El nen que mai va renunciar a una victòria

Quan Marc Márquez i Dani Pedrosa van visitar al seu despatx el president d'Honda, Takanobu Ito, dimecres passat, el japonès tenia uns quants missatges preparats. El primer: “No podeu caure més”. Però el líder del Mundial fa habitualment el que li dicta el cor. I així pilota, des de les entranyes. Potser va ser només pura mala sort. Però el cas és que el noi va caure dos dies després a Motegi: la moto li va trontollar bruscament, les pastilles de fre es van afluixar i ell es va tirar al terra per evitar el mur al final de la recta entre les corbes cinc i sis. El cap de setmana no ha començat bé per a Márquez: una caiguda, mals resultats i una posada a punt amb la qual no està content.

Només és divendres, esclar. I res indica que el noi de Cervera hagi de canviar de mètode –aquest mètode que consisteix a anar sempre al límit, temptant la sort–, per més que tingui per primera vegada opcions matemàtiques de guanyar el títol. Ni tan sols després de les últimes dues curses, amb dues caigudes i en les quals ha sumat quatre punts en total després d'un inici de temporada brillant en el qual va enllaçar deu victòries seguides. “Sempre ha estat així, des de petit”, diuen en el seu equip per explicar-ho. Tots els nens volen guanyar, però el cas de Márquez, tres vegades campió del món (una per categoria), és especial. “Mai ha guanyat un campionat sense ensurts. No és fàcil amb ell. Sempre hi ha alguna caiguda in extremis, alguna remuntada estel·lar, i sempre passa tot a l'últim moment”, narra Jordi Castella, que ja el va acompanyar en la seva estrena al Campionat d'Espanya de Velocitat (CEV), que mai va guanyar.

—Marc, vas fer algun podi el primer any del CEV? –inquiereix, per si li falla la memòria.

—No, vaig caure... Moltes vegades. O era el primer o me n'anava al terra –riu el noi, uns metres més enllà, a les portes del box, quan ja s'ha fet fosc a Motegi.

“L'ambició la té des que és un nen –continua Castella–. Al principi queia gairebé cada dia, matí i tarda en els entrenaments, i sempre per voler ser més ràpid o, en cursa, quan liderava la prova o lluitava pel triomf. Volia guanyar a qualsevol preu”. I encara més quan havia comès algun error en alguna sessió prèvia. Perquè sempre va entendre que la millor manera de compensar les hores extra que feien els seus mecànics era oferir-los una victòria.

Al principi queia gairebé cada dia. Volia guanyar a qualsevol preu” Jordi Castella, mecànic de Márquez

Ho va fer, per exemple, a Portugal l'any 2010. També llavors lluitava pel títol. Era la penúltima cursa de 125cc i va caure per pura precipitació. Però va sortir des del pit lane i va guanyar. “Es podria haver conformat amb sumar alguns punts, però va voler guanyar. I és això el que el fa gran. Si fos més conservador o un pilot que pensés més en el campionat, possiblement no faria el que està fent. En Marc ha plantejat les curses de la mateixa manera des que era petit”, apunta Santi Hernández, el seu enginyer de pista. Ell i alguns dels membres del seu equip a Honda amb els quals va començar a treballar ja amb Moto2 tenen clar quin personatge tenen davant. Per això fa anys que treballen amb una previsió diferent de la que és habitual amb altres pilots. Ho explica el seu cap de mecànics, Carlos Liñán: “Cal preveure que en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa, que pot caure fins i tot a la volta d'escalfament. Per això nosaltres tenim més previsió de material muntat amb antelació per, en cas de caiguda, fer una reposició més ràpida”.

No és una crítica. El seu equip l'adora. Admira aquesta obsessió seva per guanyar. I resten importància a l'error comès l'última cursa, quan pretenia guanyar sota la pluja amb pneumàtics de sec: “Potser va apurar massa i hauria d'haver entrat, però si arriba a guanyar amb gomes llises hauria estat una altra de les seves genialitats. Probablement va pecar d'inexperiència en aquestes condicions, perquè mai en MotoGP havia rodat així. Ara ja sap que quan està així de moll, val més no jugar-se-la”, l'excusa Castella.

He arribat a la conclusió que no sap anar de cap altra manera” Carlos Liñán, cap de mecànics

“Vol guanyar sempre, aquesta és la seva essència, i no canviarà la manera d'afrontar les curses. S'adona dels errors, però l'endemà tornarà a sortir al màxim. He arribat a la conclusió que no sap anar d'una altra manera”, explica Liñán. I afegeix Hernández: “El millor exemple és el de Mugello, l'any passat. Ell mateix ho va dir: 'Em vaig relaxar i en aquest moment me'n vaig anar al terra'. Està a un nivell tan alt que en el moment en què alenteix el ritme per evitar errors perd les referències perquè no està acostumat a anar més relaxat. Posa més atenció quan va al límit”. I així ho defensa el pilot, que es nega a retre comptes i només pensa a continuar guanyant. “Jo intento tirar sempre. Si aquesta fos l'última carrera del curs sí que gestionaria les posicions, però de moment seguiré corrent amb el meu estil, buscant els límits”.

Márquez mai especula. Es va estrenar amb Moto2 amb dos zeros i després no va baixar del podi excepte per dues caigudes més. Llavors els seus mecànics van començar a comparar-lo amb els toreros i reien quan aconseguia alguna de les seves gestes, com a València el 2012, quan va guanyar malgrat una sanció que l'obligava a sortir l'últim. “Porta gran o infermeria”, li deien. I encara continua. Aquest any ho demostra: 11 victòries, un quart lloc estrany, i dues caigudes. Aquest diumenge pot ser campió si guanya la cursa o queda davant de Pedrosa i Rossi. Caldrà veure si aquesta vegada surt per la porta gran abans d'esgotar els nervis del seu equip.