Selecciona Edició
Connecta’t

Escriure

Abans no fèiem tantes faltes, potser perquè teníem més pànic de l'editor que respecte al lector

La @ ha irromput en els quaderns de cal·ligrafia, com el de la fotografia, d'un col·legi de Madrid.
La @ ha irromput en els quaderns de cal·ligrafia, com el de la fotografia, d'un col·legi de Madrid.

Encara queden lectors que des del rigor corregeixen amablement els periodistes que s'equivoquen com jo. Fa poc vaig rebre un comentari en què se m'advertia de l'error que cometia cada vegada que utilitzava el terme cainitismo en lloc de cainismo per definir l'actitud venjativa de les directives del Barça. La nota, concisa i educada —“em sap greu haver de dir-li...”—, no té res a veure amb els molts improperis que rebem els periodistes esportius des que competim en hooliganisme amb els seguidors, enredats tots en un estrident debat de sords, sorprenentment superat avui per alguns col·legues que es dediquen a la política i que sempre ens han mirat per sobre l'espatlla. Hi ha tants insults gratuïts que costa llegir les recomanacions de qui ens recorda la nostra condició de periodistes i, com a tals, la necessitat d'escriure bé. De vegades el que és obvi és difícil de veure.

No m'havia recuperat del disgust tan ben assenyalat per victorjj23 quan em va arribar una nota en què, amb raó, se'm retreia “l'embolic que vostè té amb absorber i absorver”. Vaig haver d'admetre de nou el meu error i agrair la reflexió abans de caure en el descoratjament. Abans, no se'm colaven faltes en els textos i si alguna vegada incorria en un error, sempre hi havia un àngel de la guarda a la redacció per fer-me quedar bé. Les millors publicacions tenien grans editors quan els empresaris encara no rumorejaven sobre la mort de la premsa escrita. Mai de la vida oblidaré el Rodolfo, el Carlos, l'Andreu, l'Anna i la Belén, als que es cuidaven que els nostres textos fossin correctes i els feien intel·ligibles, sobretot quan ens agafaven atacs de vanitat amb l'estil i ens arrencàvem amb girs reprovables. Érem insuportables, però no fèiem tantes faltes, potser perquè teníem més pànic a l'editor que respecte al lector.

Hem deixat d'exercitar la memòria, la lectura i la conversa, lliurats a una màquina

Jo vaig aprendre a escriure pel temor que tenia al senyor mestre, de nom Carlos Pérez Barrio, un gallec a qui dec el que sóc perquè em va ensenyar que podria guanyar-me millor la vida amb l'estilogràfica que amb la falç. Vaig aprendre'n amb el llapis, i en vaig tenir uns quants per la meva inclinació cap a les gomes d'esborrar, i després vaig passar al bolígraf blau, sempre inferior al vermell, que ressaltava els lapsus, fins que no quedava cap tara i es feien mèrits per practicar amb la ploma. El tinter estava incorporat al pupitre i escriure sense taca era el repte més apassionant possible després de saber que no es feia ni una sola falta. Encara guardo algun quadern de cal·ligrafia i acabo de recuperar les cartes que vaig enviar als meus pares i a la meva nòvia quan complia el servei militar al Ferral del Bernesga i després a l'Acadèmia de Cavalleria en Valladolid. La lletra és molt clara i rodona, està ben alineada, no hi ha esborralls i no adverteixo faltes, ni jo ni ningú.

La nostàlgia és superior a mi, perquè en cada paraula d'aquelles cartes m'hi anava la vida. Calia mesurar molt bé cada expressió abans que es posés al paper en un ritual que exigia atenció i aplicació. El que quedava escrit anava a missa, no hi havia marxa enrere, per ventura no quedava més remei que tornar a començar si es perdia el fil. Aquella correspondència era un acte de fe, desig i emoció contagiosa. No hi havia cap gest de major confiança a la mili que el d'escriure una carta en nom d'un company que no en sabia, i n'hi havia. Aquella cerimònia segueix en vigor d'alguna manera entre els que encara s'espavilen amb les màquines d'escriure, respectuoses amb la manera de ser de cadascun. Queden molts articulistes i periodistes que es resisteixen a treballar amb l'ordinador. Jo tinc la sort de conèixer Gianni Mura, un dels millors periodistes d'Itàlia, famós crític de futbol i de ciclisme, així com també de gastronomia, que sempre viatja al Tour amb la seva Olivetti.

A Mura li agrada trucar a La Repubblica i cantar la crònica perquè només quan es llegeix en veu alta i no s'encasqueta (quequejar, en català) se sap que el text és fluid i comprensible. No suporta el silenci dels portàtils i assegura que les tecles li parlen sempre, sense necessitat de corrent. “Escric diferent”, argumenta. “És una qüestió psicològica”. He consultat amb algun company que no s'adapta a l'ordinador perquè té la sensació que el seu text és tan provisional que de vegades desapareix, les frases es tallen i s'enganxen, s'allarguen o s'escurcen en funció de les necessitats del que ho demana i no del que ho escriu. No volen saber res del portàtil i malparlen del correu electrònic perquè afavoreix les filtracions i l'espionatge.

No reneguen de les noves tecnologies, estupendes si se'n fa un bon ús, sinó que subscriuen el que sosté Nicholas Carr, que assegura que estem externalitzant part de les nostres capacitats fins a lliurar-nos a una complaença automatitzada. Hem deixat d'exercitar la memòria, la lectura i la conversa, lliurats a una màquina que funciona de manera molt diferent al procés d'aprenentatge de la nostra infància. En el meu cas, l'ordinador m'ha arreglat moltes coses a la vida de la mateixa manera que m'ha complicat l'escriptura, cosa que no em passava amb els editors, tan severs que feien que no reincidís en l'error. Jo escrivia molt millor quan el sistema de seguretat estava garantit i no com passa ara, que no hi ha més xarxa que un corrector ortogràfic que no sempre s'aplica i que a més no hi entenen, de discussions, ni de subtileses o matisos, i molt menys de girs gramaticals.

No és casual que els diaris estiguin pitjor acabats des que s'han suprimit molts dels seus serveis per evitar costos amb l'excusa que cada periodista ha de ser responsable del seu text. No es repara que el llenguatge s'ha economitzat de mala manera amb les xarxes socials ni tampoc que es doni més importància al fet que la notícia s'entengui que no pas que estigui ben escrita. Jo he perdut seguretat, dubto i tinc por del ridícul. Enyoro l'escola, on a partir de la superació vaig aprendre ortografia, cal·ligrafia i redacció, en uns temps en què la lletra era un signe d'autor i personalitat —tenies bona lletra o lletra de metge— i ningú qüestionava la premsa escrita.

Em tranquil·litza saber que elpais.cat, encara que digital, té editors en català i que jo a més tindré la sort de ser corregit per Rudolf Ortega, el mateix que tan bé cuida el Quadern. Ara mateix necessito la seva ajuda i el temor reverencial que m'inspira, imprescindible per relacionar-me amb el lector. Potser així podré recuperar la fe en l'escriptura i no donar la culpa dels meus errors a l'ordinador. Cada pàgina publicada és avui una victòria i cada falta una derrota.