Selecciona Edició
Connecta’t

La via francesa per sortir de la crisi

França es resisteix a fer reformes i opta per un ajust mesurat, limitat i sense austeritat

Manuel Valls, primer ministre de França.
Manuel Valls, primer ministre de França. AP

França té la seva pròpia via per sortir de la crisi. Ha engegat el seu programa d'ajustos i reformes, però, malgrat els continus advertiments de Brussel·les i Berlín, rebutja rebaixar el dèficit al ritme compromès i evita que les retallades afectin amb profunditat al seu cuidat model social. A diferència d'altres països europeus, França no preveu una reforma laboral, ni rebaixes salarials, ni facilitats per als acomiadaments, ni una profunda revisió de les pensions, ni reduccions en els subsidis d'atur o el salari mínim. Res que freni encara més el creixement, argumenta París. És la via francesa, la de l'ajust mesurat, limitat, sense austeritat.

“Reformar no és trencar el nostre model social, sinó reafirmar les nostres prioritats rebutjant l'austeritat”, resumeix el primer ministre, el socialista Manuel Valls. Rigor sí, puntualitza el ministre de Finances, Michel Sapin, però sempre que no freni el creixement. “És incontestable que França opta per un model propi en comparació d'Espanya, per exemple”, comenta a aquest diari Guy Groux, professor i investigador de Sciences Po.

“El nostre model ha resistit millor que la resta”, declara per telèfon Catherine Mathieu, investigadora del departament d'Anàlisi i Prevenció de l'Observatori Francès de Conjectures Econòmiques (OFCE). “I aquest model continuarà sent diferent. El problema és el creixement. Quan repunti, se solucionarà també el dèficit i el deute. Aquest és el camí francès, no el que ha fet Espanya o Grècia”, afegeix.

França segueix sent la cinquena potència mundial, la segona de la zona euro i, fins avui, en efecte, ha superat la crisi amb menys ferides que la majoria de veïns. Però els fonaments trontollen. Els problemes de França són l'absència de creixement, la desocupació i la pèrdua de competitivitat de les seves empreses. Hi ha consens en aquesta trilogia. No en la valoració de la situació.

“La recuperació ha arribat, encara que és feble”, va assegurar al juliol el president François Hollande. Per Pierre Gattaz, el president dels empresaris francesos, “la situació econòmica a França és catastròfica”. “Si fos una empresa, estarà a punt de la liquidació”, transmetia a la patronal a l'agost.

Perquè França guanyi en creixement, competitivitat i ocupació, calen reformes. Pessimistes i optimistes, Govern i oposició, empreses i sindicats… hi estan d'acord. Una dècada després que Alemanya, i uns quants anys més tard que Espanya, Grècia, Portugal, el Regne Unit o Irlanda,  l'Executiu francès ha engegat les seves. La seva premissa: no a l'austeritat. Està en línia amb el Nobel d'economia del 2008 Paul Krugman, que escrivia a l'agost: “França creu que pateix una malaltia que no té i s'arrisca a aplicar-se un mal tractament”.

En grans xifres, les reformes preveuen unes retallades de 50.000 milions en la despesa pública d'aquí al 2017. 21.000 el 2015 i de 14.500 en cada exercici del 2016 i 2017. D'aquests 50.000, 20.000 seran de retallades socials (sanitat, pensions, ajudes a les famílies…), 19.000 de funcionament de l'Estat central i 11.000 d'ajuntaments, departaments i regions.

El projecte de pressupostos per al 2015 ja recull una primer retallada de 21.000 milions. D'aquesta xifra, 9.600 corresponen a despesa social, una partida sempre ben tractada a França, però sense afectar amb prou feines plantilles, butxaques ni serveis públics. En sanitat, per exemple, suposaran una reducció de les taxes que cobren els metges a l'Estat, la rebaixa de preus als laboratoris farmacèutics o l'eliminació de serveis duplicats. Ni tancament de centres ni reducció de personal.

Les reformes inclouen l'obertura a la competència de 37 professions “reglamentades”, protegides per un embolic de normes i per tarifes que superen àmpliament la mitjana europea. Des de notaris o farmacèutics, passant per procuradors o despatxos d'advocats, es tracta de les professions més ben remunerades al país. El Govern va anunciar a l'estiu que els consumidors podran estalviar-se uns 6.000 milions. L'obertura de comerços en diumenges i festius és una altra mesura per activar l'economia.

El paquet reformista, contingut en l'anomenat Pacte de Responsabilitat, preveu per a les empreses unes rebaixes de 41.000 milions en impostos i cotitzacions socials en tres anys. Perquè millorin la competitivitat i creïn ocupació. Les llars es beneficiaran de 5.000 milions en rebaixes d'impostos i cotitzacions socials d'assalariats. I d'unes rebaixes fiscals a les rendes més baixes que l'any que ve beneficiaran nou milions de contribuents.

La reforma laboral és la gran absent en comparació del que ha passat en altres països europeus. Valls ha promès que no tocarà la llei de les 35 hores setmanals. Les baixades salarials tampoc es preveuen. Els empresaris creuen que pujaran el 2015 un altre 2%. Tampoc es preveu una pujada de l'IVA, que avui té una tarifa normal del 20%, en l'escala intermèdia a la UE.

Malgrat ser moderat, les resistències al programa del Govern sorgeixen al carrer i al Parlament. És estranya la setmana que no surten a manifestar-se des de ferroviaris a notaris, passant per treballadors de l'espectacle o pilots de Air France. “Els francesos volen reformes, però sempre que no afectin el seu sector”, comenten fonts del Ministeri d'Economia.

Arrenca la gran batalla de Brussel·les

França incomplirà per segona vegada consecutiva en aquesta crisi el compromís per situar el seu dèficit per sota del 3% i s'arrisca a un procediment de la Comissió Europea que, en el pitjor dels casos, pot acabar en una sanció equivalent al 0,2% del seu PIB. És el que preveu el Pacte d'Estabilitat. El pols entre tots dos, amb Alemanya d'àrbitre parcial, amenaça de convertir-se en la batalla més gran de la història de la UE.

París ja va obtenir una pròrroga el 2013. Una segona acabava el desembre del 2015. D'acord amb el compromís, el dèficit del 4,3% del 2013 havia d'haver baixat aquest any al 3,8% i, l'any que ve, al 3%. El pressupost per al 2015 indica una cosa molt diferent: aquest any el desequilibri augmentarà al 4,4% —les despeses superaran de 87.000 milions als ingressos— i l'any que ve baixarà només una desena. Almenys fins al 2017 no s'arribarà al 3% exigit.

El ministre de Finances, Michel Sapin, opina que no es poden aplicar cegament davant un creixement tan feble. Ni Brussel·les ni Berlín ho posaran fàcil. Al seu torn, el Govern francès s'enfronta a un foc creuat. D'una banda la Comissió, que considera “insuficient” el pressupost, i de l'altra el Parlament, que al novembre debat el projecte sense el suport d'una majoria absoluta perduda perquè tres desenes de diputats socialistes critiquen les retallades.

Un altre fet enfanga més el camp de joc. El nou comissari d'Assumptes Econòmics, clau en aquest pols, és el francès Pierre Moscovici, acusat de no haver posat ordre als comptes públics com a ministre d'Economia i Finances fins al març passat.

El 30 de setembre, milers de farmacèutics (8 de cada 10) van tancar els seus locals i es van unir a les protestes que en dies previs havien protagonitzat advocats de tribunals de comerç, procuradors o notaris. Tots ells, amb ingressos mensuals mitjans que van dels 7.600 als 30.000, s'han sentit amenaçats. Valls va tornar a llançar-los el missatge habitual: “No pararan les reformes. França ja té massa bloquejos a la seva economia”.

A l'Assemblea Nacional, la política econòmica ha provocat una ruptura a les files socialistes. Més de trenta diputats del PS (són 289 de 577) s'abstenen en les votacions de les reformes i, per tant, el Govern ja no té la majoria absoluta. A final de setembre, l'esquerra va perdre el control del Senat, ara en mans de la dreta. La Cambra alta té competències limitades, i especialment als pressupostos de l'Estat, però farà tot el possible per boicotejar i retardar les mesures.

Mentrestant, els empresaris veuen amb bons ulls el paquet reformista, però reclamen diàriament que es passi de les paraules als fets. Gattaz, el patró de patrons, repeteix aquestes setmanes: “Ja han portat l'ofegat a la platja, però ara cal reanimar-lo”.

Hollande i Valls insisteixen que no hi ha alternativa. En realitat, sí que se'n plantegen en tres fronts. A casa, la UMP i els empresaris proposen que la retallada trianual sigui almenys de 100.000 milions d'euros, que s'elimini el topall de les 35 hores setmanals i que es redueixi el nombre de funcionaris. El Front Nacional prefereix directament sortir de l'euro. A l'exterior, la Comissió Europea considera totalment insuficients les reformes. Aquí hi ha la gran batalla per als propers mesos.

Enfront dels uns i els altres, les dades estan aquí. El creixement està estancat. Exactament zero en els dos primers trimestres d'aquest any, que acabarà en un raquític 0,4%, només una desena més que el 2013 i menys de la meitat que el previst. L'atur afecta 3,6 milions de persones. És el 10,3%, menys de la meitat que a Espanya, però per a França és un percentatge inèdit en la seva història recent. I continua a l'alça.

Les exportacions, vitals per al país, i els seus gegants industrials (Total, Areva, Sanofi, EDF, Bouygues, Renault, Citroën, Dassault, L'Oréal…), també s'alenteixen (0,1% en el segon trimestre), afligides per la fortalesa fins ara de l'euro i l'escàs consum a la UE, però també per la pèrdua de competitivitat, en descens des de fa 15 anys.

França controla el 3,2% del comerç mundial, però ha perdut tres punts des del 2000. Els empresaris sostenen que cal abaixar impostos i cotitzacions a les societats, que el mercat laboral és molt rígid i que cal suprimir la llei sobre el límit laboral de 35 hores. Enfrontades a un baixíssim consum (-0,5% en el primer trimestre), les inversions de les empreses es van aturar a començament d'any (-0,9%); especialment en la construcció (-1,8%), segons l'OCDE.

Déficit i deute mereixen un capítol a part. En la via triada per sortir de la crisi sense terratrèmols socials, França ha optat per incomplir en el termini previst els seus compromisos per deixar el dèficit per sota del 3%. El deute és una bomba de rellotgeria. Segueix disparat. L'Institut Nacional de Estadística (Insee) informa que ja ha superat la simbòlica xifra de dos bilions d'euros (95,1% del PIB, gairebé vint punts més que Alemanya). Només a la primavera passada va augmentar 28.700 milions. És el que al primer ministre Valls el fa insistir: “Vivim per sobre de les nostres possibilitats des de fa 40 anys”.

L'Estat paga uns 45.000 milions d'interessos anuals per aquest deute. “Però França es beneficia de la confiança dels inversors, cosa que li permet demanar préstecs a tipus molt baixos”, reacciona el Ministeri de Finances. En efecte, França es finança gairebé exclusivament als mercats de capitals des dels anys vuitanta, però una futura pujada de tipus amenaçaria de descarrilar l'economia francesa en el seu conjunt.

En la balança de problemes caldria afegir-hi tres elements més. En primer lloc, el pessimisme regnant. La confiança en el futur està per terra, segons els sondejos. En segon lloc, la mínima confiança també en els dirigents. Només 13 de cada 100 francesos tenen avui fe en la política del president François Hollande, el percentatge més baix per a un cap d'Estat des que el 1958 es va instaurar la V República. I, en tercer lloc, les tensions entre perdedors i guanyadors de la crisi o entre víctimes o beneficiaris de la mundialització.

Christophe Guilly, geògraf i assagista de moda, autor de La France Périphéric, sosté que els habitants de les grans metròpolis, inclosos els immigrants, s'han pogut escapar de la crisi amb poques rascades en un país on l'activitat econòmica resideix en un 70% en el sector serveis. Però els ciutadans de capitals mitjanes o nuclis rurals paguen i seguiran pagant la factura amb tancaments d'empreses i desocupació. Aquesta França oblidada, demostra Guilly, és el focus d'una altra bomba de rellotgeria social i del creixent graner de vots per a l'ultradretà Front Nacional.

Hi ha posicions menys pessimistes i fins i tot optimistes. Tenen els seus arguments per negar que França sigui ‘el malalt d'Europa’. Hollande i Valls hi estan al capdavant. El president insisteix que el creixement és feble per l'alentiment que ha sofert tota la UE, per la fortalesa de l'euro fins ara i per la baxíssima inflació (0,9% el 2013).

Valls afirma que França “és una gran potència”, que el PIB per habitant continua per sobre dels 30.000 euros anuals, que segueix atraient inversions i més turistes (la primera destinació del món) i que té recursos per superar els problemes… si es fan les reformes.

El 2009, el pitjor any de la crisi, el PIB de França va caure un 3,1%, menys que Alemanya (-5,1%), el Regne Unit (-5,2%) o Itàlia (-5,5%). El deute privat és dels més baixos d'Europa (83,3%). Els sous a les empreses han continuat creixent aquests anys a una mitjana del 2% anual. El percentatge d'ocupacions parcials també és dels més baixos (17,6%). I el nombre de multinacionals franceses entre les 500 més poderoses del món amb prou feines canvia (39 el 2005, 36 el 2013, segons Forbes).

La despesa pública és un capítol utilitzat tant pels pessimistes com pels optimistes. S'emporta el 56,6% de la riquesa nacional. Supera de 12 punts Alemanya i de 7 la mitjana de l'eurozona, segons el centre d'anàlisi France Stratégie, lligat a Matignon i presidit per Jean Pisani-Ferry. Protecció social, sanitat i ensenyament mitjà són els tres capítols que més separen França dels seus socis.

En pensions, França gasta el 13,8% del seu PIB, 5 punts més que el Regne Unit i 4,5 més que Alemanya, perquè l'edat de jubilació és una de les més baixes de l'OCDE (entre 59 i 60 anys). En Sanitat, la diferència la marca el sobreconsum de medicaments. I en ensenyament mitjà —el pressupost del qual seguirà a l'alça el 2015—, París gasta el 2,4% del PIB, el doble que Suècia.

La resposta a aquestes xifres és la particular i especial via francesa per superar la crisi. A Hollande i Valls només els queda confiar en els resultats. La segona potència de l'eurozona està en joc. Alemanya, la primera, és la més interessada que no fracassin.

MÉS INFORMACIÓ