Retorçat i brillant Fincher

El major aval davant la indústria d'Alfred Hitchcock, un dels suprems creadors visuals que ha donat el cinema, era que les seves pel·lícules generaven molts diners i que disposaven del millors professionals. El públic també sabia el que oferiria. Suspens, por, inquietud, entreteniment. Si a més, Truffaut i la crítica havien descobert que el món del titellaire també estava habitat per l'ànima, sentit de culpa, perversió, mordacitat, humor maligne, malvats que posseïen més interès que els bons, una poètica febril que en el cas d'aquesta pel·lícula necrofílica i genial anomenada Vértigo provoca esgarrifances.

 Penso en el que va suposar aquell home gras, savi i tortuós per al cinema nord-americà (també en els seus començaments a Anglaterra, però menys, ja que el seu art tocarà el cel a Hollywood) observant la brillant carrera de David Fincher, un director de 52 anys amb un sentit del cinema, capacitat per crear desassossec, complexitat narrativa, facilitat per integrar en les seves obsessions guions aliens i per enganxar l'espectador en la trama, i que les seves imatges i els seus personatges deixin pòsit en el receptor, que el converteixen en el més semblant a l'hereu de Hitchcock. Hi ha tres pel·lícules seves que mai em canso de reveure, que són Seven, Zodiac i El curiós cas de Benjamin Button. I amb el temps, fins i tot ha arribat a agradar-me molt La xarxa social, poblada per éssers prodigiosos que han transformat el món amb els seus invents a les xarxes socials, però que a través de la descripció que fa d'ells Fincher i el guió d'Aaron Sorkin també em semblen éssers abominables.

Consegüentment, cada nou lliurament de Fincher em renova una cosa tan afeblida com la il·lusió de trobar-me amb un poderós narrador d'històries. I té alts i baixos, però sempre interès. La trama de Perdida posseeix un inici cristal·lí del qual es va apoderant una terbolesa alarmant. Explica la fulgurant passió entre una parella de triomfadors, sofisticats, trempats, amb agilitat mental i llengua afilada i seductora en la seva expressivitat, pletòrics en el desig mutu, encantats de la seva condició de novaiorquesos il·lustrats. Cinc anys més tard s'han hagut de traslladar de ciutat, les seves finances trontollen, però mantenen l'aparença que en el que és essencial continuen els dies de vi i roses.

Després de la desaparició de la dona amb mostres de violència i l'estesa sospita que el seu irreprotxable marit pot haver-la pelat, comença un misteri en què res resulta previsible, desenvolupat a dues veus mitjançant les diferents versions que ofereix l'antic matrimoni feliç sobre el que veritablement ha passat. I, per descomptat, res és el que sembla, veritats i mentides es barregen segons els interessos del que parla i actua. I l'alternança d'aquests testimoniatges, que posseeixen anvers i revers, en els quals conviuen la farsa i la realitat, l'acorralament estupefacte i el joc maquiavèl·lic, el xantatge emocional i els sentiments terrorífics, condueix a un desenllaç que menysprea totes les convencions, cruel, realista, demolidor. I sabent que no he vist una obra mestra, descobreixo que no m'he desentès ni un moment del que té lloc en la pantalla durant gairebé dues hores i mitja. I això ho aconsegueix el talent de Fincher. També que Ben Affleck, aquest actor tan limitat (i director més que curiós) resulti convincent, que et faci creure igualment que pot ser culpable o innocent.