Condició de sublim

Pocs artistes s'atreveixen a buscar la sublimitat i no només la bellesa; la durada, la complexitat, la transcendència; la commoció, però emparada sempre en la senzillesa. Pocs artistes s'hi atreveixen i encara menys ho aconsegueixen. El turc Nuri Bilge Ceylan, cineasta físic, cineasta moral, fotògraf del paisatge interior de l'ésser humà, del seu estat d'ànim, després d'apuntar amb Lejano, Los climas, Tres monos i Érase una vez en Anatolia, totes guardonades a Canes, ho ha aconseguit amb la immensa Winter Sleep, Palma d'Or, el premi més important. Això sí, com deia Kant, “les sensacions del que és sublim tiben més les forces de l'ànima i per això fatiguen abans”, i la pel·lícula, sempre molt amunt, exigeix compromís per l'altra part, la nostra, en tres hores i espai d'intensitat temàtica, ètica i emocional, de diàlegs entre dues persones de fins a 25 minuts sense pausa; apassionants en la calma que amaga el turment, interessants com a categoria entre l'ètica i l'estètica, però complexos, finalment. Beneïda complexitat.

La boira que embolica les persones en un vel estava considerada en la pintura del segle XVIII símbol tant de la llunyania de Déu i de la temptació, com de la malenconia. El pla amb el qual Ceylan obre la pel·lícula remet a aquella pintura, a la seva sublimació, a Friedrich i la seva Caminante sobre un mar de nubes: el protagonista, un exactor, hoteler i columnista de premsa, un il·lustrat entre ciutadans a peu de carrer, un orgullós amb sentit de la intel·lectualitat que degenera en la supèrbia, a la manera dels personatges de Bergman, sofreix una catarsi a partir d'un fet aparentment innocu: la pedrada d'un nen al seu cotxe en marxa. Un incident que remet a Dostoievski i a Els germans Karamàzov, a la seva indagació dels estranys camins que separen el bé del mal, amb el qual el director acaba reflexionant sobre afers tan profunds com el penediment, l'orgull, la vergonya, la ira, la humiliació i l'espiritualitat. I, per descomptat, no en la seva superfície, sinó apuntant a l'essència de tots ells. I així, el tron del nostre protagonista (“el meu regne és petit, però almenys sóc el rei”), assentat en la confiança en si mateix, s'esquerda. Bellísima en el tractament de la llum i el so (aquesta pluja que punteja certes converses), Winter sleep és una gran obra que, com la sublimitat, apunta a l'eternitat i a la infinitud.