Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Notícies de Gurb sobre Catalunya

La proposta federal té amplis suports, és una solució intel·ligent i la més viable de les possibles

Gurb va ser el nostre primer savi friki. Se'l va inventar Eduardo Mendoza en una novel·la del 1991 titulada Sin noticias de Gurb. Llavors ens ho vam prendre com un entreteniment burleta i irònic —ho era—, i sense més transcendència. Avui Gurb fluixejaria: li faltaria temps per emetre els seus informes i prendre notes sobre les coses que veu i li expliquen. Estic segur que en les seves comunicacions interestel·lars escriuria admirat sobre l'enquesta que aquest diari va publicar diumenge passat. Sovint aquests sondejos tenen la virtut de complicar les coses, i a Gurb aquesta oportunitat no se li escaparia. És probable que sentís, com a bon marcià, l'obligació de subratllar una distància estranyíssima entre les veus dels mitjans i els ressons socials que transmet una enquesta. A Gurb li hauria fet una mica de vergonya, sens dubte, haver d'explicar als seus superiors que el país viu atrapat entre dues monomanies amb raons plausibles i alhora, en aparença, irreconciliables.

Gurb sentiria l'alleujament de saber que la societat catalana no està inhabilitada per al pensament crític, ni viu en la inòpia dels missatges religiosos ni està abduïda per una mala fortuna. És veritat que ho sembla, però a Gurb li encanta ficar-se en problemes, sobretot quan serveixen per desfer miratges o aparences fabricades. Per a Gurb la gent no s'ha begut l'enteniment, i per això ha agafat amb les dues mans l'enquesta de diumenge i ha ficat el nas a les columnes, les dades i els percentatges: necessita espavilar-se.

Allà es diu que hi ha un espai ideològic i polític desatès però real i molt poblat; es diu que el nombre de ciutadans que repudien l'immobilisme polític com a llei és majoritari. Es diu que gran part de la població, inclosos els votants dels partits sobiranistes, prefereix acudir a unes eleccions anticipades que a una ruptura amb les institucions de l'Estat (esquivant el Constitucional). Es diu que molt poca gent confia en unes eleccions de caràcter plebiscitari perquè no ho veu clar i ningú sap ben bé com poden ser unes eleccions plebiscitàries. O més ben dit, sí que ho saben però en recelen.

Teòricament aquestes eleccions permetrien votar diversos partits agrupats sota una sola llista i un únic principi: un programa explícit per iniciar el procés d'independència de Catalunya. La població desconfia d'aquest mètode potser perquè neutralitza sota una sola línia les múltiples disparitats ideològiques entre els qui podrien desitjar-la. El 58% prefereix, doncs, unes eleccions autonòmiques de format clàssic enfront del 32% que està a favor del perfil plebiscitari, i aquest percentatge encaixa força bé amb l'independentisme clar i inequívoc, que és el d'ERC, la CUP i la meitat de CiU (un 40% s'estima més una solució federal).

A Gurb no li sorprèn que el votant del PSC s'hagi reconciliat finalment amb el PSC i hi trobi el que hi ha trobat sempre: una posició netament catalanista sense necessitat de separar al país. Per això el 70% del seu votant està a favor d'un model federal, que és el mateix que succeeix amb el votant de Podem i, molt en particular, amb el votant d'ICV.

Si el PSC ha aconseguit escapar a l'ambigüitat i el seu projecte continua sent el que era —federalista—, el que passa ara amb ICV és tot el contrari. El seu votant també opta en un 70% per un model federal que ampliï i aclareixi el repartiment de poders entre l'Estat i la Generalitat, i no obstant això la seva cúpula acaba de defugir el que promou o proposa la formació política com a tal. Iniciativa ofereix la seva formació perquè pugui servir tant per promoure la independència de Catalunya com per promoure una forma de renegociació federal.

Deu ser més lògic del que sembla, perquè Unió Democràtica de Catalunya ha fet el mateix: fugir d'estudi i sumar-se a una mena de tacticisme que avaluava ahir Francesc de Carreras en aquestes pàgines amb estupefacció analítica. A mi, la debilitat ideològica d'aquesta indecisió em sembla molt gran, i deixa el seu electorat en una posició angoixant o flotant, com si no importés gaire ni a l'un ni a l'altre, quan ja fa dos anys que estem reconcentrats en el tema.

Aquesta indefinició em sembla que danya a fons el crèdit polític de les dues formacions, però sobretot afebleix allò que precisament està avui més desatès: un projecte de reforma de caire federal que sí que figura en l'ànim de la ciutadania i que fins i tot creu que és la solució menys nociva. No són quatre gats ni són percentatges marginals; no és una posició socialment minoritària ni és un disbarat de laboratori: és una solució intel·ligent i la més viable de les possibles. Potser fins i tot trauria de sobre a Gurb la sensació de viure en un país esbojarrat, per dir-ho amb el seu natural bon humor.

Jordi Gràcia és professor i assagista.