_
_
_
_
_

Itàlia i França pressionen Berlín per reorientar la política econòmica

La cimera evidencia el debat entre l'Europa dels creditors i la dels deutors

Renzi, Hollande i Merkel a la cimera europea de Milà.
Renzi, Hollande i Merkel a la cimera europea de Milà.Antonio Calanni (ap)

Els Estats Units, el Regne Unit i el Japó estan en millors condicions econòmiques que la UE per diverses raons, però sobretot una: Europa també té una sensacional crisi de deute, però al Vell Continent els creditors i els deutors tenen passaports diferents. A Europa els creditors estan al comandament i han imposat les seves regles: austeritat i reformes, i menys estímuls que a la resta de grans economies. Avançat ja el vuitè any de la crisi, no obstant això, cada vegada hi ha més indicis que aquestes receptes no acaben de funcionar, i els problemes comencen a afectar fins i tot els grans països del club. França i Itàlia són a l'ull de l'huracà. I van escenificar aquest dimecres a la cimera sobre la desocupació de Milà el xoc entre aquestes dues Europes, de creditors i deutors. Roma és a punt d'aprovar una reforma laboral, i París ha anunciat una forta retallada de la despesa i promet reformes. L'italià Matteo Renzi i el francès François Hollande es van agafar a aquest nou rumb, i als rigors d'una recuperació crepuscular, per reclamar a Berlín que compleixi la seva part del tracte i remati el viratge en la política econòmica de l'euro.

“Necessitem inversions”, reconeix la cancellera alemanya

La cancellera Angela Merkel va recollir el guant: va assegurar que Alemanya ja comença a aplicar mesures d'estímul, va prometre flexibilitat “si tothom assumeix les seves responsabilitats”, i va parlar més d'invertir que del dèficit. “Necessitem inversions”, va dir Merkel en un missatge teledirigit al nou president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que treballa en un pla —encara difús— de 300.000 milions. El discurs de la cancellera no varia, però ahir a la nit tenia una inflexió diferent: va estar més constructiva, més positiva, menys vehement que altres vegades. Potser perquè tots els organismes internacionals —OCDE, FMI, G-20, BCE i fins als més destacats economistes alemanys— insisteixen que Berlín ha de permetre un gir. O potser perquè li veu les orelles al llop: la recessió comença a trucar a les portes d'Alemanya, segons les últimes estadístiques.

Aquest serà el debat clau de les properes setmanes a Europa. Però Merkel va donar un missatge inequívoc al nord d'Itàlia de per on poden anar els trets: “Tant a França com a Itàlia veiem compromisos seriosos. I també Alemanya ha començat a prendre mesures per estimular la seva demanda i és favorable a usar la flexibilitat del pacte d'estabilitat”, va explicar davant la premsa. Tot just uns minuts abans, Renzi li havia recordat que també Berlín va incomplir les metes del dèficit fa 10 anys. En altres circumstàncies, la resposta de la cancellera podia haver estat demolidora; dimecres, però, Merkel ni es va immutar, malgrat que el primer ministre italià va anar fins i tot més enllà i es va endinsar en un dels grans tabús de la política europea: “Itàlia ha de fer els seus deures, recuperar la credibilitat. Però el nou Consell Europeu i la nova Comissió també: el 3% del dèficit és una cosa d'una altra època, de fa més de 20 anys, gairebé d'un altre món”.

Más información
França llança les seves reformes sense complir els compromisos amb la UE (en castellà)
L'Eurocambra aprova Cañete com a comissari de Clima i Energia
El Senat italià es rebel·la contra les presses de Renzi (en castellà)

En aquest xoc entre les dues Europes, el president espanyol, Mariano Rajoy, es va situar una vegada més en el bàndol de Merkel i de les polítiques d'austeritat, encara que amb matisos. El president va assegurar a la sortida que “cal mantenir les polítiques de consolidació fiscal amb la flexibilitat que ha acceptat la Comissió, però cal mantenir així mateix les reformes estructurals”, i també va reivindicar “les últimes decisions del BCE”. Rajoy va confiar a més que la nova Comissió Europea comenci a treballar al més aviat possible per activar “el més ràpidament possible” el programa de 300.000 milions d'euros en inversions anunciat per Jean-Claude Juncker. Rajoy, en fi, defensa més estímuls i inversió pública, però a canvi que els països facin reformes impopulars com va ser la reforma laboral a Espanya. Merkel dóna suport exactament al mateix. Igual que el president del BCE, Mario Draghi, que reclama reformes, però també flexibilitat fiscal i estímuls monetaris i fiscals. Aquest sembla el nou consens europeu, però perquè arreli és imprescindible que Merkel remarqui amb claredat les línies bàsiques del discurs que va esbossar.

Rajoy s'alia amb Merkel però advoca per accelerar la despesa pública

El debat sobre la moribunda recuperació europea i el canvi en la política econòmica es va colar en una cimera centrada, en principi, en la lluita contra la desocupació juvenil. Aquí va haver-hi grans paraules i pocs, molt escassos, avanços. Els Merkel, Renzi, Hollande i Rajoy van constatar que les xifres de desocupació continuen sent “dramàtiques”, “inacceptables”, amb taxes d'atur superiors al 35% en mitja dotzena de països (i amb Espanya i Grècia per sobre del 50%). Van reconèixer que les mesures anunciades a so de bombo i platerets en cimeres similars no funcionen: els 6.000 milions destinats a la denominada garantia juvenil (per donar ocupació o formació als joves menors de 25 anys a les regions més castigades) no s'han gastat. Berlín i companyia es van comprometre a usar aquests fons amb més flexibilitat. I poc més: no hi haurà més diners, almenys ara com ara, i els detalls d'aquest canvi es deixen per més endavant.

Tot Europa coincideix que el gran problema és l'atur, però alhora tot Europa està ficada en un debat que només afecta tangencialment la desocupació: el de les noves receptes a Frankfurt (que apunta a més estímuls monetaris), Brussel·les (que ha assenyalat que suavitzarà les metes fiscals i rebusca entre els seus fons per presentar un paquet d'inversió creïble), a Berlín (que apunta tímidament cap a estímuls de demanda) i a Roma i París, que juren i perjuren que aquesta vegada sí que hi haurà reformes. Pot ser que tot això conflueixi i l'ombra de la tercera recessió passi de llarg. O pot ser que la crisi torni a la casella de sortida si aquest xoc entre les dues Europes, la dels creditors i deutors amb diferents passaports, no cicatritza definitivament. “Són temps molt delicats per a Europa”, va resumir el president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, mentre mira d'apropar les dues ribes, la francoitaliana i l'alemanya.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_