Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN

A Internet, clar i català

Neix Elpais.cat a la Xarxa, l’àmbit comunicatiu en el qual la llengua té més dinamisme i bona salut

El director adjunt d’EL PAÍS, Lluís Bassets; el conseller de Cultura, Ferran Mascarell; la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría; Juan Luis Cebrián, president del Grup PRISA, i Antonio Caño, director d’EL PAÍS, en l’arrencada d’Elpais.cat Ampliar foto
El director adjunt d’EL PAÍS, Lluís Bassets; el conseller de Cultura, Ferran Mascarell; la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría; Juan Luis Cebrián, president del Grup PRISA, i Antonio Caño, director d’EL PAÍS, en l’arrencada d’Elpais.cat

El darrer informe oficial sobre l’estat de la llengua, presentat al setembre per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), certifica que durant l’últim any ha continuat l’avenç del català a Internet. La part d’aquest informe elaborada pel professor de la URV Bernat López, sobre els mitjans de comunicació, afirma que “la xarxa sembla ser el mitjà o l’àmbit comunicatiu en el qual la situació de la llengua catalana presenta més bon estat de salut”. L’aparició, el 6 d’octubre, d’Elpais.cat, l’edició digital en català d’EL PAÍS, consolida aquesta tendència. “És una gran notícia i una opció que encara no ha fet La Vanguardia”, exposa sense embuts, clar i català, el catedràtic de Comunicació de la UPF Josep Gifreu.

Precisament la setmana passada, Gifreu va presentar el seu llibre El català a l’espai de comunicació (Aldea Global), que repassa el procés de normalització de la llengua als mitjans de comunicació entre 1976 i 2013. Gifreu hi afirma: “Si la irrupció d’Internet era un dels grans reptes per a una llengua fragmentada com el català, també era, com s’ha demostrat, una de les millors oportunitats per superar la fragmentació i les arbitràries fronteres polítiques i administratives”. Però això “no estava escrit que hagués de ser així”, com va recordar el director de Vilaweb Vicent Partal durant la presentació del llibre al Col·legi de Periodistes.

La situació del català

a Internet és bona,

per sobre del

nombre de parlants

Entrevistat a posteriori pel Quadern, Gifreu explica l’èxit del català a Internet per la “capacitat d’iniciativa de la societat civil” a l’hora de promoure “accions i estratègies per aconseguir la presència del català en el nou espai virtual”. Segons Gifreu, Catalunya és una societat oberta i emprenedora on sempre hi ha hagut una “sensibilitat especial” per les noves tecnologies. Si a això hi afegim el fet que “les grans privacions, ja des de l’era Marconi, perquè el català tingui espai als mitjans de comunicació han fet que els més militants de la llengua hagin fet un esforç per no quedar de nou enrere”, s’entén més bé el profit que el català treu de les noves tecnologies. “Hem vist que Internet podia ser una eina que superava els grans dèficits que arrossegava la nostra història cultural i mediàtica”, resumeix Gifreu. El lingüista Rudolf Ortega rebla aquesta idea: “Per primer cop el català no ha d’arribar tard a l’hora de posicionar-se en un nou àmbit d’ús comunicatiu”. Només cal comparar l’omnipresència de capçaleres en castellà a qualsevol quiosc de Catalunya amb les 89 capçaleres digitals exclusivament en català censades el 2014 per l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals (ACPG). Es tracta d’un univers digital en bona mesura local o sectoriaque conviu amb l’aposta digital en català de grans capçaleres de la premsa escrita originalment en castellà com El Periódico i EL PAÍS.

Segons Ortega, és evident que “hi ha un component activista molt clar” en els orígens del català a Internet, un camp de “gran potencial” per a totes les llengües. Entre d’altres coses, perquè, com diu el lingüista i expresident de la secció filològica de l’IEC Isidor Marí, “al ciberespai no hi ha les barreres de producció” que havien configurat una “desigual distribució dels mitjans audiovisuals en l’espai de comunicació” i dels quals “depèn molt l’evolució de la llengua”.

Ara bé, així com és cert que l’activisme lingüístic ha estat determinant perquè el català pugui competir amb al castellà a Internet, Ortega sosté que actualment el català ja hi va tenint presència “per simple normalitat i naturalitat”. El cas d’Elpais.cat n’és un exemple. I tot plegat, segons Ortega, no deixa de ser “un èxit generacional” dels qui s’han alfabetitzat en català amb tota normalitat. Ortega i Gifreu coincideixen a explicar que “el català no és una llengua minoritària” i certifiquen que no hi ha cap cas similar al del català a Internet “en tot Europa o al món occidental”. Gifreu precisa que “el gran handicap del català és no estar reconegut com a llengua oficial a la Unió Europea”. Per la resta, com explica Ortega, és una llengua que està situada, en nombre de parlants, entre les 100 primeres del món (n’hi ha més de 5.000) i entre les 10 primeres d’Europa.

Segons Joan Soler, un dels més autoritzats analistes de l’ús del català a la Xarxa citats per l’IEC, “la situació del català a Internet és, en general, bona, amb una presència a la xarxa molt superior al pes demogràfic dels seus aproximadament 10 milions de parlants”. Ho explicita el darrer informe de l’IEC: els 10 primers mitjans en català del rànquing d’audiències segons l’OJD van incrementar conjuntament els seus usuaris únics mensuals en un 30,4% entre desembre del 2012 i desembre del 2013. Cal interpretar aquest creixement en el context d’un augment generalitzat de les audiències dels mitjans en línia, amb independència de l’idioma que utilitzin. I, alhora, en el context d’una davallada del consum de premsa diària en paper. El segment de diaris impresos en català a Catalunya era, a final del 2011, del 35,8% (79,4% en castellà) i s’acostava al milió de lectors. Un públic real i més que potencial per a la premsa digital.

Cal tenir present, en el confús magma de les dades d’audiència, que el rànquing dels principals mitjans en català a Internet que analitza Gifreu n’exclou els que, com El Periódico des de 1997, tenen doble versió però no faciliten dades sobre els seus usuaris únics en català. Fet l’aclariment, aquesta era l’audiència dels mitjans en català a Internet l’any 2013: Televisió de Catalunya liderava el rànquing amb 1,68 milions d’usuaris únics mensuals, seguida de la versió digital del diari Ara (1,57 milions), els portals Naciodigital (1,23 milions) i Vilaweb (844.000) i el web d’El Punt Avui (680.000). Una altra desena de capçaleres van superar també durant el 2013 la barrera dels 100.000 usuaris únics mensuals. No obstant això, i com explicita el darrer informe de l’IEC, cal tenir en compte que “els mitjans en línia catalans amb més audiència difonen els seus continguts en llengua castellana (en concret, les versions digitals dels diaris Sport i El Mundo Deportivo, i de La Vanguardia)”.

És obvi, doncs, que hi ha el “forat al mercat” a què es refereix el director adjunt d’EL PAÍS, Lluís Bassets, i molt de camp per córrer per un “mitjà competent i de qualitat, que vol ser global i local alhora”. Tomàs Delclòs, a qui Bassets cita com “el primer periodista digital” que va conèixer, aporta com a dada que “el 31% dels lectors catalans de diaris a Internet consulten EL PAÍS”. Delclòs, que el 2006 va ser qui va instar el diari a adquirir el domini Elpais.cat, veu “interessant i molt normal potenciar l’ús del català com a llengua d’ús en l’àmbit de la informació”. I normal però alhora “simbòlic”, com reconeix el lingüista Ortega, és el fet que a la capçalera digital del diari aparegui la pestanya “Catalunya” al costat i al mateix nivell de les edicions d’Espanya, Amèrica i el Brasil. Hi ha qui, com el periodista i exdirector general de Cultura amb ERC Eduard Voltas, després de celebrar la normalitat que suposa la sortida d’Elpais.cat, va ironitzar a Twitter: “El País ens ha fet la DUI a la capçalera”. Però el fet és que, com va recordar el primer director del diari i president del Grup PRISA, Juan Luis Cebrián, en un discurs pronunciat íntegrament en català durant la presentació d’Elpais.cat, la renovada aposta per la “bicapitalitat” espanyola Barcelona-Madrid és la mateixa de quan va sortir l’edició de Barcelona el 1982.

El març del 2014 es van

superar els 150.000

tuitaires en català,

un 65% més que el 2013

Sigui com sigui, aproximar-se a aquesta normalitat lingüística del català a Internet no ha estat fàcil. La fita més destacada del ciberactivisme català va ser, el 2006, l’assoliment oficial del domini .cat. Gifreu ho qualifica d’“extraordinari” pel fet de ser la catalana “la primera cultura no estatal amb domini específic a Internet”. Però més enllà de la importància que lingüistes com Marí i Ortega també donen al domini .cat, hi ha la constatació que el català juga a primera divisió. “És, de llarg, la llengua sense Estat propi més ben situada a Internet”, recalca Ortega.

Ara bé, la història del català a Internet i de l’evolució del periodisme digital a casa nostra ve d’abans. Concretament de fa 20 anys, quan els mitjans de comunicació van començar el seu assalt a la Xarxa amb un caràcter pioner a Espanya que cal reconèixer en l’àmbit dels Països Catalans. El periodista Luis Ángel Fernández Hermana sol explicar que el seu primer contacte amb la Xarxa va ser el 1987, durant una visita que com a redactor científic d’El Periódico va fer al centre d’IBM de Nova York. Però ell mateix admet que només es considera “periodista digital” des del 1992, precisament l’any que, als Estats Units, 150 diaris ja oferien en línia la seva edició de paper. No va ser fins al 1993 que la popularització dels primers navegadors va facilitar l’expansió dels primers webs informatius.

A Espanya, el pioner va ser El Periódico, que el novembre de 1994 va penjar en un servidor de Servicom els textos de la seva edició en paper, aleshores només en castellà. El Periódico estrenaria web propi el maig de 1995, però el diari Avui se li va avançar unes setmanes, quan aquella primavera va ser el primer diari d’arreu d’Espanya a disposar, i exclusivament en català, d’una pàgina web. També la primavera de 1995 va néixer La Infopista, que un any després donaria pas al portal Vilaweb, dirigit pels periodistes Vicent Partal i Assumpció Maresma i que en els seus primers mesos de vida va censar mig miler de webs en català; un any després eren ja 1.500.

Militància i professionalitat

M.A.

Josep Gifreu diu que “l’etapa de progressió cap a una consolidada normalitat del català en l’ecosistema de la comunicació avança amb força justament des dels inicis del segle XXI, quan l’era digital en xarxa és assumida amb coratge i intel·ligència pels sectors més conscients de la comunitat catalana”. Això vol dir els sectors més militants, també de la llengua i del nacionalisme. Ho admeten molts periodistes, que parlen de “periodisme de trinxera”, sovint subvencionat i essencialment nacionalista, a l’hora de definir la majoria de capçaleres digitals existents. Vilaweb, que ha informat de la presentació d’Elpais.cat com “un acte d’Estat contra el 9-N”, en seria un exponent. Activista pioner de la Xarxa i portaveu del sobiranisme que considera Internet “la gran esperança pel país”, el director de Vilaweb, Vicent Partal, ha declinat atendre el Quadern.

Posant l’accent en aspectes més professionals que militants, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va celebrar dilluns l’aparició d’Elpais.cat com “un símptoma molt positiu des del punt de vista empresarial i per al català”. D’opinió similar és Gifreu, que ressalta l’oportunitat que representa per “afirmar la unitat de la llengua”. Però, apel·lant a “opcions de mercat i de manteniment d’influència”, Gifreu sembra el dubte: “Per què ara?”. El director d’EL PAÍS, Antonio Caño, es va formular i respondre dilluns la mateixa qüestió dient que era part de la seva aposta per “un diari nou, amb continguts nous, punts de vista nous i plurals, enfocaments nous, rigorosos, moderns, digitals, dedicats especialment a un públic jove que busca nous productes i noves idees”. Més concret, el director adjunt Lluís Bassets recorda que el domini Elpais.cat es va adquirir el 2006, alhora que explica que una idea antiga es materialitza ara que el diari “comença a sortir de la seva pròpia crisi com a mitjà”.

El cas és que, com destaca Gifreu, Elpais.cat neix de “la bona base d’un Quadern cultural setmanal molt interessant” que va néixer el 1982 al mateix temps que l’edició barcelonina del diari, impulsada aleshores per Antonio Franco. Bassets posa en valor que, fins a l’aparició de l’edició impresa en català d’El Periódico, el 1997, el Quadern va ser la publicació de “més tiratge i difusió en llengua catalana”. L’edició digital catalana continua la línia iniciada el 1982 i aposta per un “periodisme global de qualitat i fet des de Barcelona”. Ho expliquen Tomàs Delclòs i la redactora en cap, Ana Pantaleoni, al capdavant d’un equip jove de set periodistes que gestionen els continguts produïts per ells mateixos i pel conjunt de la redacció, atès que l’edició catalana també incorpora, traduïda, una selecció de les millors informacions de l’edició global en castellà.

Com explica la catedràtica de Comunicació de la UAB Rosa Franquet al llibre col·lectiu Assalt a la xarxa, sobre la batalla decisiva dels mitjans de comunicació online en català (Col·legi de Periodistes, 2006), Vilaweb va néixer “com un directori de recursos especialitzats en l’àrea lingüística del català i ràpidament va evolucionar cap a un model innovador de diari electrònic amb gran impacte”. En la seva prehistòria hi ha les primeres proves de periodisme digital que Partal va fer el 1994 quan treballava al setmanari El Temps. I més antiga és encara la fita del 17 de febrer de 1993, quan la Universitat Jaume I de València va obrir el que es considera el primer web en català.

Els grans mitjans amb seu a Madrid van iniciar també la seva carrera digital el 1995, només una mica per darrere de les iniciatives catalanes amb seu a Barcelona i València. I així com TV-3 i Catalunya Ràdio eren pioneres a estrenar web aquell mateix any, i emissions digitals a l’abril de 1996, EL PAÍS llançava una primerenca edició digital el mateix 1996, coincidint amb el vintè aniversari del diari. L’any 2000, un total de 68 capçaleres de premsa diària d’informació general d’arreu d’Espanya tenien presència a la Xarxa. Tres anys després, quan el professor de Comunicació de la URV David Domingo va tancar un primer cens sistemàtic de l’oferta periodística disponible a la Internet catalana, fins a 445 llocs webs informatius en català radiografiats certificaven la riquesa d’iniciatives a la Xarxa.

Avui el ciberespai català és un dels més actius i concorreguts. Segons la Fundació PuntCAT, que gestiona el domini, els seus 71.065 registres a 31 de desembre de 2013 el converteixen, percentualment (un 16% més que l’any anterior i un 80% més que el 2010), en el que creix més en el conjunt d’Espanya, molt per davant de .com i de .net. Des de la seva posada en funcionament el 2006, el domini .cat ha crescut una mitjana del 21% anual. Avui, el 57,9% dels titulars de webs .cat són empreses (unes 35.000), mentre que un 19,4% són entitats de tota mena, un 12,1% són organismes públics i un 10,6% són particulars. No obstant això, l’IEC constata que encara hi ha un 40% d’empreses i organismes de l’àmbit lingüístic dels Països Catalans que no tenen web en la llengua pròpia.

La Viquipèdia és un altre bon indicador del que Gifreu identifica com una “clara mostra de l’activisme de la comunitat catalana a Internet”. El 16 de març de 2001 la Viquipèdia va ser la primera a disposar d’articles en una llengua que no fos l’anglesa original. Avui, el nombre d’entrades en català és de 438.372, més d’una tercera part de les 1.129.638 entrades que té l’edició castellana i gairebé una desena part dels 4,6 milions d’entrades de la Wikipedia anglesa. Gifreu qualifica “d’èxit clamorós” el que quantifica amb dades al seu llibre: la Viquipèdia catalana se situa en el número 14 entre les diverses versions idiomàtiques “i en el primer lloc de l’índex que mesura la qualitat dels 1.000 articles més importants”, d’un total de 272 llengües. La presència del català a Twitter és un altre indicador que cal tenir present: el març de 2014 es va superar la xifra de 150.000 tuitaires en català, un 65% més que l’any anterior.

Pel que fa concretament al món de la informació, Gifreu explica que, a principis de la dècada del 2000, “eren els grans portals estatals espanyols i la premsa de Madrid” els que concentraven la major part de l’audiència d’Internet a Espanya. Serveixi d’exemple que, segons dades de l’OJD del 2002, la presència catalana en els primers 25 llocs d’Internet “era petita, i els més destacats eren d’una entitat financera (La Caixa) i d’una universitat exclusivament en línia (la UOC)”. En canvi, per la mateixa època, el català ja obtenia “un ús majoritari” a Internet tant en mitjans locals com en els webs dels ajuntaments.

Però això ja ha canviat i, segons Gifreu, “el salt més notable” del català a Internet s’està produint des de la segona meitat de la dècada del 2000. I va paral·lel al salt en la premsa de paper que signifiquen la sortida del diari Ara, el novembre del 2010, i l’edició catalana de La Vanguardia el mateix 2011 en què el diari Avui es va fusionar amb El Punt.En tot cas, el salt virtual però real al qual se suma l’edició digital catalana d’EL PAÍS té molt a veure amb el que Gifreu anomena “les bases d’un nou equilibri entre la terra i el cel”. És a dir, el nou equilibri entre els diferents mons dels mitjans analògics tradicionals, de base territorial, i en el cas català, singularment locals, i el nou món del ciberespai i dels nous mitjans digitals en xarxa, de base virtual i abast global.