Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Llei i poble

La gent desitja felicitat i benestar, i és equívoc basar tota vindicació en l’anhel d’independència

Jeremy Bentham. Ampliar foto
Jeremy Bentham.

Un dels recursos discursius més recurrents en l’actual “procés” del nostre país resideix en la concepció que les lleis, per molt generals que siguin, com ara la Carta Magna, són una entitat fictícia. En això estarien d’acord tots els filòsofs anomenats “utilitaristes” dels segles XVIII i XIX anglesos, Jeremy Bentham, el primer: un cop han estat proclamades, i per molt democràticament que això hagi estat, totes les lleis es converteixen en provisionals, llevat de les que apel·len a la llei natural, terreny del qual emanen cada vegada menys proclames i legislacions. Després de la revolució de 1789 i de la Declaració dels Drets de l’Home, les lleis generals dels països democràtics s’han establert sobre la base de la voluntat general, sobre la raó derivada del pensament il·lustrat del segle divuitè i, especialment, sobre el consens que genera el bé comú i el “contracte social”. Sigui com vulgui, continua sent veritat que aquestes lleis només tindran vigència en la mesura que la realitat en què s’han assentat o la voluntat general que les ha sancionades romanguin completament inalterades, cosa de tot punt impossible atès el moviment de tota societat. Per això la majoria de les Constitucions de l’orbe democràtic inclouen la possibilitat que siguin reformades, ampliades o rectificades, igual com succeeix amb els codis civil, militar, eclesiàstic o penal.

Vist el problema, o el “procés”, des de l’altra cara de la moneda, convé analitzar què significa “el poble”, “la gent”, “la voluntat general” i tots aquests conceptes gràcies als quals s’empeny els legisladors a canviar els termes del contracte sociolegal cada vegada que fa falta. Si prestem atenció a aquest segon factor de l’equació en què es mou l’actual moviment a Catalunya, llavors topem amb una altra dialèctica, encara més complexa que la primera. Qui és exactament “el poble”? Qui és exactament aquesta “gent” que se suposa que representa una voluntat col·lectiva i global, sense exceptuar ningú?

Quan s’analitza aquesta qüestió, es descobreix de seguida —cosa que també va estudiar Bentham— que apel·lar a aquesta entitat pot resultar tan fictici i retòric com apel·lar a la Llei, com si aquesta fos un decàleg religiós, com passa en el cas dels “fonamentalistes constitucionals”. En el nostre cas, és un fet que no s’ha començat a parlar de la voluntat d’un “poble” o del “desig de la immensa majoria”, o “de la gent” fins que han estat congregades, en manifestacions d’evident caràcter alegroi, no deliberatiu, una certa quantitat de persones: de centenars de milers de persones a un o dos milions d’ànimes. D’aquestes congregacions entusiastes o megaconfraries populars s’ha dit que eren “molt massives”, expressió que no solament no equival a l’única totalitat que pot ser equivalent de tot el poble amb capacitat de discerniment polític (com passa en el cas de qualsevol elecció lliure), sinó que, endemés, per a tortura de la gent que estima el bon ús del llenguatge, és una expressió agramatical —doncs, un altre sofisma— perquè una “massa” no pot ser més “massiva” que una altra: o és massa, o són “uns quants”. Ara bé: ¿és el mateix una gran concentració de persones —ni que fossin totes les persones del país convertides en “massa”— que els individus d’una societat, presos d’un en un, capaços de pensar a fons i lliurement què li convé a cadascú i no al país, que és una altra exageració? El fet és que la gent desitja la seva felicitat i el seu benestar, i és equívoc basar tota vindicació en un anhel com el de la “independència”, anhel que en tota democràcia pot desembocar en règims de la cosa pública i privada enormement diversos —els uns beneficiosos per a uns, malèfics per a d’altres, i a la inversa—, i anhel que només podria desembocar en una única forma de política si derivés en una dictadura.

Tot això són mínimes reflexions que vénen al cap llegint un llibre esplèndid: Armand Guillot, Jeremy Bentham: Le peuple comme fiction, París, La Sorbonne, 2014, en el qual he llegit expressions que valen per als dos apartats de l’article d’avui: 1. “De lleis reals sorgeixen drets reals; de lleis imaginàries sorgeixen drets imaginaris”, i 2. “Les indestructibles prerrogatives de l’espècie humana no tenen cap necessitat de fonamentar-se en les arenes movedisses d’una ficció com la paraula poble o gent”.