Selecciona Edició
Connecta’t
LLENGUA

El català d'ultramar

A La Portuguesa el meu germà i jo comptàvem tant en català com en náhuatl

Els republicans que van haver d'exiliar-se, després de la Guerra Civil, van anar refent la seva vida en diversos països, en els quals era possible instal·lar-se i començar un projecte vital de durada desconeguda, perquè hi havia els qui no podien, o no volien, tornar a Espanya mentre visqués el general Franco. Aquest era el cas de la meva família, dels meus avis i de la meva mare, que es van exiliar a Mèxic i es van instal·lar a Veracruz, terra endins, en una plantació de cafè a 850 metres sobre el nivell del mar, l'altura canònica per conrear-lo.

El meu avi es va associar amb quatre republicans més, catalans i exiliats com ell, que també havien anat a parar en aquesta zona selvàtica de Veracruz, sense cap altre projecte que guanyar-se la vida mentre es moria Franco. La idea era que quan es morís el dictador deixarien Mèxic i tornarien a Catalunya. Però el dictador va trigar massa a morir-se i llavors el meu avi i els seus socis havien passat més anys a Mèxic que al seu país, i havien tingut fills i néts que els lligaven a aquella terra, a aquella plantació que a poc a poc s'havia anat convertint en una mena de poblet, en el qual vaig néixer jo el 1963. En aquell llogaret, que es deia La Portuguesa, s'hi parlava en català i s'hi menjaven botifarres, panellets i vins que s'importaven de Catalunya, amb la idea de mantenir el contacte amb aquest país al qual no tornarien mai. Aquesta història l'he explicat, amb la profunditat que es mereix, en dues novel·les: Los rojos de ultramar i L'última hora de l'últim dia. El meu avi i els seus socis, i amb ells la meva mare, van arribar a la plantació parlant el català de Catalunya però, a mesura que passaven els anys, la seva llengua es va anar contaminant no només d'expressions de Mèxic i Veracruz, sinó també de paraules que feien servir els habitants originals d'aquella selva, els nahues i els otomís. Quan jo era petit, el català que es parlava a La Portuguesa, que és el que jo vaig aprendre, estava farcit, intervingut, i probablement enriquit, per paraules d'aquestes llengües que dèiem amb tota naturalitat i que alguna vegada, ja d'adult i vivint a Barcelona, se m'han escapat i han provocat l'esbalaïment del meu interlocutor.

"Plorar sense 'gridas'", diu encara la meva mare quan detecta que algú fa veure que plora

A La Portuguesa el meu germà i jo comptàvem tant en català com en nàhuatl; dèiem un, dos, tres, quatre, cinc o se, ome, yei, nahui, mauili. Als gossos els dèiem chicu, en otomí, i gos, en català, amb tanta consistència que els treballadors de la plantació, que eren o nahues o otomís, també van començar a fer servir la paraula gos per referir-se a l'animal. Gos en nàhuatl és itscuintli, un terme que va anar passant a l'espanyol de Mèxic com a escuincle i que s'ha estès per definir la canalla, la mainada, com se'ls diu encara en català als infants en aquesta zona de Veracruz on hi havia el cafetar. "Plorar sense gridas", diu encara la meva mare quan detecta que algú fa veure que plora, quan és tan fals el seu plor que no se li escapa ni una grida, que és la paraula que fan servir els otomís per dir llàgrima. Fa uns quants anys em va escriure un lector, d'aquesta zona de Veracruz, el pare del qual havia treballat a La Portuguesa. Aquest lector havia crescut a la mateixa plantació i es va emportar una gran sorpresa quan va llegir Los rojos de ultramar, aquesta novel·la amb episodis de la nostra infància en aquell microcosmos català, enmig de la selva mexicana. La seva carta començava amb una picada d'ullet al títol de la meva novel·la: "Benvolgut chichiltic", que és la paraula nahua que designa el color vermell.

Jordi Soler és escriptor