De nou al peu del canó
La jove companyia del Lliure, dirigida per Pau Carrió, obre temporada amb 'Victòria d’Enric V', una versió impecable del clàssic de Shakespeare
Diria que Enrique V és una de les obres de Shakespeare que menys s'han representat a Espanya. Jo no l'havia vist fins ara, en el muntatge de Pau Carrió que ha inaugurat la temporada del Lliure. És una peça de substància, però massa verbosa, i per això m'agrada molt la versió lliure del seu director, molt wellesiana, amb personatges refosos, escenes condensades o agafades de textos anteriors (Enrique IV, sobretot) i parlaments que passen d'una boca a una altra sense trair el sentit. Em recorda, ja dic, al mètode de Welles a Campanades a mitjanit, que també va trobar ressò en el Falstaff de Lima i Rosich farà uns anys.
La nuesa escenogràfica segueix el deixant de les primeres produccions del Lliure de Gràcia. I de les més recents: la jove companyia que protagonitza Victòria d’Enric V es va donar a conèixer amb el despullat i essencial Caballero de Olmedo de Lluís Pasqual, que va crear l'estable, els va seleccionar i els va dirigir. Es juga amb la llum, molt ben posada, de Raimon Rius, i el vestuari de Sebastià Brosa i Raquel Bonito: els britànics porten faldilla escocesa, la qual cosa em resulta curiós; els francesos, gavardines blaves. La funció, impecable de ritme, d'encaix i d'energia, explica amb claredat la seva història en una hora i 45 minuts. Una altra cosa que em sedueix és la rapidesa i l'economia de traç amb què els actors aborden les mutacions dels seus personatges i els canvis de rol. David Verdaguer i Albert Prat presenten Pistol i Bardolph gairebé en clau de clowns; després es transformen, respectivament, en el bisbe d'Ely i Westmoreland, i tornen a ser Pistol i Bardolph en la batalla, allistats per fugir de la misèria i robar el que puguin, com dos lúcids murris brechtians.
Albert Prat està estupend, però m'aturaré una mica en el no menys òptim David Verdaguer per explicar, al meu entendre, com ha construït Carrió el remix de Pistol: li presta el soliloqui de Falstaff sobre l'honor (no és mala idea: van ser mestre i deixeble), fusiona més tard la trobada amb l'emboçat Enrique i el posterior diàleg del soldat Williams, i li inventa una escena preciosa, la cançó My Sweet Nell (de la qual és autor de lletra i música), cantada en la guàrdia per Pistol i el patge (preciosa segona veu de María Rodríguez), que té un aire de western: difícil no pensar en el Lee Marvin de Paint Your Wagon. I així tradueix i versionea Carrió, amb sec lirisme, el seu comiat: “La fortuna em dóna l'esquena. Nell ha mort de mal francès a l'hospital; el meu refugi s'ha tancat per sempre. He envellit de cop i m'han arrencat la meva única honra: tornaré a Anglaterra per robar or i honor dels qui en van guanyar en combat”.
La funció, impecable de ritme, assemblatge i energia, explica amb claredat la història en una hora i 45 minuts
De la mateixa manera, que bé que dibuixa Javier Beltrán el duc d'Exeter amb poques línies de text: va ser el Caballero de Olmedo a les ordres de Pasqual i aquí torna a estar formidable de veu i dicció, amb gran presència escènica. També veig el patge com mai havia vist, amb la lluminositat i la malenconiosa mirada de María Rodríguez, una actriu que imanta totes les escenes en les quals apareix, i a la qual no oblides. Laura Aubert està molt bé com a Nell Quickly (commovedora l'escena del rèquiem per Falstaff, que no apareix en escena, però al qual ens fan imaginar amb nitidesa), encara que Carrió li ha marcat, al meu judici, una línia excessivament farsesca en el seu altre rol de capità Fluellen, o potser no ha sabut frenar la desbordant vis còmica de l'actriu: és cert que el violent gal·lès té accents burlescos en la seva pedanteria marcial, però aquí queda reduït a un titella de garrot. Mima Riera és el traïdor Scroop, en una breu i complerta escena, i té més volada com el rei francès, especialment en el bell monòleg de la derrota. També estan molt encertats Pep Ambrós, que encarna l'arquebisbe de Canterbury i el Delfín, i Paula Blanco com el missatger Montjoy.
Pol López lidia un toro brau interpretant el rei Enric. Al Lliure ha fet gairebé tots els seus treballs, des d'American Buffalo fins a l'enlluernador Ivan i els gossos, on el va dirigir Carrión. Té un aire de Kenneth Branagh (més que un aire: la força, l'encant) i un fraseig que a estones recorda al de Lluís Homar. Té nervi i calma, projecció vocal i autoritat. Trepitja fort com el jove Hal i en l'escena que detona la guerra; crec que requereix més convicció (i li sobra una mica de gesticulació) en el soliloqui que tanca el seu passeig nocturn entre la tropa, encara que el seu voltatge augmenta en la part final de l'arenga del dia de Sant Crispí. La semblança amb Branagh inclou el perfil del monarca en la pel·lícula, més endolcit, amb més llums que ombres: potser falta espai en el concís muntatge per mostrar el costat maníac i manipulador de l'“amable monstre”, com el va qualificar Hazlitt. No obstant això, acaba quedant clar que, malgrat els seus discursos patriòtics, la guerra a la qual porta els seus homes és una pura operació expansionista impulsada per l'Església, i que el final és, malgrat la victòria, pura desolació.
Potser a això obeeix la supressió d'una escena tan suggestiva com la del festeig final a Catalina de Valois, on coexisteixen el príncep seductor i el polític brutal que fa saber a la seva futura esposa que no té cap altra opció que accedir als seus desitjos. Lamento el tall, però entenc que aquesta escena desajustaria l'estructura dels tres grans moments del terç final: la imaginativa coreografia de la batalla d'Agincourt, signada per Anna Rubirola, amb llums baixes, capes de plàstic negre i cossos reptant per l'aigua entollada; l'emotiva lectura de la llista de baixes i, superb colofó, un cor escruixidor, molt ben conjuntat per Laia Santanach, en el qual els actors, liderats per Laura Aubert, interpreten el Fear No More de Cymbeline, amb música d'Arnau Vallvé, el percussionista del grup Manel, que en l'escenari del Lliure toca la bateria i la guitarra. La banda sonora de Victòria d’Enric V és una preciositat, i també cal aplaudir Pau Carrió, que encarna el narrador, i canta i toca la guitarra, amb l'ocasional suport d'Aubert al contrabaix. No us perdeu el formidable treball d'aquesta companyia, cada vegada més afermada.
Victòria d’Enric V. De William Shakespeare. Versió i direcció: Pau Carrió. Intèrprets: Pep Ambrós, Laura Aubert Nell, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pau Carrió, Pol López, Albert Prat, David Verdaguer i Arnau Vallvé. Teatre Lliure. Barcelona. Fins al 24 d'octubre.
