Brugué, el valor cívic
El pecat del professor Joaquim Brugué és dir-ho abans de la data que ha estat fixada per l’autoritat competent com a esgarriacries de la ficció: el 15 d’octubre. El pecat pel qual el crucifiquen gratuïtament i acarnissadament a la xarxa els valents de fireta subvencionada és reconèixer, abans que no ho autoritzin els caps, que aquest referèndum del 9-N “no ofereix les garanties mínimes democràtiques”, és a dir, que no se celebrarà, pel seu dèficit democràtic més que no pas per la supèrbia de l’enemic. Com aquell nen que diu que el rei està nu, i tots ho sabien, i ningú gosava dir-ho. D’aquest pecat se’n diu valor cívic.
És valor, perquè, amb la seva dimissió, la comissió de control de "la consulta" queda ja no només suspecta d’extrema fragilitat legal, sinó també esfilagarsada. I és ell, un ciutadà honrat individual, qui l’esquinça. La comissió s'havia de composar obligatòriament de “set juristes i politòlegs de prestigi reconegut”, segons instruïa l’article 14 de la (suspesa) llei de Consultes. No arribant a aquests set, hi ha vertadera comissió? Gosarà alguna eminència de la cultura d’esquerres ocupar el llit calent abandonat amb arguments (raonats, encara que tardívols) per Brugué?
Quim Brugué és un dels més notables representants joves de la cultura PSUC, una cultura de l'exigència i de l’esforç treballador a reivindicar. Sobretot ara que el patriarca dels que se'n van apropiar ha demostrat al Parlament que la manipulava com a màscara d'una incultura especulativa familiar. Treballà de jove com a aprenent de mecànic, i s’embrutà la mà d’oli pesant, allò que cap dels carlins que manen –a fe que manen ells- no coneix. Estudià, com un projecte titànic: aquesta dèria insubornable de saber. I un dia va arribar estranyament, ai las! un Govern d’esquerres, aquell Govern que no es pot ni esmentar per reu de Dragon Khan, però que va fer lleis de barris, i política d’habitatge, estratègies d’aigua i mediambient, controls dels abusos policials, i polítiques antipopulistes de presons… entre altres coses. Tot allò que ara no es discuteix, perquè desborda el monotema: governar, per què? S’hi va apuntar.
Aquest maleït Brugué va tenir la gosadia de defensar, després de la desfeta —i gairebé en solitari— algunes d’aquelles honroses fites. Més que altres protagonistes del tripartit. Llegiu, abans de condemnar-lo, el seu suggeridor És la política, idiotes! (Puntiapart, Girona, 2012).
Distret, espigolo la cita que recull d’aquella gran periodista i pensadora jueva, Hannah Arendt: “En comparació amb la resta de partits i moviments, la seva característica externa més conspícua és l’exigència d’una lleialtat total, sense restriccions, incondicional i inalterable del membre individual”.
A qui es refereix? No us ho posaré fàcil. Obriu el seu llibre per la pàgina 163.
O bé mireu per la finestra.
