Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Desconfiança i corrupció

El ‘cas Castor’ i les targetes de Caja Madrid són exemples d'una promiscuïtat entre política i diners que no és puntual

En política, com en tots els aspectes de la vida, hi ha un intangible que es diu confiança. I, de fet, la qualitat de la convivència va en funció de la fiabilitat que reconeguem en les persones amb les quals ens relacionem. La confiança no és una aposta sense reserves, exigeix maduresa i distància, crítica i comprensió, perquè més enllà d'aquests termes es converteix en alienació o adhesió incondicional, que pot ser gratificant per a l'economia del desig d'alguns, però gairebé sempre anuncia el pitjor.

La confiança en les institucions públiques i en les persones que les governen està sota mínims. Aquesta desafecció s'anava gestant des de fa temps. Durant la dècada dels prodigis en què es va imposar la idea que en matèria de diners tot era possible, va imperar la cultura de la indiferència, d'una ciutadania allunyada de la cosa pública, que es limitava a votar cada quatre anys. Només de tant en tant algun rampell moral –contra la guerra de l'Iraq, per exemple– trencava la rutina. Ara la desconfiança s'ha fet carn i la ciutadania ha començat a exhibir-la, trencant la monotonia d'un sistema polític molt tancat sobre si mateix. Perdre la confiança dels ciutadans és perdre l'autoritat i quan això passa el governant té la temptació de dotar-se de pròtesis autoritàries per arribar on el seu poder de convicció no pot.

La bona notícia és la repolitització de la ciutadania. La mala notícia és el tancament de files entre el PP i el PSOE en defensa del seu sistema. Les causes profundes de la desconfiança podrien resumir-se en una: la falta d'autonomia de la política. Aquests dies dues notícies s'han fet lloc en una actualitat monopolitzada per la qüestió catalana: el cas Castor i les targetes en negre de Caja Madrid. Són dos exemples d'una promiscuïtat entre política i diners que no és atribuïble a casos aïllats sinó que és estructural en el sistema polític. En un capitalisme cada vegada més oligopolístic, l'Estat, el sistema financer i les grans companyies dels sectors estratègics fan un.

El cas Castor és el projecte de magatzem de gas davant de les costes de Castelló que el Govern espanyol ha retirat, després d'indemnitzar l'empresa adjudicatària, al capdavant de la qual hi ha Florentino Pérez, amb 1.400 milions d'euros que pagaran els ciutadans. Algú a l'Administració va fer el projecte, algú el va validar, algú va aprovar les normes del concurs i algú ha decidit cancel·lar-lo. I això ha passat governant el PSOE i governant el PP. Ningú ha assumit la més mínima responsabilitat per un fracàs que repercuteix en la butxaca dels ciutadans. Si el projecte era inviable, qui es va equivocar a l'hora d'engegar-lo? I si era viable, per què el Govern no l'ha mantingut? De cap a peus, la pràctica és sospitosa. I l'única que hi surt guanyant és la companyia que es va adjudicar l'obra.

La confiança en les institucions públiques i en les persones que les governen està sota mínims

Caja Madrid és la icona de la promiscuïtat entre política i diners. L'espectacle dels executius, els representants dels partits, els sindicalistes, fent servir targetes incontrolades i la sospita que això és un comportament habitual en grans companyies fa impossible qualsevol senyal de confiança en unes institucions habitades fins a aquest punt per la cobdícia.

El que la crisi de confiança revela és un règim en el qual la corrupció és sistèmica Com restaurar la confiança, en aquesta situació? El PP està invalidat mentre des de la cúpula del partit no s'assumeixin responsabilitats pel cas Bárcenas. El PSOE encara viu en el desconcert en què el va deixar Zapatero, amb els ERO andalusos a l'esquena, i sense gosar marcar distàncies amb el sistema bipartidista, i Convergència i Unió, un altre partit de l'establiment, per més que el procés independentista ho dissimuli, càrrega el cas Pujol, del qual no es desempallegarà. No en va, malgrat l'impuls sobiranista, CiU continua perdent vots a cada enquesta.

En aquest context, els moviments socials estan intentant convertir-se en partits polítics, tret de l'ANC, que confia la representació política als partits. Per entrar en el sistema de partits sense convertir-se en casta, com diuen ells, s'haurà d'aconseguir que aquest canviï. De moment, amb la pressió des de fora no n'hi ha prou. L'única cosa que se li ha acudit a Rajoy ha estat proposar una nova llei electoral que li doni avantatge i freni els partits nous.

Crear un partit des de la força dels sondejos, com és el cas de Podem, demana anar amb molt de compte, l'allau de trànsfugues i arribistes pot ser demolidor. I, malgrat això, és imprescindible trencar aquest sistema corporatiu, en què els partits s'han convertit en una corretja de transmissió entre els diners privats i la despesa pública, controlat per institucions nomenades per ells mateixos. Arribar a la conclusió que reformar les institucions i restituir la confiança és impossible, equivaldria a donar per fet que el temps de la democràcia està liquidat. I que entrem definitivament al govern corporatiu dels experts, al servei de les elits econòmiques. Des del poder se segueix apostant pel fet que, una vegada més, s'imposaran els principis de la servitud voluntària: la por, el clientelisme i els costums.