Selecciona Edició
Connecta’t
LA QUARTA PÀGINA

Per contribuir al diàleg

Catalunya viu jornades atribolades en les quals la intervenció o l'abstenció dels poders públics, segons els casos, no han aconseguit sinó tensar les consciències i empènyer-les al carrer. És urgent recuperar la tradició del pacte

Per contribuir al diàleg

Avui fa 32 anys, en un acte similar a aquest –tot i que llavors vam gaudir de la presència del president de la Generalitat–, EL PAÍS llançava l'edició catalana. Aquell era el primer esforç del nostre diari per singularitzar-se com un òrgan amb cobertura a tot l'Estat capaç de reconèixer la singularitat explícita del principat en la seva construcció. Mesos enrere, Jesús Polanco i jo havíem visitat Jordi Pujol al palau de la plaça de Sant Jaume per anunciar-li el nostre propòsit, que inicialment va ser rebut amb alguna reticència pel nostre interlocutor. Però, fos quina fos aquesta reticència, la veritat és que va acudir a l'acte inaugural i ens va acompanyar en el sempre difícil part de posar un diari al carrer.

Moltes vegades m'he vist obligat a recordar que els diaris, tal com han arribat als nostres dies em refereixo als diaris de qualitat, referents del diàleg polític i intel·lectual en una comunitat, formen part del sistema de la democràcia representativa. Però això no vol dir que s'integrin en el seu aparell polític, ja que la seva influència s'exerceix des de la societat civil. Un diari com EL PAÍS és per descomptat una institució, i no té res d'estrany que es vegi cortejat pels poders públics, en la casta dels quals, per utilitzar una paraula de moda, es veu incrustat d'una manera o d'una altra. Però, a més d'una institució, un diari és sobretot un diari. La seva missió fonamental consisteix a publicar la veritat de les coses, moltes vegades contra els interessos del poder, que en massa ocasions ni coincideixen ni serveixen a la voluntat i els desitjos dels ciutadans. Em permetreu per això que les meves paraules avui emmalalteixin de la correcció política que solen demandar aquests actes sense que per això desmereixi gens ni mica la meva immensa gratitud cap a les autoritats aquí presents, la presència de les quals aquí emfatitza, d'altra banda, les absències.

L'edició d'EL PAÍS a Catalunya, des d'avui catalanoparlant al cent per cent, es va justificar no tan sols per motius comercials i empresarials, sinó que responia al projecte cívic que va donar a llum el diari, inexcusablement unit des dels seus orígens a la construcció de la democràcia a Espanya, a la integració del nostre país a Europa i a l'estrenyiment de llaços amb l'Amèrica Llatina. Volíem, i volem fer, un diari global i un diari total. Global perquè la llengua principal en la qual ens expressem la parlen en 23 països més de cinc-cents milions de persones, i total perquè aspirem a aconseguir que els nostres lectors es considerin, amb la sola lectura d'EL PAÍS, prou informats dels temes de la política, l'economia, la ciència, la cultura i la societat, que els interessen. Desitgem que obtinguin gràcies a nosaltres una informació rigorosa i una opinió fiable, amb punts de vista diferents i alhora contradictoris, que els permetin exercir el seu propi judici, però també amb una orientació editorial coherent que respon a les senyals d'identitat del mateix diari i de l'empresa que el sustenta.

Continuem aspirant al reconeixement tàcit de la bicapitalitat efectiva entre Barcelona i Madrid

Des de molt aviat, i en línia amb els anhels socials que es van expressar al començament de la Transició, vam tenir l'aspiració que el sistema polític espanyol inclogués el reconeixement de les peculiaritats històriques, lingüístiques i estructurals dels territoris de la península Ibèrica que en el seu conjunt han contribuït a la construcció d'Espanya com a Estat durant 500 anys. L'edició de Barcelona va suposar en el nostre cas el reconeixement de la singularitat catalana en el conjunt de l'Estat, equiparable culturalment a la d'altres autonomies i regions, però absolutament única si es considera el seu pes específic en l'economia, la cultura i l'exercici del poder polític. Aspiràvem llavors, i ens agradaria poder continuar fent-ho ara, a un reconeixement tàcit de la bicapitalitat efectiva que de fet s'havia instaurat al nostre país entre Barcelona i Madrid. I també volíem, i encara ho volem, representar una veu liberal i progressista en el si d'aquesta societat, negada en gran mesura la seva opinió pública per l'oficialisme, el clientelisme i el conservadorisme. En definitiva, volíem i volem treballar conjuntament amb aquells col·legues nostres catalans que continuen creient que l'afirmació de Catalunya com a nació no es correspon necessàriament amb l'articulació d'una burocràcia estatal, que l'internacionalisme segueix sent una cultura de pau davant dels conflictes i els desordres que han ofert els nacionalismes en la història europea, i que la manipulació populista del sentiment ciutadà acaba inexorablement en la frustració i en la malenconia.

Catalunya viu avui jornades atribolades en les quals la intervenció o l'abstenció dels poders públics, segons els casos, no han aconseguit sinó tensar les consciències i empènyer-les al carrer. La inoperància de les institucions a l'hora de fomentar un diàleg real (al qual tots s'apunten però ningú exerceix) demanda la creació de plataformes i tribunes de la societat civil en les quals puguin expressar-se amb la vehemència i el respecte necessaris les demandes que en sorgeixen i davant les quals els governants d'avui semblen més disposats a aixecar barreres que a establir ponts. En la mesura de les nostres forces ens oferim per fer-ho, sabent que aquest ha de ser un esforç de molts, perllongat i obstinat si no vol ser estèril.

L'atzar, o potser la necessitat, ha volgut que es commemori avui també el 80è aniversari de la breu revolució que va portar el president Companys a declarar la independència de l'Estat català de la República federal espanyola. La memòria històrica d'aquells tràgics successos, que van acabar amb la suspensió de l'Estatut d'Autonomia i van constituir en certa mesura el pròleg a la Guerra Civil, ens hauria de servir si més no de recordatori que el compliment de les normes i el respecte a la llei són la base indispensable de qualsevol democràcia. Però és igualment necessari que aquestes normes, començant per la llei de lleis, la Constitució, siguin un reflex fidel dels anhels socials que miren d'orientar i organitzar.

La millor manera de defensar la Constitució, m’atreviria a dir que l’única, és reformar-la

Ja que parlem de commemoracions, potser no és sobrer recordar que també fa molt poc, l'agost passat, vam poder rememorar la mort en duel de Ferdinand Lasalle, representant alemany del socialisme primerenc, que va llegar per a la història de la política una frase digna de ser tinguda en compte. “Els problemes constitucionals”, deia Lasalle, “no són primàriament problemes de dret sinó de poder, ja que la veritable Constitució d'un país només resideix en els factors reals i efectius de poder que regeixen en aquest país”. Per concloure: “Les Constitucions escrites no tenen valor ni són duradores més que quan donen expressió fidel als factors de poder imperants en la realitat social”. Ja he dit en diverses ocasions que Catalunya no té poder polític per separar-se unilateralment d'Espanya. Però que no tingui poder per ser independent no vol dir que no tingui cap poder. Cal que es reconegui institucionalment si es volen evitar mals majors.

Quan avui es parla de defensar la Constitució, que ha estat probablement vulnerada per algunes disposicions del Govern, s'oblida que la millor manera de fer-ho, m'atreviria a dir que l'única, és reformar-la. Davant de l'immobilisme i l'afàsia de governants i líders polítics, és l'esperit reformista de la Transició el que hem de recuperar si volem que el règim polític de la nostra democràcia pervisqui durant quatre dècades més sense necessitat de posar-nos a inventar-ho tot de nou. Una reforma que torna a necessitar abordar-se des del diàleg i el pacte, ja que, per cert, el pactisme és una figura política extraordinàriament rellevant en la història política de Catalunya.

En aquest sentit encara és més d'agrair la presència de les autoritats estatals i autonòmiques i dels diversos líders polítics que ens acompanyen. Espero i desitjo que sigui un símbol de la disposició al diàleg que reclamem. Som aquí per contribuir al diàleg, en els dos idiomes d'aquesta comunitat, català i castellà, fidels al designi de Salvador Espriu quan demana a Sepharad: “Fes que siguin segurs els ponts del dialèg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills / … Que Sepharad visqui eternament / en l’ordre i en la pau, en el treball, / en la difícil i merescuda / llibertat”.

Discurs pronunciat ahir a Barcelona amb motiu de la presentació de l'edició a la web d'EL PAÍS en català.