Selecciona Edició
Connecta’t

Partida d’escacs a la capital del món

El procés no arriba als alts càrrecs de l'Administració Obama, però Escòcia ha fet créixer l'interès per Catalunya

Desenes de persones formen la V a Nova York.
Desenes de persones formen la V a Nova York.

L’amfitrió era un veterà diplomàtic espanyol, amic i antic col·laborador de l’expresident José María Aznar. El convidat, un nord-americà nascut a Boston, català d’adopció.

A principis d’any, Ramón Gil-Casares, ambaixador del Regne d’Espanya a Washington, va rebre a casa seva Andrew Davis, cap de la delegació de la Generalitat de Catalunya als Estats Units. Davis s’acabava de traslladar de Nova York a Washington, i Gil-Casares, com acostuma a fer amb tots els representants de comunitats autònomes, el va convidar a dinar.

Però Davis no és un delegat d'una comunitat autònoma més. Representa a la capital política del món un Govern, el català, que impulsa un procés que pot desembocar en la secessió de Catalunya d’Espanya, l’Estat que representa Gil-Casares.

El partidaris de la independència catalana i el Govern espanyol juguen les seves cartes a Washington

“Li vaig dir el mateix que dic a tots els representants de les diferents autonomies. Que jo sóc aquí per ajudar-los en el que vulguin”, explica Gil-Casares rememorant l’àpat. “Però també li vaig dir que si pensava entrar en temes polítics, doncs que probablement, tal com estan les posicions, no hi estaríem d’acord, i que jo defensaria la meva posició”.

El ressò del conflicte entre els governs català i espanyol per la consulta d’independència a Catalunya arriba a Washington. No a les esferes més altes de la política. El president Barack Obama té prou maldecaps —de l’Estat Islàmic a l'Orient Mitjà a la ingerència de Vladímir Putin a Ucraïna, de la contenció d’una Xina en ascens a la regió Àsia-Pacífic a la perspectiva d’una humiliació del Partit Demòcrata a les legislatives de novembre— per ocupar-se d’un referèndum possible, però no segur, en un país de mida mitjana com Espanya, fidel aliat a l’OTAN. La resposta canònica dels portaveus de la Casa Blanca i el Departament d’Estat no ha variat en els últims anys: el procés català és un afer intern d’Espanya. No és un ‘no comment’, però s’hi apropa.

El ressò arriba a altres àmbits. A la premsa nord-americana i als laboratoris d’idees, per exemple. I al Capitoli. “I què me’n dius del que passa a Catalunya?”, li va preguntar fa uns dies una funcionària del Congrés a un corresponsal català enmig d'una conversa sobre les eleccions legislatives de novembre.

La internacionalització del procés ha estat —és— clau per a l’estratègia de l’independentisme català. Davant del que es percep com un frontó a Madrid, una negativa sistemàtica a autoritzar qualsevol consulta sobre la relació futura de Catalunya amb Espanya, aconseguir complicitats internacionals és essencial. Segons aquesta idea, la pressió internacional podria alterar la posició del Govern de Mariano Rajoy.

La resposta espanyola ha estat menys clara. En alguns moments ha semblat que el Govern Rajoy volia evitar la internacionalització. En paral·lel, un dels ministres més loquaços sobre el procés ha estat el d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo.

Tot i la cordialitat entre els representants dels dos governs, el debat ha estat accidentat

als Estats Units

Als Estats Units, Gil-Casares —l’ambaixador oficial— i Davis —l’oficiós de Catalunya— són actors decisius en aquesta pugna. EL PAÍS va entrevistar Gil-Casares per elaborar aquesta crònica. Un portaveu de la Generalitat a Barcelona va denegar la petició d’entrevistar Davis.

“No hem tingut moments de tensió”, diu Gil-Casares, ambaixador des del 2012. “Suposo que ell haurà explicat el seu punt de vista, en privat —vaja, sé que ho ha fet perquè em consta quin és—, de la mateixa manera que ho faig jo amb els meus interlocutors quan els explico el meu punt de vista. Però no, no hem tingut cap moment de tensió”.

Davis, que va ser nomenat l’any 2008 pel Govern del tripartit d’esquerres, no és un home de discursos estridents. I la seva missió va més enllà del procés. S’encarrega de coordinar les oficines d’organismes de promoció comercial als Estats Units, el Canadà i Mèxic. 

Que la cordialitat domini la relació entre els dos ‘ambaixadors’ no significa que el camí no hagi estat accidentat. Potser ens podríem remuntar a la prehistòria del procés, al mateix moment en què es va inaugurar la primera ‘ambaixada’ catalana, el 22 de gener del 2009, una oficina al selecte Rockefeller Center de Manhattan. Quan un periodista li va preguntar al vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, el pressupost de l’oficina i el cost del lloguer, el polític va dir: “No vull regalar cap titular a determinada premsa espanyola”.

El relat —encara inacabat— tindria l’episodi més recent en la visita d’Artur Mas, el juny passat, a una nova planta de l’empresa Grífols a Carolina del Nord, durant la qual un assessor del president català va assenyalar en privat que Gil-Casares —com tots els ambaixadors espanyols en visites internacionals del president— no abandonava Mas en cap moment. Gil-Casares va participar en la reunió estrella d’aquell viatge, la d’Artur Mas amb el governador de Carolina del Nord, Pat McCrory.

Però l’episodi en què, segurament, alguns a Washington —a les comunitats catalana i espanyola i en certs àmbits acadèmics—, es van adonar que la cosa no era broma, va passar la primavera del 2013, quan el Govern espanyol va intervenir per impedir la continuïtat de l’economista Clara Ponsatí a la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown. Ponsatí és una universitària de prestigi que va aparèixer en un vídeo amb altres acadèmics denunciant "l’espoli fiscal" i va ser entrevistada en un espai de la cadena Al-Jazeera titulat Adéu Espanya? Uns van veure en el cessament un cas flagrant de censura ideològica; pels altres, era incoherent que una persona propera al sobiranisme ocupés una càtedra amb el nom de l’actual rei d’Espanya mentre difonia idees que qüestionaven la unitat d’aquest país.

El cas Ponsatí reflectia una realitat: l’agilitat amb què s’ha mogut l’independentisme en la batalla al món universitari i mediàtic dels Estats Units. El resultat: el 'soft power' —el poder tou— o la intel·ligència emocional ha desbordat de vegades el Govern espanyol. Des d’articles a The New York Times fins a col·loquis a universitats com Georgetown, en pocs fòrums s’han sentit arguments a favor de l’statu quo espanyol o en contra de la consulta que impulsa el Govern Mas. Sovint ha semblat que el Govern d’Espanya jugava a la defensiva.

La causa sobiranista ha comptat amb universitaris d’alt nivell, professors catalans a universitats d’elit nord-americanes, primeres espases en les seves disciplines acadèmiques. El Col·lectiu Wilson, que inclou el catedràtic de la Universitat de Columbia Xavier Sala-i-Martin, i el catedràtic de Princeton Carles Boix, en són exemples.

Boix diu que és difícil quantificar l’impacte de la feina d’aquest grup. “Però crec”, escriu en un correu electrònic, “que el Col·lectiu Wilson ha fet una feina interessant a l’hora d’explicar les dimensions econòmiques i juridicopolítiques d’una possible secessió. Ho avala l’interès que genera entre l’opinió pública i també en el món acadèmic i periodístic, incloses algunes referències a la premsa nacional americana”.

El referèndum d’Escòcia el 18 de setembre ha disparat l’interès en la qüestió catalana. A la pregunta de quant de temps li ocupa el tema català, l’ambaixador Gil-Casares respon: “A veure: el tema català, com el tema gallec, com el tema asturià, com el tema extremeny, m’ocupa les vint-i-quatre hores del dia. Que això quedi clar. El tema de la situació conjuntural actual de la política espanyola, amb el Govern català anunciant el referèndum i adoptant la posició política que ha adoptat, m’ocupa últimament més temps del normal”.

L’ambaixador intenta fer als Estats Units allò que Jordi Pujol reclamava en els seus bons temps: pedagogia. És a dir, corregir les versions de la història de Catalunya que presenta la Generalitat o explicar que el cas d’Escòcia és diferent del cas català. “Sempre que hi ha alguna cosa que afecta la imatge d’Espanya o la realitat d’Espanya, o que la distorsiona, intentem intervenir”