Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La vellesa i les seves metàfores

El 2030, el 25% dels catalans tindrà més de 65 anys; però l'envelliment de la població no cal que sigui una catàstrofe social

Com pot ser que la conquesta més important de la humanitat aparegui cada dia als mitjans de comunicació com una catàstrofe social? És realment una catàstrofe que en menys d'un segle hàgim doblat l'esperança de vida? Per descomptat que no. Només cal preguntar-ho al primer que ens creuem pel carrer: l'alternativa a no envellir és sempre pitjor. I no obstant això, el que percebem individualment com un gran progrés, col·lectivament es presenta amb tota mena de gràfics i estadístiques com el problema més greu al qual ens enfrontem. Aquest era el punt de partida d'un  debat interessant organitzat per RecerCaixa al Palau Macaya de Barcelona amb el títol Catalunya envelleix: estem preparats per afrontar el repte?

Efectivament, Catalunya, com tot Europa, envelleix. S'estima que el 2030, el 25% dels catalans tindran més de 65 anys. Montserrat Guillén, catedràtica d'Econometria de la Universitat de Barcelona, utilitza una imatge molt gràfica per il·lustrar com evoluciona la piràmide d'edat. En aquests moments hi ha només unes 15.000 persones amb més de 95 anys, però si ajuntéssim tots els majors de 80, omplirien quatre estadis del Barça. Exactament els mateixos que necessitaríem per situar tots els nens menors de quatre anys. Però, si és mantingués la tendència actual, cada any necessitaríem 16.000 localitats més per als majors de 80 anys i 10.000 menys per als menors de quatre.

Això significa que, si no es gestionen les noves onades migratòries, la mitjana edat continuarà pujant juntament amb el catastrofisme demogràfic. El terme envelliment està sent utilitzat per alimentar tota mena de metàfores sobre una suposada decadència social vinculada a la decadència física. Susan Sontag ens advertia que la metàfora no és només una figura retòrica sinó també, i especialment, “un mecanisme a través de com comprenem el món”. No resulta, doncs, innocu que l'envelliment es presenti com a sinònim de declivi.

Moltes de les idees més arrelades sobre el fenomen mereixen, malgrat tot, ser qüestionades. Primer, perquè el procés d'envelliment pròpiament dit comença als 30 anys, així que tot és molt relatiu. De fet, on abans es parlava simplement de vellesa, ara es parla almenys de tres edats diferenciades: young old (entre 60 a 69 anys), simplement old (entre 70 i 79) i old-old (més de 80). La millora de les condicions de vida i els avenços mèdics han propiciat que la deterioració física s'hagi retardat en la mateixa proporció en què s'ha allargat l'esperança de vida. Moltes persones arriben avui als 80 anys en millors condicions que fa un segle als 50 o els 60.

Amb la digitalització i la creixent tecnificació dels processos productius, la saviesa i maduresa emocional que s'acumulen amb l'edat també s'han devaluat.

Segon, perquè la condició administrativa de jubilat no ha de correlacionar-se amb la condició social d'improductiu. Si els anys guanyats són improductius és perquè tenim una organització social incapaç d'aprofitar l'energia i creativitat que hem guanyat amb més longevitat. No és una qüestió de biologia. És una qüestió d'estructura social, que es permet malgastar, no només aquesta energia rescatada, sinó la molta experiència acumulada al llarg de la vida. Resulta paradoxal que, en una economia que tot ho quantifica i que de tot n'ha de treure rendiment, es permeti malgastar tanta capacitat jubilant prematurament qui voldria treballar i podria fer-ho.

Amb la digitalització i la creixent tecnificació dels processos productius, la saviesa i maduresa emocional que s'acumulen amb l'edat també s'han devaluat. És la conseqüència principal d'una cultura que enalteix la joventut com a valor suprem. Algunes persones grans han interioritzat tant aquests valors que lliuren una patètica resistència al pas del temps adoptant formes falsament juvenils de vida. No és una bona idea.

No podem ser eternament joves, però sí que podem envellir d'una forma natural i saludable amb la condició que no esperem a l'últim moment per prevenir. Diversos estudis han demostrat que el que millor prediu l'estat de salut que tindrem als 80 és... com hem arribat als 50!

L'exercici físic adaptat a l'edat és la millor medicina. I menjar poc allarga més la vida que menjar molt, perquè és el procés de combustió el que desgasta l'organisme. Diversos experiments en cucs i ratolins han demostrat que la restricció calòrica pot allargar fins a un 50% la vida. Llàstima que perquè aquest mateix mecanisme tingués efecte en humans hauríem de rebaixar tant la ingesta calòrica que ens moriríem de gana. I tampoc no es tracta d'això.

Envellir limita, certament, però socialment el que més limita és la metàfora de la vellesa com a obsolescència. Ja que, com deia Susan Sontag, el pensament és sempre interpretació, caldrà generar noves metàfores sobre l'envelliment. Els éssers humans no són mai obsolets.