Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Nous i vells lideratges

Es tracta de canviar les coses i les persones, cosa que fa que molta gent s'identifiqui amb Pablo Iglesias, Ada Colau o David Fernàndez

El juny del 2013, en plena revolució ciutadana als carrers de Sao Paulo, la premsa es va acostar a una noia que semblava que dirigia la revolta i després d'entrevistar-la sobre els motius de la indignació que va col·lapsar la ciutat, li van preguntar el nom. Ella, orgullosament, va dir: “apuntin, em dic Ningú”. Situacions i anècdotes semblants de negació de protagonisme i de personalització han passat a altres llocs que han viscut aixecaments i revoltes populars que desbordaven i ignoraven els canals tradicionals de la mobilització política (el Caire, Madrid, Barcelona, Nova York, Mèxic, Istanbul…). Ara, en canvi, hi ha gent sorpresa amb l'aparent contradicció entre la dimensió horitzontal, en xarxa i de construcció compartida de coneixements i propostes característics d'aquestes mobilitzacions, i el sorgiment de lideratges molt personalitzats que, sense renunciar als senyals d'identitat dels nous moviments socials, concentren atenció i presència en els mitjans. Noms com Pablo Iglesias o Ada Colau estan en boca de tothom, ja que la seva sola presència o evocació resumeix i personalitza missatges, idees i valors que altrament seria molt més difícil i prolix d'expressar. Aquesta mateixa simplificació personalista, que permet travessar diferències de coneixement i d'informació, es torna fragilitat quan els mitjans busquen trobar conductes que demostrin que "en el fons són com tots". Fa uns dies, una peça d'un diari econòmic denunciava que Ada Colau havia anat en Preferent en el viatge que va fer a Madrid amb l'AVE. Es va demostrar que no era cert, però només esmentar aquesta possibilitat, en el fons, tranquil·litzava els més escèptics.

Fa uns dies es va presentar un informe de la Fundació Bofill sobre nous lideratges (www.fbofill.cat), basat en entrevistes a joves que destaquen pel seu activisme en diferents espais, des de l'ecologisme al sindicalisme, des de les candidatures municipals alternatives a l'escoltisme o les branques juvenils dels partits. De maneres i amb matisos diferents, expressen el seu rebuig a les formes estereotipades de lideratge carismàtic i individualitzat, i subratllen més elements com treballar conjuntament, construir i compartir visió, la persistència o la gran importància del procés col·lectiu més que les capacitats intrínseques de qui pot en algun moment personalitzar-ho. Compartir, cooperar o participar fent, resulten elements clau, per sobre de característiques singulars del personatge. No es tracta només de canviar les coses i d'obtenir resultats. Es tracta també que canviïn les persones, les seves relacions, experimentant i sentint aquest procés de canvi. El que fa possible que existeixin i que molta gent pugui identificar-se amb Pablo Iglesias, Ada Colau o David Fernàndez, per posar tres exemples, no és probablement un perfil ni unes qualitats especials, sinó el complex conglomerat d'actors, processos i relacions d'una realitat social en procés de canvi i transformació. El que ha canviat no són els líders, sinó l'ecologia social en què es mouen i despleguen la seva activitat. I això hauria de poder vacunar-nos contra les derives, àmpliament conegudes, que han acabat substituint processos per líders.

I què passa amb els vells lideratges? Hem d'acceptar que totes les persones que han treballat en el passat per canviar les coses no tenen avui res a aportar perquè estan obsolets? És evident que no és així. Precisament el més significatiu és que la millora de les condicions vitals amb què molts arribem a la vellesa, permet aportar un enorme capital de saber i d'experiència que ha de ser aprofitat en moments com l'actual, plens d'incerteses, mancances i inquietuds. El que és més complicat és articular les diferents perspectives i formes de treballar que cadascú ha anat vivint i assumint. Tots tenim dret a equivocar-nos, però és sempre important conèixer el terreny en què t'endinses. Hem de reconèixer, en moments com aquest, que no comencem de zero, i que els canvis que molts volem han estat empresos i provats moltes vegades abans. Però, alhora, convé recordar que tot està canviant al nostre al voltant i que no podem seguir fent servir vells paradigmes i instruments per encarar nous problemes, o els problemes de sempre en formats nous. Està bé poder posar cara i ulls a certes idees i valors. I a cada moment aquestes cares i ulls expressen matisos diferents davant velles i noves injustícies i indignacions. Els nous espais i expressions de lideratge permeten anar més de pressa i arribar a més gent. Però, aquesta mateixa facilitat es torna fragilitat quan no té el suport de processos, moviments i dinàmiques col·lectives. Podem seguir reivindicant que som Ningú, però sempre que tinguem clar qui som Nosaltres.