Selecciona Edició
Connecta’t
Brou de Llengua

Desaprendre

La normativa no ha reeixit a encapsular el català en uns paràmetres definits, confortables.

Parlava, no fa gaire, amb una col·lega de professió sobre les dificultats de la nostra feina. La feina de lingüista, d’assessor lingüístic, de corrector de textos, se n’ha dit de moltes maneres segons el moment i els fums de cadascú. I coincidíem en una sensació que, com més va, cada cop és més intensa i que, temo molt, serà difícil de corregir: de llengua, cada cop en sabem menys.

Evidentment, tot plegat és una contradicció. En qualsevol feina, per poc que t’hi dediquis, per força acumules una experiència que sedimenta en un pòsit de coneixement que et dóna confiança, seguretat i, als més afortunats, prestigi. Doncs als lingüistes ens passa al revés. Vaig començar en això amb el que avui avaluo com un excés de solvència i un agosarament que, evidentment, catalogaria de ridículs. Educat en català en temps en què l’escola en català era una anomalia, vaig superar la secundària amb uns balanços generosos quant a llengua (en altre no hi entro) i vaig obtenir amb poques angúnies els certificats de la Junta Permanent. Jo me’n sortia prou, i no era infreqüent que em demanessin, "tu que en saps", com s’escriu això o això altre. Dedicar-me a la correcció de textos, doncs, esdevenia una sortida viable i em sentia emparat per una normativa que coneixia (o això em creia) i un diccionari (el de l’IEC) al qual recorria quan alguna cosa se’m presentava com desconeguda.

Els temps, però, han canviat. I el perquè se m’escapa. Tant de bo aquestes pàgines, o aquestes pantalles, serveixin per exorcitzar veritats no ben revelades. La normativa (de fet, com totes les normatives) no ha reeixit a encapsular el català en uns paràmetres definits, confortables, i la mateixa naturalesa líquida de la llengua ha trobat en una normativa porosa la via per estendre’s per terrenys més aviat movedissos. I aquí els lingüistes hem perdut el nord. D’un temps ençà, han agafat protagonisme obres de referència que "obren la mà" i admeten sota etiquetes filològicament discutibles (o limitades) formes que la normativa no toleraria, i que de fet, en molts casos, explícitament no tolera. Al diccionari de l’IEC hem d’afegir el clàssic d’Enciclopèdia, l’Alcover-Moll (feliçment recuperat per a la xarxa), el web del Termcat i, l’última incorporació, l’Ésadir, el portal de llengua de la Corporació de Mitjans Audiovisuals. Si abans els lingüistes ens bastàvem amb el que sabíem i amb un diccionari fèiem, ara ens adonem que no sabem res i que hem de fer cerques banals en cinc fonts documentals diferents. I les solucions donades no responen tant a la voluntat de plasmar un determinat model de llengua o de registre, sinó a trobar la coartada suficient per servir la voluntat de l’autor del text, a voltes fonamentada, a voltes capriciosa.

L’adjectiu ràpid ha mutat en un virus mortífer en forma d’adverbi

M’hi vaig trobar fa poc, i em vaig sentir ridícul. Vaig buscar arreu la paraula ràpid, l’ortografia de la qual no m’ha fet dubtar mai, ni tampoc el seu significat. Era la categoria gramatical. Per moda recent, per influència d’altri, o per pròpia evolució, l’adjectiu ràpid ha mutat en un virus mortífer en forma d’adverbi i és freqüent trobar-lo en frases com ara fes-ho ràpid, quan el que caldria dir és fes-ho de pressa o fes-ho corrents si anem molt malament de temps. I per bé que les fonts canòniques mantenen l’adjectiu com a categoria de ràpid, el portal Ésadir obre l’escletxa a l’ús adverbial sota l’elàstic qualificatiu d’"ús restringit", el qual de vegades serveix només per limitar la freqüència d’un terme, com si el volguéssim admetre però la mala consciència ens digués que no l’hem d’admetre molt. A TV-3 i Catalunya Ràdio, doncs, poden fer les coses ben ràpid.

Finalment, estant així les coses, acabes dubtant de tot, desmuntant el que saps. Desaprens de llengua i justifiques una tria en funció d’una troballa en una determinada font, sense plantejar-te si allò és prou normatiu, genuí, adequat o si senzillament et fa el pes. I de vegades, si corregim amb el nas, primer ens l’hem de tapar.