Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Pro pauperibus

L'actual parc infantil entre la plaça de la Gardunya i el carrer del Carme va ser

un cementiri de pobres

La font darrere de l'hospital de la Santa Creu, entre la plaça de la Gardunya i el carrer del Carme, forma part d'una àrea que va ser un cementiri de pobres.
La font darrere de l'hospital de la Santa Creu, entre la plaça de la Gardunya i el carrer del Carme, forma part d'una àrea que va ser un cementiri de pobres.

Segurament hi heu passat en innombrables ocasions. A la part posterior de l'hospital de la Santa Creu, entre la plaça de la Gardunya i el carrer del Carme de Barcelona s'hi troba una de les fonts menys conegudes i benvolgudes de la ciutat. Vella i amb prou feines reconeixible, sobreviu arraconada i vetusta, encaixada contra un dels murs de l'actual Escola Massana a la plaça del doctor Fleming. En els nostres dies aquest espai és un inofensiu parc infantil, amb el sòl de terra i uns gronxadors. Però en els seus bons temps va ser un dels llocs més tètrics de la Barcelona antiga, una fossa comuna on anaven a parar aquells que no podien pagar-se un enterrament decent, els suïcides o els que per qualsevol motiu no podien ser enterrats en terra sagrada. L'anomenat Cementiri de Pobres també rebia el nom de Corralet, ja que, segons diu la tradició, allà s'haurien iniciat les primeres representacions del corral de comèdies que es va concedir el segle XVI per al manteniment de l'hospital de la Santa Creu, posteriorment traslladat a l'actual teatre Principal de la Rambla.

Dos segles més tard, el mercader de teles Jaume Sayrols es va comprometre, juntament amb uns amics, a netejar l'antic cementiri, pel que sembla consumit per l'abandó. I a resar un rosari davant del desaparegut Crist del Corralet, que llavors presidia aquell lloc. Així doncs, a partir del 1780 la confraria de les Ànimes del Purgatori, la de la Pia Unió del Santíssim Rosari i la del Sant Crist del Corralet s'alternaven cada diumenge en l'organització d'aquell ofici religiós. I en cada aniversari de la seva fundació decoraven el lloc amb grans teles adornades amb temes mortuoris.

Amb el temps es va organitzar una col·lecta i es va edificar un mausoleu per a pobres, amb dues portes laterals per les quals s'accedia a la sepultura, i un espai central coronat per un frontispici de pedra sobre el qual hi havia una imatge en marbre del Purgatori, i a sota una làpida que encara resa: D.O.M. / Pro pauperibus vita functis / in fini saeculi surrecturis / ad temporariam corporum requiem / perpetuum oc monumentum / duplici miserationis officio / pia religio posuit / Anno Domini MDCCLXXXIII.

El monument estava rematat amb una piràmide egípcia, una campana i dues calaveres de pedra, avui desaparegudes. La tradició d'acudir al Corralet a resar un rosari es va fer extensiva a la gent comuna, que la tarda del Divendres Sant visitava aquest cementiri, al costat del de condemnats per la justícia (avui la plaça Sant Felip Neri) i el de morts per epidèmies (a l'Eixample).

Tant va ser el tràfic de morts que anaven i venien d'aquell lloc, que el 1885, davant la saturació i les molestes emanacions, es va decidir buscar nova ubicació per a aquells cadàvers anònims

Seguint amb els records macabres d'aquest lloc, a un costat de la font s'hi pot veure un passadís dotat de reixes que comunica la plaça amb l'hospital. Allà hi va existir un petit recinte on es dipositaven els morts per a les disseccions, situat just al costat de l'edifici neoclàssic de l'Acadèmia de Medicina i el seu famós amfiteatre anatòmic. Segons Joan Amades, allà hi funcionava un actiu tràfic de despulles humanes per satisfer les necessitats dels estudiants de Medicina. Aquest primitiu dipòsit de cadàvers també era conegut com el Corralet, i va ser testimoni de troballes dramàtiques. A mitjans del segle XIX era freqüent que s'hi abandonessin les criatures mortes després de practicar un avortament o per part prematur. El 1852 fins i tot es va localitzar el cadàver d'un nen, que algú va deixar allà en un petit taüt de fusta. El Corralet també va albergar víctimes dels crims vuitcentistes que van alterar el veïnat barceloní, com el 1872, quan es va exposar per a la seva identificació un cap oposat prop de Montjuïc, que va resultar ser d'un artesà assassinat per la seva criada i que va suggerir uns versos al poeta Ramon Picó i Campanar, en els quals parlava de l'“espantosa testa del decapitat”. Onze anys més tard, es va exposar el cos de la prostituta Tomasa López, a qui va matar d'un tir el seu espòs abans de suïcidar-se.

Tant va ser el tràfic de morts que anaven i venien d'aquell lloc, que el 1885, davant la saturació que es vivia i les molestes emanacions que destil·lava, es va decidir buscar nova ubicació per dipositar aquells cadàvers anònims que eren exposats per facilitar la seva identificació. La tardor de l'any següent es va informar que el nou laboratori químic i forense es traslladaria a un gran pati adjacent a la presó de Reina Amàlia, tot i que el 1892 encara es parlava de construir un dipòsit judicial a l'estil de la Morgue de París al Corralet. Però en els últims anys del XIX es va clausurar el cementiri de pobres, i amb les calaveres de molts dels que hi havia enterrats es va edificar un macabre mural que va quedar tapiat, i que va ser localitzat el 1933 en derrocar un mur durant les obres per situar l'actual Biblioteca de Catalunya. Joan Sales, en la seva novel·la Incerta glòria, explicava com ell i la seva germana passaven per aquelles dates enfront de l'antic cementiri per anar al col·legi, i com es creuaven amb els cadàvers que omplien aquell carreró en espera que uns carros els traslladessin fins al cementiri de Poblenou. En aquells últims anys, el dipòsit va ser visitat per artistes com Eusebio Planas o Pablo Picasso, que van realitzar anotacions al natural de sengles cadàvers.

Després de la desaparició del cementiri del Corralet, el Mausoleu de Pobres va perdre la seva funció i les seves restes van ser succintament adossades a una paret, i amb el pas dels anys se li va afegir una canella a fi de convertir aquell monument funerari en una font pública. Només en va quedar part de la façana i la placa amb la inscripció en llatí, que segueix presidint el lloc davant la indiferència dels transeünts que, ignorants del seu passat, creuen la plaça despreocupadament.