Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L'oportunitat Colau

L'experiència de la candidatura de Maragall el 1999 indica que no hi ha aportacions petites quan es tracta d'unir forces davant de grans reptes

La gestació de la candidatura d'Ada Colau per a l'alcaldia de Barcelona ha aportat una important novetat a la cursa per governar la capital de Catalunya a partir de les eleccions municipals del maig del 2015. Amb ella hi ha, o hi hauria, si la seva aposta es consolida, una rival d'esquerres potent i amb possibilitats d'aconseguir aquesta alcaldia. Diverses raons indiquen que s'ha obert una gran oportunitat per a aquest espai polític. L'alcalde que aspira a la reelecció es troba al final de la seva carrera i, com el seu antecessor, el socialista Jordi Hereu, no ha aconseguit convertir-se en un líder ciutadà. En el si del seu partit, CiU, que fa tres anys que es troba en declivi electoral, ha esclatat una crisi que converteix l'herència política de Jordi Pujol en un pes mort capaç d'enfonsar-lo. El partit socialista, per part seva, es troba en un profund sot, el més profund de les últimes dècades.

Com va passar fa un mes i mig a les eleccions al Parlament Europeu amb la figura de Pablo Iglesias al capdavant de Podem, l'emergència de la plataforma Guanyem Barcelona configurada a l'entorn d'Ada Colau posa sobtadament en relleu que hi ha un buit de representació política, o, almenys, una clamorosa insuficiència en un ampli espai polític. Sense l'aposta de Colau, es pot dir que la batalla per l'alcaldia de Barcelona es plantejava com un episodi més de la pugna entre partits, cadascun amb l'objectiu de millorar la seva quota, esclar, però formant un escamot en el qual no destacava cap favorit.

El positiu acolliment que ha rebut Colau indica que, amb ella, existeixen possibilitats ben certes que l'alcaldia de la capital catalana torni a l'esquerra. Encara que, aquesta vegada, a una esquerra configurada de manera diferent a com ho va estar anys enrere amb el predomini del PSC. Els promotors de la candidatura insisteixen que no es tracta tan sols d'una nova cita per a la confrontació entre partits, sinó que es persegueix aprofundir i donar una sortida política a les dinàmiques de mobilització social en clau municipal ja en curs a la capital catalana. S'impulsa una confluència del moviment ciutadà amb la mateixa plataforma Guanyem Barcelona i aquesta, al seu torn, amb una candidatura de partits d'esquerra que volen posar fi a l'etapa protagonitzada per CiU en aquest Ajuntament i trencar la burocratització en què havien caigut els consistoris dominats pel PSC.

En realitat, Guanyem Barcelona remet a la fórmula que va fer àmpliament majoritària l'esquerra en les primeres eleccions municipals democràtiques, les del 1979. Feia més d'una dècada que l'esquerra estava plenament imbricada en els moviments socials i veïnals que bullien a la ciutat. Això va ser el que, quan va arribar al poder municipal, li va permetre canviar profundament la política local. I el que va fer possible el model Barcelona, el qual, passat la fita del 1992, es va esllanguir.

Guanyem Barcelona remet a la fórmula que va fer àmpliament majoritària l'esquerra en les primeres eleccions municipals democràtiques, les del 1979

Algunes de les dificultats de l'aposta de Guanyem Barcelona provenen de la seva pròpia ambició. No és fàcil que els partits renunciïn a les seves candidatures en favor d'una plataforma que no dirigeixen. Aquesta confluència és possible, però no és segur que es materialitzi.

Potser és oportú fer memòria aquí i ara que aquest intent recorda, amb totes les excepcions i diferències del cas, el que el 1999 va fer Pasqual Maragall per aconseguir la presidència de la Generalitat. Evoca les possibilitats i també els riscos que, al final, el van fer insuficient en aquella ocasió. L'aposta del ja exalcalde de Barcelona significava que, per primera vegada en dues dècades, el fins llavors invicte Jordi Pujol tindria un rival de pes equiparable. Algú amb possibilitats versemblants de guanyar. Una figura susceptible no només d'obtenir més vots que ell, com efectivament va passar, sinó també capaç de canviar el que en aquell any no es va aconseguir, el signe de la majoria parlamentària que, al capdavall, determina qui serà president. O alcalde, als ajuntaments.

Es va haver esperar fins al 2003. Maragall va idear per a les eleccions al Parlament del 1999 una operació complexa, destinada a ampliar el seu espai polític com a aspirant a la presidència. Entorn de la seva candidatura es va articular una plataforma ciutadana àmplia, capaç d'obtenir suports més enllà de l'estricte àmbit electoral del seu propi partit, el PSC. I, a més a més, una coalició d'esquerres.

Però una de les lliçons que aquella batalla va deixar és que, quan s'afronten reptes difícils contra rivals potents, calen totes les aportacions possibles. El 1999, només una força entre les cridades a unir-se es va negar a participar en la plataforma organitzada per Maragall. Va ser Esquerra Unida, llavors dirigida a Catalunya pels seguidors de Julio Anguita. Van al·legar la puresa del seu esquerranisme, que els impedia aliar-se amb els reformistes, i van preferir concórrer a les eleccions en solitari. Van rebre 44.454 vots, l'1,42%. No van obtenir cap escó. Amb només 26.000 d'aquests vots, la plataforma de Maragall ja hauria obtingut un diputat més i l'esquerra hauria guanyat. Es van perdre quatre anys.