_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

‘I want to vote’

Ara només podem sortir d'aquest mal pas votant, però no en una consulta que no tindria garanties, sinó en unes autonòmiques

El referèndum escocès va servir als nostres sobiranistes per redoblar la seva campanya d'internacionalització de la consulta –We want to vote– i per lamentar-se incansablement que Rajoy no sigui com Cameron. Haurien pogut afegit, i no ho van fer, que també és una llàstima que Mas no sigui com Salmond, i que, abans d'engegar una consulta sobre la independència del país, no s'hagi imposat, com sí va fer l'escocès, l'obligació de tenir una majoria absoluta al Parlament guanyada a les urnes amb una proposta inequívocament independentista.

I és que a Catalunya ens hem saltat, com ara es diu, una pantalla: un mandat clar per preguntar a la ciutadania sobre la independència. Sí, ja sabem que la inefable pregunta del 9-N inclou també la possibilitat esotèrica del Sí-No, però fins i tot el mateix David Fernàndez (diputat de la CUP i coautor del nyap), en un debat amb representants dels partits catalans el mateix dia de l'últim debat de política general al Parlament, va afirmar que això del Sí-No ningú sabia massa bé què volia dir.

Assegut a la dreta de Fernàndez, el representant d'ICV, partit al qual se suposa impulsor de la introducció d'aquesta opció en la pregunta, hi va consentir amb el seu silenci. I és que, com acaba de recollir explícitament tota la premsa internacional de referència, el que s'ha plantejat per al 9-N és un referèndum –no una consulta– sobre la independència, i no una altra cosa. Però, ai!, per a això, agradi o no, no hi ha un mandat popular expressat a les urnes.

Així doncs, no es tracta que la consulta del 9-N càpiga o no a la Constitució, sinó que els qui la impulsen manquen de mandat democràtic per convocar-la. Sí que en tindrien per preguntar a la ciutadania sobre quina seria l'opció preferida en la relació entre Catalunya i la resta d'Espanya; però llavors la pregunta hauria de considerar les tres opcions que avui defensen els partits que van obtenir representació parlamentària el novembre del 2012: l'estatut actual, un autogovern reforçat en el marc d'un Estat federal o la independència. La pregunta pactada per al 9-N recull les opcions primera i tercera, però no la segona, com el mateix David Fernàndez ja ha deixat clar.

Hem arribat a un punt en què només podem resoldre el problema que tenim votant

Hem arribat a un punt en què només podem resoldre el problema que tenim votant. Però s'han de respectar els procediments. I això vol dir que el president Mas hauria de complir de veritat la seva promesa i cridar la ciutadania a votar, encara que no en una consulta que, més enllà que ens agradi o no la pregunta, i acceptem la seva legalitat o no, no es podrà realitzar ja amb les mínimes garanties democràtiques i la necessària deliberació exigibles a un procés d'aquest tipus. Mas ha de convocar eleccions (que cadascun els posi l'adjectiu que vulgui, si és que fa falta) al Parlament de Catalunya. Si aquesta vegada els partits polítics fixen clarament la seva posició sobre la qüestió de la independència, aquestes eleccions ens diran què opinen els ciutadans sobre aquest tema. O almenys ho faran amb molta més exactitud que qualsevol enquesta o que una consulta descafeïnada com la que, en cas que es dugui a terme en les circumstàncies actuals, tindria lloc el 9 de novembre.

Últimament hi ha qui sosté –i algunes afirmacions del president Mas en la seva entrevista amb Mònica Terribas semblaven anar en aquesta direcció– que del que es tractaria el 9-N és de saber l'opinió dels catalans de cara a engegar, o no, la competència de la Generalitat d'instar una reforma de la Constitució que donés via lliure a l'opció guanyadora de la consulta. Llàstima que, increïblement, ningú sàpiga encara quin serà el criteri de còmput per establir quina opció haurà guanyat.

En tot cas, si es tractés d'això, seria més fàcil, clar i democràtic que els partits que defensin aquesta via la incorporin als seus programes electorals. I que qui defensi la via unilateral a la independència també ho faci. Llavors tots sabríem on som i a què atenir-nos. Amb aquestes condicions, i en funció de la majoria que es donés al Parlament, segons el meu parer, una Espanya democràtica hauria d'anar rumiant una reforma constitucional i, si s'escaigués, acollir-se al model canadenc i aplicar els principis de la llei de claredat.

Aquest és el camí. Alguns diran que ja sabem a on condueix: al mateix lloc en som ara. Però no hi ha res escrit enlloc. I el cicle electoral que ve trastocarà de tal manera el paisatge polític espanyol i català que les anàlisis basades en els mapes actuals quedaran obsolets.

Des del camp sobiranista es reclama contínuament el suport dels demòcrates espanyols al procés que està en marxa a Catalunya, però es demana sense haver fet els deures corresponents. Que es facin i després s'exigeixi el mateix comportament democràtic que s'haurà mostrat prèviament. Així doncs, Mister President, we want to vote; I want to vote. Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, respectuosament, faci el favor de posar les urnes. Les de debò.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_