L’espiral del silenci
On són en el debat polític espanyol el pluralisme, la llibertat d'expressió o la discrepància sobre la qüestió catalana?
Entre els artefactes argumentals més sofisticats de l'arsenal dels qui rebutgen l'aspiració sobiranista catalana —o sigui, exclosos els epítets de feixistes, nazis, xoriços o taujans amb els quals s'ha qualificat, verbigràcia, els manifestants del passat Onze de Setembre—, hi ha la tesi que a Catalunya impera un clima inquisitorial, que el nostre debat polític sofreix greus dèficits de pluralitat, que hi ha falta de discrepància i escassetat —o absència— de llibertat d'expressió.
Invocada per innombrables articulistes i activistes de l'unionisme, aquesta idea ha estat sostinguda també per significats líders polítics: sent encara primer secretari del PSC, Pere Navarro va afirmar que “Catalunya va cap al pensament únic”; Alicia Sánchez-Camacho ha parlat dels “totalitarismes de pensament únic” impulsats des de “l'expressió fanàtica de la Catalunya oficial”; per la seva banda, l'exministra Carme Chacón es diu decidida a “trencar l'espiral de silenci que es viu a Catalunya”.
Permetin-me que, amb el major respecte, dipositi momentàniament a un costat aquestes descripcions per examinar una altra porció de la realitat. Descomptada Catalunya, a la resta de l'Estat espanyol viuen uns 40 milions de persones. Es tracta d'una societat moderna, complexa i sensible, en el si de la qual funcionen milers d'associacions, oenegés i entitats de tota mena, compromeses amb les més diverses causes sociopolítiques, des del suport als immigrants il·legals que arriben a les platges o malviuen a les ciutats fins a la vella i noble solidaritat amb el poble saharauí, passant per la defensa dels drets col·lectius dels tibetans, palestins, misquitos, etcètera. Això, sense oblidar els innombrables grups ecologistes, animalistes, conservacionistes i similars.
I bé, en aquest context, és versemblant que, des de la tardor del 2012, no hagi aparegut cap grup, ni tan sols un grupúscul que, a Madrid, Albacete, Huelva o Cantàbria, defensi públicament la legitimitat dels catalans per exercir a les urnes el dret a l'autodeterminació? En tenen vostès alguna notícia? Perquè jo, no...
En aquella Espanya abans al·ludida hi ha desenes de milers de professors universitaris, milers d'escriptors, artistes i creadors de les més diverses especialitats, molts d'ells sotasignants adobats des de fa dècades en tota mena de mobilitzacions i manifestos (contra l'OTAN, contra la guerra de l'Iraq, pel dret a l'avortament, per Gaza, pel matrimoni homosexual...). No obstant això, pràcticament cap d'ells ha empunyat la ploma o la paraula per dir que, si una majoria de catalans democràticament verificada volgués anar-se'n, el deure dels espanyols seria —parafrasejant Manuel Azaña— deixar-los en pau i desitjar-los bona sort.
L'orfandat en què els intel·lectuals espanyols van deixar el nou Estatut català durant la seva il·lusionada presentació madrilenya, el 2 de novembre del 2005, s'ha convertit davant el procés sobiranista en hostilitat oberta i sense fissures. Sobre aquest tema hi ha hagut mobilització intel·lectual, per descomptat: la dels Libres e Iguales exigint tota la contundència de la llei, sense pactes ni compromisos; i algun manifest soi-disant federalista, però molt més pendent de desqualificar l'escenari de la independència que de potenciar el problemàtic federalisme hispano-castellà. Tornant a l'escenari polític, la unanimitat de PP, PSOE i UPyD en el no és granítica; i les actituds més moderades o matisades de Cayo Lara i Gaspar Llamazares d'una banda, i de Podem d'una altra, només serveixen per alimentar la criminalització dels de Pablo Iglesias, o per dir que “IU fa el joc al secessionisme”.
Així, doncs, on són, en el debat polític i mediàtic espanyol, el pluralisme, la discrepància i la llibertat d'expressió sobre la qüestió catalana? No és l'asfixiant unanimisme antisobiranista imperant a Madrid i el seu vast hinterland un exemple de llibre d'aquesta “espiral del silenci” estudiada per la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann?
Resulta normal que, davant el repte del 9-N, hi hagi més diversitat de posicions explícites i publicades en un departament universitari de la UAB —el meu, sense anar més lluny— que en tota la universitat espanyola, de la qual no ha emanat ni un sol paper favorable al dret a decidir? De debò no hi ha a les Espanyes cap escriptor, artista o filòsof simpatitzant amb les aspiracions de la majoria parlamentària catalana, però que no gosa fer-ho públic per por de boicots i amenaces?
La turbotramitació del recurs d'inconstitucionalitat del Govern Rajoy contra la convocatòria del 9-N ha ofert un exemple suprem d'aquest “pensament únic” del que uns porten la fama, mentre altres carden la llana. Diumenge passat a la tarda, en la reunió de la permanent del Consell d'Estat, Miguel Herrero es va sumar sense cap matís als altres consellers per votar unànimement que la llei de consultes catalana i la convocatòria de novembre són inconstitucionals. Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, premi Blanquerna 1998 per la seva comprensió de la realitat catalana, còmplice intel·lectual de l'Ernest Lluch més foralista i austriacista... El senyor Herrero, ha canviat legítimament les seves idees, s'ha deixat absorbir per l'espiral del silenci, o per ventura tem un linxament moral?
Joan B. Culla i Clarà és historiador.
