Selecciona Edició
Connecta’t

En els límits de la ficció

Muñoz Molina rep el premi Liber i conclou una novel·la sobre Luther King

Antonio Muñoz Molina, a Barcelona, poc abans de rebre el premi Liber.
Antonio Muñoz Molina, a Barcelona, poc abans de rebre el premi Liber.

Potser fill de l'impacte que li va causar de petit la complexitat del capità Nemo de les 20.000 llegües de viatge submarí —“són amb prou feines retalls de la seva vida entrevistos, no saps res d'ell i així i tot s'engrandeix a cada pàgina”— va néixer l'interès d'Antonio Muñoz Molina per l'assassí de Martin Luther King, que protagonitza la seva última novel·la Como la sombra que se va, que apareixerà al novembre (Seix Barral). “Se sap tant d'ell per l'obertura d'arxius de l'FBI o els de la policia de Phoenix com no se'n sap res: per què ho va fer, les connexions si n'hi va haver...”, recita l'escriptor a Barcelona, poc abans de rebre aquest dijous el premi Liber a l'autor hispanoamericà més destacat, en una gala en què també va ser homenatjat, entre altres, el president del grup Planeta, José Manuel Lara.

“És la fascinació per la identitat, què hi ha darrere d'un rostre, com són els altres d'un món tan allunyat de tu i això afegit a la pura fascinació de descobrir i comptar amb la textura del que és real”, reflexiona l'acadèmic sobre el seu llibre, que des del llunyà Beatus ille (1986) ha evolucionat la seva narrativa des de la novel·lística més clàssica a una de més generosa en la barreja de gèneres: confessions personals, indagacions històriques (Sefarad, del 2001); diaris de viatges (Finestres de Manhattan, del 2004)... El clic té nom i data: “El canvi va començar amb Bruce Chatwin, a qui em vaig apropar el 1989: va ser molt important per a mi; la primera vegada que vaig llegir A la Patagònia, em vaig dir: 'I això, què és?'; també em va passar amb Peter Handke i després amb A la recerca del temps perdut, que portava amb mi d'abans però del que vaig trigar a aprendre ser influït per la seva llibertat literària”.

Les paraules no són gratuïtes, poden enverinar, i a bastants intel·lectuals d'aquí els agrada tirar llenya al foc

Parla Muñoz Molina d'aquestes novel·les (a les quals afegeix Moby Dick i El Quixot), com de les que “rebenten per dins” i que aquesta barreja la va començar a experimentar a El jinete polaco i, sobretot, en la que creu injustament “llegida però incompresa” Ardor guerrero (1995): “Estava explorant la senar-fiction, fins on es podien explicar fets sense acudir a la ficció i llavors van dir que si estava en decadència i que havia triat no escriure novel·les”. Incomprensió que, creu, ha durat massa en les lletres espanyoles: “La idea del rigor dels fets ha costat i costa que entri en la narrativa espanyola; en la no-ficció no ets lliure, tens un contracte amb el lector: aquí no esmento, no puc, perquè hi ha informacions fefaents que no poden faltar”.

Aquest rigor que reclama també està absent entre els intel·lectuals que es dirigeixen, en aquests temps convulsos, a la ciutadania. “El debat públic és pobre i binari a Espanya perquè està excessivament marcat per la política; hi ha molta autoindulgència entre els intel·lectuals, que defensen frívolament coses que saben que pagaran uns altres. Les paraules no són gratuïtes, poden enverinar, i a bastants intel·lectuals d'aquí els agrada tirar llenya al foc; el debat públic no es correspon amb les millors virtuts de la nostra societat".

Em nego vigorosament a estar dominat pel nacionalisme, sigui del signe que sigui

Muñoz Molina està convençut que “la vida de la gent comuna, el que té de racional i temperat, no es reflecteix en la vida política”, que aquesta classe política espanyola no es correspon amb la societat. Ho ha demostrat Ruiz Gallardón amb la llei de l'avortament i, sens dubte, la mútua totxesa de Mas i Rajoy. “Em nego vigorosament a estar dominat pel nacionalisme, sigui del signe que sigui. Els antifranquistes de la meva generació portaven la causa de Catalunya entre les seves reivindicacions; ho segueixo defensant avui perquè és la realitat però hem de saber trobar formes de convivència col·lectiva: som siamesos i estem condemnats a això”.

El del Liber és el seu 18è guardó, precedit pel Príncep d'Astúries de les Lletres 2013. Immune ja? “No, els agraeixo però ho oblido; em reconforten en un treball insegur, però m'agrada el procés monacal de retallar i reescriure una pàgina en solitud”, diu qui creu que és, com a persona i com a escriptor, “fruit del trànsit d'un país i d'una generació d'un món rural a un altre d'urbà”, i que conserva en aquest trajecte vital des dels temps de la humil golfa de lloguer d'Úbeda on va néixer el 1956 “la vocació exploratòria d'aquell nen que vaig ser”.