Brutícia policíaca

De vegades el millor camí cap a l'estilització pot estar en la senzillesa. En un panorama com el del thriller, en què els recursos de muntatge, de posada en escena, llum, so i ritme a través del ralentí solen articular seqüències d'impacte, tan belles com aparatoses, tan impactants com irreals, la sequedat d'un pla fix, amb uns intèrprets en una acció una mica coixa, pot donar lloc a una seqüència inesperadament elegant, sorprenent en la seva penúria. És el que passa en els moments d'acció de Black coal, aproximació al cinema policíac d'aire tortuós del xinès Diao Yinan, que ho diu tot a través d'un tiroteig que et deixa garratibat a força de ronya, perfecció cinematogràfica i imperfecció criminal: en temps real, sense càmeres lentes, i en pla fix, una pistola cau al terra amb quatre aspirants a assassins darrere de l'artefacte. És llavors quan les tremolors de mans, les reaccions maldestres i lentes i els trets d'aficionat traspassen la pantalla per instal·lar-se en la memòria. A l'estil, pel no-estil. L'hiperrealisme sense ornaments.

En la seva tercera pel·lícula, Yinan, com el seu compatriota Jia Zhang-ke a Un toque de violencia, encara a la cartellera, prefereix el laconisme a l'espectacularitat, i s'apunta a la tendència del thriller policial d'autor en què l'essencial no és qui ni com, sinó on (com a Memories of murder, com a La isla mínima), en què el que dominen són els ambients, els voltants i el desassossegant clima (aquí, una neu bruta, marró sobre blanc, que et mulla les entranyes), amb les seves implicacions socials i morals. Sorprenent Ós d'Or al Festival de Berlín (el premi fa l'efecte que és, potser, un pèl exagerat), Black coal és cinema irreprotxable des de la seva sistemàtica, oberta, complexa i sense concessions, del qual, això sí, pot quedar-se fora l'espectador poc avesat a posar-hi de la seva part, el que només busqui motivacions i explicacions.