Selecciona Edició
Connecta’t
ÁNGEL SALA Director del Festival de Cinema de Sitges

“El que fa por és el present”

El responsable del certamen destaca el paper al·legòric dels zombis

Ángel Sala, director del Festival de Sitges.
Ángel Sala, director del Festival de Sitges.

L'escriptor i crític cinematogràfic Ángel Sala (Barcelona, 1963) fa tretze anys que està al capdavant del Festival de Sitges. En aquesta edició, que tindrà lloc del 3 al 12 d'octubre, s'exhibiran entre d'altres els nous títols de David Cronenberg, Jaume Balagueró i Jean-Luc Godard.

Pregunta. El cinema fantàstic és el gènere més potent en el panorama internacional?

Resposta. És el gènere que s'adapta més als canvis. El públic està responent de manera massiva, cada any les 10 pel·lícules més taquilleres són fantàstiques. I s'està produint un fenomen curiós: el cinema de terror és cada vegada més popular. Hi ha gent que s'hi acosta perquè veuen Walking dead a la televisió a casa.

P. Aquest any es presenten diverses distòpies futuristes de terror, que es basen en elements de la crisi actual. Ens fa por el futur?

R. Jo crec que ens fa por el present. Tot canvia tan de pressa que el cinema de ciència-ficció ha deixat de parlar del que passarà d'aquí a 200 anys; és més aterridor el que ens pugui passar d'aquí poc. Curiosament, també el cinema de ciència-ficció més teenager també està seguint aquesta línia, amb pel·lícules com Divergente, Los juegos del hambre… la paraula distòpia la tenim tots al cap, i la ciència-ficció utilitza el baix pressupost per parlar de realitats que s'assemblen molt a la nostra.

P. Ciencia-ficció i low cost semblen termes contradictoris.

R. Ara identifiquem ciència-ficció amb grans pressupostos, però això no va anar així fins als anys setanta, quan van començar a sortir grans produccions com La guerra de las galaxias o Superman. Hem oblidat que el cinema de ciència-ficció va néixer del low cost i es va mantenir així en la dècada del 1950, la seva època daurada. De fet, tot va canviar el 1968 amb 2001: Una odisea en el espacio; a partir d'aquí es va identificar el gènere amb la revolució en els efectes especials. I encara que això continuï existint, com és lògic i necessari, comencen a plantejar-se noves maneres de reflexionar sobre aquestes temàtiques des de postulats més autorals. Ho veiem en pel·lícules com Moon, Código Fuente, Looper...

P. Quina pel·lícula ens pertorbarà més aquest any?

R. En tenim unes quantes de bastant pertorbadores. Sobretot un film austríac, Goodnight mommy, que debat sobre la crueltat dels nens. És realment aterridora. També hi ha un film grec, Norway, que juga en el terreny de Canino. Són exemples de cinema que sense tractar temes clàssics del gènere aconsegueixen que surtis de la sala bastant inquiet.

P. Lliguen bé el thriller i el cinema fantàstic?

R. Sempre han tingut molt a veure. En aquest festival molts thrillers han estat premiats. Johnnie To ha guanyat dues vegades com a millor director, i també Tarantino, encara que en el fons fa cinema negre postmodern. Però aquest any ho hem volgut separar i donar-li una rellevància especial. Hem detectat un renaixement del thriller europeu; a França es torna a fer polar, a Anglaterra es fa un cinema negre interessantíssim... És un terreny molt fronterer. I estem orfes de festivals de cinema negre i d'acció.

P. Com es converteix una pel·lícula en pel·lícula de culte?

R. Són una sèrie d'impulsos, sobretot del públic dels fans, dels que repeteixen les pel·lícules… Avui dia amb les xarxes socials és més fàcil. Abans els fenòmens de culte tardaven 5 o 10 anys a passar, ara pràcticament en sis mesos algunes pel·lícules comencen a sonar de culte, sense haver estat gaire visionades ni haver arribat al gran públic.

P. Les sèries estan acostant el públic general al cinema fantàstic?

R. El fenomen de la televisió els últims cinc anys ha estat decisiu. Les sèries desenvolupen millor algunes històries que no podien explicar-se d'una altra manera, i a més són una via de fidelització tremenda. Algunes tenen un nivell difícil de trobar en cinema. Sóc fan a matar de Juego de tronos, de Walking dead, de Fringe, de Misfits, de Utopia… estic bastant boig per les sèries. I començo a ser fan de Doctor Who, una cosa a la qual sempre m'havia resistit perquè sóc trekkie fins a la medul·la.

P. Com està la indústria?

R. Està molt desbaratada, però hi ha bons símptomes, ens agradi o no la proposta artística. Pel·lícules com Ocho apellidos vascos tenen un mèrit quant a promoció, distribució… en aquest sentit la indústria té motius per estar contenta. El problema està més en l'exhibició, en la manca d'empatia del públic a les sales. S'hauria de fomentar l'educació de la mirada, ensenyar com veure cinema i com veure'l bé. És un país on es va poc al cine, perquè té més inconvenients que avantatges. I a més, és car. És una situació bastant lamentable, però comencen a sortir iniciatives interessants.

P. No obstant això, la gent sí que va a Sitges. Quina és la clau de l'èxit?

R. Ser molt fidel a un gènere, que és el que demana el públic, i evitar que sigui un simple multiplex, un altre cinema amb crispetes. Intentar que anar a veure pel·lícules sigui una experiència més completa. I l'ambient, la ciutat, hi ajuden. És el ritual, el que feia que anar al cinema fos guai: quedar amb els amics, prendre alguna cosa... això s'ha perdut.

P. Per què agraden tant els zombis?

R. El zombi s'ha convertit en una al·legoria de moltes de les pors de la societat contemporània.