Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Coses mal fetes

El Govern podria haver treballat millor per afrontar amb més eficàcia l'independentisme

Durant els dos anys escassos des que Artur Mas i Oriol Junqueras van acordar un programa que incloïa la convocatòria d'una consulta, el Govern català ha dedicat ingents esforços i pressupostos a reivindicar-la. Entre ells destaquen els dedicats a mitjans públics, enquadrats sense gaires miraments en la propaganda governamental, i la coordinació de totes les administracions governades pel sobiranisme en la celebració del Tricentenari i el seu corol·lari de defensa del dret a decidir i de la independència.

L'esforç desplegat en aquests dos anys de campanya és immens, i més si s'hi afegeixen les iniciatives municipals, els 40.000 socis d'Òmnium Cultural i, sobretot, els 35.000 de l'Assemblea Nacional Catalana, que està en l'origen de les mobilitzacions dels tres últims Onze de Setembre. L'activisme dels partidaris de la independència es combina amb una alta administració de la Generalitat perfectament disciplinada, a la qual el president Mas ha convocat almenys dues vegades com si fossin els estats majors d'un exèrcit abans d'entrar en combat. El mateix president ha concedit multitud d'entrevistes a mitjans públics i privats, espanyols i estrangers.

Davant la plètora comunicativa del front sobiranista, l'única cosa que ofereix el Govern de Mariano Rajoy ha estat el compliment de la legalitat constitucional i les declaracions —no sempre subtils— d'alguns ministres. El Ministerio d'Afers Exteriors, per exemple, fa maldestres argumentaris que es difonen pels serveis diplomàtics i algunes ordres de polemitzar o respondre a les capitals internacionals, que contrasten amb la competència comunicativa, encara que no argumental, dels documents del Govern català.

Hi ha atacs que són encaixats amb joia per qui els rep, i això és el que ha produït l'escassa i trista comunicació governamental que ha intentat contrarestar el torrent propagandístic de Mas. Davant d'un conjunt compacte i insistent, omnipresent i persuasiu, que ven la idea d'independència com la panacea per a tots els mals, el Govern ha erigit —sobre la base de la inconstitucionalitat indiscutible del projecte— un senzill i inútil conjunt buit: res.

Abans que una reforma de la Constitució, que acabarà imposant-se com l'única sortida a mitjà termini, hi ha moltes coses que es podien haver fet i no s'han fet:

> El Parlament ha eludit fins ara el debat exhaustiu i a fons que mereix una avaria tan formidable en el consens democràtic com la que revela la iniciativa de secessió.

> El president Rajoy s'ha tancat en el seu despatx o en rígides compareixences televisives per evitar la confrontació i les explicacions. Ningú des del Govern s'ha plantejat, pel que sembla, la necessitat de respondre directament, aquí i fora, als envits de Mas i Junqueras i de debatre amb ells, ja no la necessitat d'una consulta, sinó fins i tot la mateixa idea d'independència.

> Algú, a més, hauria d'haver-los fet front amb els seus mateixos instruments de comunicació: en català, que és la llengua sentida com a pròpia per la majoria dels catalans i així contemplada a l'Estatut. Com és possible que no es faci l'esforç lingüístic que han sabut fer tant Joan Carles I com Felip VI, els nostres dos monarques constitucionals?

Rajoy està guanyant una batalla, que és la jurídica, i cal celebrar-ho. Però quin rendiment polític obtindrà si ni tan sols s'ha plantejat guanyar-se els cors i les ments de la majoria dels catalans? Aquesta és, també, la forma de guanyar la batalla de la democràcia i la constitucionalitat i aturar així el camí cap a enlloc que hem emprès tots els espanyols a causa del procés sobiranista català.