Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Feminisme i tecnologia

Les dones han contribuït més a la ciència del que es reconeix; han aportat sensibilitat envers el que és humà

A grans trets, les dones han estat excloses al llarg de la història del món de la tecnologia, un camp no estrictament masculí, sinó que també ha estat, massa vegades, un terreny de domini, apropiació i explotació de l'ésser humà i de la naturalesa. El camp obert d'investigacions, combinant estudis feministes amb estudis sobre la tecnologia, revela trets predominantment patriarcals, que s'expressen tant en el llenguatge com en conceptes i mecanismes característics: la substitució de la naturalesa, la utilització i exaltació de la força, el recurrent efecte reset, etcètera. I aquest domini masculí, que es va manifestar clarament en episodis històrics en els quals la tecnologia significava grans construccions, infraestructures i maquinàries, es reprodueix actualment en el món de la informàtica, els ordinadors, Internet i la cultura digital.

Els estudis de gènere, tan avançats en la cultura angloamericana i nòrdica, ens demostren, no obstant això, múltiples excepcions, molt simptomàtiques. El paper protagonista de les dones tècniques, especialment a Nord-Amèrica, des de finals del segle XIX fins a la consolidació de l'arquitectura i el disseny moderns, amb figures com Christine Frederick i Lillian Gilbreth, és clau en la configuració d'una modernitat que es projecta com a equilibrada i eficaç. Aquestes aportacions se situen en la tradició taylorista i social, que als Estats Units va tenir representants com Thorstein Veblen, defensor d'una tecnologia socialitzadora, creativa i responsable.

Dins de la posició crítica amb la megamàquina, argumentant la necessitat d'una tecnologia humanista i sistematizadora, en la línia de Lewis Mumford, hi ha aportacions femenines transcendentals, que van des de Catherine Bauer, que va intentar introduir en la legislació nord-americana les condicions de la promoció d'habitatge social a Europa, fins a Jane Jacobs, defensora de les qualitats de convivència, cura i transmissió del coneixement als barris.

Les persones, dones en la seva majoria, que durant la Segona Guerra Mundial feien els càlculs a mà de les trajectòries dels míssils i el treball dels quals es va automatitzar amb els primers ordinadors es denominaven les computers, i van donar nom a les màquines que avui utilitzem.

A Catalunya s'ha reconegut l'aportació de les nostres pedagogues, una mica la de les escriptores. I que poc que en sabem, de les nostres investigadores

Per tant, la contribució de les dones ha estat més clau en el món de la tecnociència del que s'ha reconegut, ja que han aportat una major sensibilitat envers la realitat, el que és humà i el que és viu. No és casual que textos pioners sobre els problemes mediambientals estiguessin escrits per dones com Raquel Carson, que va avisar de la contaminació per productes químics ja el 1962. O que la primera casa solar fos el resultat de la col·laboració als Estats Units entre l'arquitecta Eleonor Raymond i la científica Maria Telkes.

Certament dins del pensament feminista hi ha tradicions diferents: una de més confiada en el progrés i optimista amb relació a les aportacions de la tecnologia, des de Catherine Beecher fins a Donna Haraway, i una altra de crítica amb els abusos i els monstres que pot generar la tecnologia, inaugurada amb el Frankestein de Mary Shelley i que ha continuat fins avui gràcies a eminents investigadores com Vandana Shiva, Maria Mies o Judith Wajman.

I si angloamericans i nòrdics elaboren noves històries amb les aportacions i el protagonisme de les dones tècniques, a Catalunya hi ha molt per fer, coordinar i visibilizar. És curiós que des d'aquestes pàgines d'opinió, les dues persones que més han argumentat una posició crítica cap al domini tecnològic i el miratge de la ciutat intel·ligent siguin dues dones: Judith Carreras i Gemma Galdón. És aquell avís que ja hi era en la mitologia grega: Venus defensant la cura per a la naturalesa i les persones davant la destrucció exercida per Mart.

A Catalunya s'ha reconegut l'aportació de les nostres pedagogues, una mica la de les escriptores i gairebé gens la de les artistes. I que poc que en sabem, de les nostres investigadores, científiques i mèdiques, des de Dolors Aleu, Maria Teresa Guardiola, Adela Simó o Josefina Castellví fins a Anna Veiga, Lourdes Vegas o Mara Dierseen. Són pocs els noms d'arquitectes (Margarita Brender, Anna Bofill, Beth Galí, Carme Pinós, Carme Pigem, Benedetta Tagliabue…) i molt menys d'enginyeres, com Laura Tremosa, que ens sonen. Continuen sent camps amb la figura dominant i eclipsadora del mite masculí; i continuem sent un país que només permet una gran figura en cadascun dels camps creatius, culturals i científics (Tàpies, Bohigas, Dexeus…).

Necessitem projectes d'investigació, tesi, seminaris, exposicions i publicacions que facin visibles aquest passat i present invisibles. I necessitem mitjans de formació, investigació i promoció perquè la Catalunya del futur, més justa i igualitària, no oblidi aquestes aportacions, no malgasti la riquesa aportada per les dones, i destaqui per les seves investigadores, tècniques i creadores.

Josep Maria Montaner, arquitecte i catedràtic de l'ETSAB-UPC