Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Gaudim-nos al museu

Surten de l'armari al MNAC obres mai vistes; pintura i escultura dialoguen amb la foto, el cinema, el cartell i el disseny

En la dansa de dies importants que vivim, un toc de trompeta per aquest 24 de setembre i la nova presentació de l'art modern al MNAC ampliada i reordenada. Més d'un titular ha parlat de “revolució”, paraula fogosa que s'aplica més bé a d'altres assumptes de la cosa pública i que, potser precisament per això mateix, per la revolució democràtica de la qual es reclamen tant Omnium com Guanyem (i molta més gent en aquests dies importants), es fa servir per contagi per al museu de Montjuïc. És un gran canvi, per descomptat. De bells resultats, molt. Però si és una revolució, és la del seny i la rauxa: sortim de l'armari, ensenyem el que fins ara estava amagat per un pudor estrany, gaudim-nos, siguem assenyats i gaudim.

He hagut de deixar passar uns dies per comprendre el canvi al MNAC, que en un primer moment em va semblar, simplement, i és molt, una posada al dia que ja estava trigant massa. Una modernització, vaja. La col·lecció s'ordena ara per temes, cosa que Londres va començar fa gairebé dues dècades i després han seguit els millors museus. Que els nostres no ho practiquin gaire només vol dir això, que no ens preocupa gaire què diu l'art sobre nosaltres.

Vaig sortir l'altre dia del MNAC celebrant doncs que per fi aquesta enorme col·lecció, que abraça el segle XIX i el primer terç del XX, s'havia posat al dia. Vaig comentar al meu entusiasmat acompanyant que potser el més interessant del nou recorregut és que per fi el nostre complex i subtil art modern ha trobat el seu lloc al costat del romànic i el gòtic. I que el relat que ara se'ns proposa soluciona amb facilitat certs buits i es beneficia de l'existència dels museus Picasso i Dalí i de les fundacions de Miró i Tàpies, signatures poc presents al MNAC. Així, en el colofó final, sobresurten les obres de Sucre, Cuixart i Ponç, artistes als quals Tàpies sol enfosquir.

El conjunt fa així la volta al fet irreductible que cap dels nostres artistes internacionals ha tingut mai cabuda en el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Obert el 1929, un museu històric no comprava llavors art modern. Durant el franquisme, no cal dir-ho. I són tan cars. De Picasso, no en té res (el que hi ha és una dació temporal), ni de Miró (el gran mural ceràmic que ara dialoga amb les escultures de Viladomat ha arribat fa molt poc), de Dalí, en té dos quadres del 1929, i de Tàpies, res (el poc que hi ha ara prové del Macba). Però, certament, aquí no fan ombra a ningú. Al contrari, deixen que brillin els bons i els menys bons, l'única manera potser de comprendre l'art d'un lloc, que no és qüestió de cànons i jerarquies sinó una relació de sensibilitats i propostes.

La col·lecció ara s’ordena per temes, cosa que Londres va començar fa gairebé dues dècades i després han seguit els millors museus

Van passant els dies i el que em va semblar un relat brillant va adquirint densitat. Per fi un museu per passar-s'hi hores i hores. Per tornar a veure una sala o dues. Les pintores llueixen en el gran riu d'obres: l'autoretrat de Lluïsa Vidal, la pintora modernista postergada fins fa ben poc; la nena fosca d'Ángeles Santos; les figures i els colors d'Olga Sacharoff; el retrat al·legòric d'una per a mi desconeguda Edith Starkie Rackham, i aquesta reapareguda anomenada Méla Mutermilch, que va inaugurar fa un segle al carrer Portaferrissa la sala d'exposicions de Josep Dalmau, al qual va retratar, i que després a Girona va ser aglutinadora de tants (Manolo Hugué, Xavier Montsalvatge, Celso Lagar) i finalment apartada, fins ara.

Pepe Serra i Juanjo Lahuerta, que han reordenat tot això, saben que sense l'art de les dones no hi ha pròpiament modernitat. I aquí les tenim (fet que no podrà dir-se de la propera exposició temàtica que anuncia el MNAC que relaciona el barroc amb les avantguardes: amb una sola artista, naif i espiritista, o sigui bruixota, valga'm Déu).

I llueixen les arts aplicades i la fotografia, el disseny, la publicitat i el cinema, al costat de la pintura i l'escultura. Si exposar per temes permet rescatar obres més enllà del cànon oficial, el diàleg visual des de l'aparició de la fotografia apropa l'art a l'espectador d'una manera gairebé tàctil, l'embolcalla. Artistes oblidats i obres arraconades emergeixen, com les geometries pintades de Pere Daura, o el retrat de l'escriptora Colette i aquest altre que signa Edward Munch, o aquesta pel·lícula de Llobet-Gràcia. Per no parlar dels dibuixos de guerra del reporter Pellicer el XIX, de l'art que es va fer durant la Guerra Civil, marginat fins ara. O aquestes fotografies eròtiques, porno, avui tan incorrectes, que fan venir ganes d'aplaudir per la irreverència d'exposar-les. Quin atreviment. El cos de la dona, el cos de l'home: dibuixos. L'alegria dels murals de Xavier Nogué i la versatilitat inventiva de Torres-Garcia, que en el mateix any és expressionista, noucentista i avantguardista.

Tot està per veure. Aneu-hi amb temps i torneu-hi, és el nostre Prado i el nostre Louvre. El seu equip vol escometre aviat una nova presentació del romànic i del gòtic, i llavors el gaudi serà tan intens que…

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF