Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

Interdependencia (no independència)

La inquietud independentista ha de resoldre's amb negociació i compromís, en cap cas per la via de la desconfiança i la ruptura.

 En la societat global la qüestió a resoldre no és la independència sinó la interdependència. Les mobilitzacions independentistes en Escocia y Cataluña han estat una manifestació per la democràcia local i la societat civil compromesa. Però, alhora, una expressió d'insolidaritat i incomprensió. La barreja d'ambdues ens porta a la confusió. Aquests processos poden desenvolupar-se o acabar en formes diverses, però totes es resumeixen en dues: “desconfiança i ruptura” o “negociació i compromís”. És a dir, quan no es tracta d'un “alliberament”, al final no hi ha guanyadors i perdedors, o tots guanyen o tots perden (amb l'excepció d'els qui pensen “a riu regirat guany de pescadors”). Aquesta és la cruïlla en què ens trobem.

El cas escocès és interessant. S'ha resolt el problema perquè hagi guanyat el No, per un marge gens menyspreable? La resposta aquesta en el vot: No. “Negociación i compromís” van a ser necessaris si es volen tancar les ferides, pròpies d'aquest tipus de referèndums d'alt voltatge emocional, i satisfer les promeses que va fer Cameron. Imaginem, per un moment, que el Sí hagués guanyat (per exemple, per una mica més del 50%). S'hagués resolt el problema? La resposta no està en el vot: No. El Sí hagués obert un gran nombre de temes a negociar, tant internament, per tancar les ferides amb el gairebé 50% dels escocesos, com amb la resta de la Gran Bretanya (corona, moneda, deute, recursos, polítiques compartides, etc.), amb la UE i altres organismes internacionals. Totes elles de mal arranjament si el Sí es percep com a “ruptura i desconfiança”.

En la “negociació i compromís” convé entendre el paper que juga, i el que no hauria de jugar, la “identitat i sobirania”. La retòrica identitària es nodreix de compromisos incomplits. Les llistes de greuges magnifiquen les promeses incomplides, alhora que silencien les realitzades. La sobirania —o l'aspiració a ella amb carrers replets i referèndums— podria semblar que dóna poder negociador a qui l'ostenta o a qui aspira a ella. Però “identitat i sobirania” són monedes falses per a la “negociació i compromís”.

Un bon model federal ofereix més que el que pot realitzar l'estat independent

Com és ben sabut, i aprofitat per polítics, mitjana i intel·lectuals de tertúlia, la “identitat” és una moneda fàcilment manipulable, el valor de la qual pot oscil·lar, creant bombolles identitàries, quan no és localment correcte discrepar, o perdent tot el seu valor, quan s'exposa a la competència internacional. cal recordar que en l'edat mitjana com més local era la denominació d'una moneda, més fàcil es feia manipular-la, més difícil era que anés acceptada en altres regions.

Alguna cosa semblança succeeix amb la sobirania. Com ha assenyalat Josep M Colomer, a l'interdependent segle XXI aquest concepte ha perdut sentit com a concepte en el qual fonamentar l'arquitectura política (sobirà: de què?): ni pot ser punt de partida d'una negociació ni permet compromisos creïbles. La sobirania ni es negocia (en tot cas se cedeix, com amb la moneda), ni impedeix la discrecionalitat, enemiga del compromís i la confiança.

Una vegada aparcades “identitat i sobirania” es poden —i, en el cas de España, s'han de— obrir “negociacions i compromisos”. Más val tard que mai. L'arquitectura no pot ser una altra cosa que el pas de l'estat de les autonomies a un estat més federal. En el límit de la descentralització, a un estat confederal o, simplement, trencat. Però si es planteja adequadament —i, insisteixo, sense “identitat i sobirania” pel mig— difícilment sigui el límit la solució, ni pot ser-ho el confondre la diversitat —per exemple, lingüística o cultural— amb la singularitat, entesa com a “drets singulars de…” Y si es vol fer de debò, sense presses electorals, hi ha molta teoria i experiència en la qual basar-se.

La sobirania ni es negocia (en tot cas se cedeix, com la moneda) ni evita la discrecionalitat

És bastant conegut i no és tan complicat. 1.- No es tracta simplement de “repartir competències”, com regne de taifas (autonòmiques o nacionals), sinó d'una arquitectura, en la qual s'inclouen els municipis, al servei dels ciutadans (no dels partits o elits locals) i de la qual tots ens responsabilitzem. 2.- És millor que tota transferència vagi acompanyada de les competències legislatives i financeres, regulant que no es creuen competències perverses entre comunitats. 3.- El principi anterior comporta responsabilitat per part de la comunitat receptora però, alhora, assumir un major risc; no totes les comunitats tenen perquè escollir les mateixes competències. 4.- S'han de mantenir límits i control sobre deutes i dèficit. 5.- Cal establir mecanismes que permetin compartir riscos (sense assumir els generats per les polítiques descentralitzades ni generar transferències persistents). 6.- S'ha d'establir un mecanisme redistributiu de solidaritat (amb els criteris de preservar l'ordre de riquesa per càpita amb la redistribució i evitar que aquesta perpetuï polítiques perverses). 7.- Organismos independents dels diferents nivells de govern ajuden a mantenir la transparència (no és un bon disseny que sigui el ministeri de Hacienda qui doni la informació sobre fluxos fiscals). 8.- La coresponsabilitat i la interdependència legislativa s'ha de dirimir en un senat de representació territorial. 9.- Tribunales, comissions reguladores, agències de finançament, etc. s'adeqüen, amb un criteri d'eficiència, a la nova estructura de l'estat dins de la Unió Europea. 10.- Tant en relació a la UE com en la participació en organismes i iniciatives internacionals es fa de forma inclusiva amb les comunitats, però sense crear duplicacions ineficients (representacions i ambaixades múltiples, etc.) i recolzant candidats per la seva excel·lència no per la seva militància.

L'últim i primer punt mereixen comentari aparti. Roger Myerson, premi Nobel d'economia, ha mostrat com una virtut del federalisme és la seva capacitat per seleccionar i incentivar governants. Les seves carreres depenen dels seus resultats en l'administració (no en el partit); es pot observar la seva capacitat de gestió, per exemple, en un govern local, abans que siguin votats per a tasques de major envergadura. Això disminueix la temptació a la corrupció local, ja que posa en joc una carrera política de majors responsabilitats. La competència és més sana quan el terreny de camp és més ampli. Este és el mateix mecanisme que enforteix a esportistes, empreses, investigadors, idees… En una Europa cada vegada més federal —com com ara proposa el govern Español— fraccionats i identitaris podrem aviat aconseguir la irrellevància.

Tomás Perez Vejo ha argumentat en aquestes pàgines [EL PAIS 30/09/2014] que “el fracàs de el Estado-nació espanyol no té a veure amb l'organització de el Estado sinó amb la construcció de la nació”. És veritat que si hi hagués una forta identitat espanyola no estaríem en la cruïlla que ens trobem, però la solució no aquesta a refer la nostra identitat amb la marca España sinó a recuperar la confiança mútua i la responsabilitat ciutadana a tots els nivells de la nostra convivència. Si les normes i les institucions fallen, la seva falta de credibilitat és un corrosiu per a la pròpia societat civil i és per això que la societat civil s'ha de responsabilitzar de la seva arquitectura.

En aquest punt sé que molts diran: “oblidem-nos de l'arquitectura espanyola, fem la catalana (o asturiana)”. Per a ells els deu punts citats són un bon test: què és el que l'estat independent ofereix que no es pugui realitzar en un bon model federal, més enllà d'identitat, insolidaritat i fantasia? per què van a ser ben rebuts en Europa els qui, prioritzant la seva identitat, no han sabut solucionar els seus problemes d'interdependència? per què els barcelonins no ens limitem a Barcelona? No és la primera vegada en la història en què ens enredem amb una qüestió equivocada. Avui l'oportunitat està a saber estructurar la interdependència no en la independència. Però per aprofitar l'oportunitat polítics i ciutadans hem d'actuar amb intel·ligència i responsabilitat. Si, en canvi, s'actua amb astúcia, oportunisme i populisme, España —Cataluña inclosa— va a perdre el tren veloç de la història, com ja ens va passar quan ens quedem solos amb la via ampla.

Ramon Marimon és professor de el European University Institute i de la Universitat Pompeu Fabra.