Selecciona Edició
Connecta’t

Alec Baldwin: “Santiago Segura és l’estrella”

L'actor nord-americà interpreta un excap de seguretat a la nova pel·lícula de Torrente

L'actor nord-americà Alec Baldwin, a Madrid.
L'actor nord-americà Alec Baldwin, a Madrid.

Si Torrente és el més semblant que tindrem a Espanya a James Bond, i seria molt estrany que creuessin els seus passos, Alec Baldwin (Massapequa, Nova York, 1959) podria ser vilà de totes dues sagues. D'una, almenys, ja ho ha estat, i a Torrente 5. Operación Eurovegas encarna un excap de seguretat de casinos que donarà a José Luis Torrente i la seva colla de tarats i perdedors la informació necessària per preparar un atracament que faci saltar la banca. 

Santiago és Torrente, perquè para l'orella al carrer per absorbir el que passa al seu voltant"

En persona Baldwin també és dur. I mana, caram si mana. Col·loca el periodista per tenir ell la millor posició, domina la conversa amb exactitud. Fa vuit anys Baldwin vivia una aparent contradicció: després de ser candidat a l'Oscar amb The cooler, la seva carrera se n'anava a l'aigua per la tempesta personal que sofria amb el seu divorci de Kim Basinger i la lluita per la custòdia de la seva filla Ireland. Com en altres casos, la televisió va salvar l'estrella del cinema, i la sèrie Rockefeller Plaza el va tornar a enlairar. Avui, amb nova esposa –de família espanyola- i filla, i després de dues pel·lícules amb Woody Allen i d'encadenar rodatges amb Cameron Crowe, Warren Beatty i la nova Misión: Imposible (que també va per la cinquena entrega), Baldwin es pot permetre alguns luxes. Un d'ells és aparèixer en un Torrente. “Als Estats Units impera el que és políticament correcte. No hi ha gaires escletxes per defugir-ho. És el país de la vergonya: el que fem és assenyalar els errors i fallades dels altres i demanar la seva condemna públicament. Aquí, vosaltres esbufegueu i seguiu endavant. Torrente n'és el millor exemple. Li he dit a Santiago que en la sisena faci el seu protagonista el més corrupte possible, fins i tot que fregui la política”. Segura li va enviar el guió, a Baldwin li va fer gràcia. La Hilaria, la seva dona -que coneixia el fenomen- el va convèncer a acceptar el repte i, després de veure les dues primeres pel·lícules, l'actor va signar el contracte. “Santiago és Torrente, perquè para l'orella per absorbir el carrer, el que passa al seu al voltant. Per a mi, Torrente és racista, sexista i fidel: Espanya per sempre [diu la frase en espanyol]. Té el seu propi codi”.

Quan va conèixer la resta del repartiment, no va recordar els freaks de La parada de los monstruos quan cridaven allò d'‘Un dels nostres, un dels nostres’? “Uf, quina banda. Però jo confiava en Santiago. Ell sabia el que feia, tria el que encaixa i té cura dels seus amics. Sap el que fa, i el millor, per a mi, és que Santiago és l'estrella”.

A la televisió has de tocar la mateixa tecla perquè la gent repeteixi setmanalment. És difícil trobar la melodia de l'èxit; i quan la trobes, repetir-la per enganxar l'audiència"

De pas, Baldwin va poder assaborir Espanya. “La meva primera visita va ser amb el rodatge de la pel·lícula. Mai abans no havia estat aquí. De jove no vaig poder…”. El seu pare va morir i Baldwin, que llavors començava com a actor, va haver de tirar endavant als seus germans. “Deixa'm que t'ho expliqui jo [apuja el to de veu]. Als Estats Units quan tens 15, 16 anys, els teus pares et donen diners i t'envien a fer la volta al món. Però a casa meva no hi havia diners. Vaig començar a estudiar dret. Després vaig canviar a l'actuació. Va morir el meu pare. I quan vaig tenir diners per a mi el que em faltava era temps. Així que no vaig viatjar per Europa fins que vaig fer els 30 anys. I encara estic completant llacunes: no conec ni Berlín ni Viena. I de debò que no és per ser educat, però estimo Espanya. L'adoro. Em fascina tanta història, paisatges, art i cultura. Madrid és bellíssima. Sé que hi ha crisi, però la gent té ganes de viure, la ciutat està neta…”. No tant. “No? Si visquessis a Nova York sabries de debò el que és tenir escombraries als carrers. En resum, Espanya és una de les potències europees. A Nova York no hi ha espai per a la classe mitjana, Manhattan és a mig camí entre un parc temàtic per a turistes i uns grans magatzems”.

Durant 30 anys Baldwin ha viscut a Los Angeles. “Al març vaig vendre la casa que hi tenia”, cosa que l'entristeix, però que significa tancar una etapa. “M'encanta rodar allà perquè és on de debò hi ha el món del cinema i hi ha recursos professionals, però els impostos han ofegat Hollywood, i les pel·lícules es filmen en molts altres indrets. Ara sembla que el Govern s'ha despertat una mica. A més, l'Ireland ja és gran, viatja sola per on vol. Ve a veure'm a Nova York”. Rockefeller Plaza es gravava allà: “La tele no té res a veure amb el cinema. Per sort, em va arribar tard. Igual que la meva dona. Ho aprecies de manera diferent, més intensa i madura. A la televisió, que ha estat una gran oportunitat per a mi, has de tocar la mateixa tecla perquè la gent repeteixi setmanalment. El que és difícil és trobar la melodia de l'èxit, i una vegada que la trobes, repetir-la per enganxar l'audiència. El cinema és una altra cosa, hi ha molt més risc, perquè, qui sap si agradarà quan s'estrena una pel·lícula? De vegades passen anys des que inicies un projecte fins que arriba a la pantalla. I cada creador és diferent. Cameron [Crowe] està obert a idees, a tota mena d'iniciatives, que millorin la seva obra. Una cosa similar al jazz. Warren Beatty, com Martin Scorsese o Woody, té claríssim el que vol: s'ho pot permetre i l'hi respecto, perquè és un savi veterà, una autoritat en el món del cinema”.

Als EUA impera el que és políticament correcte. No es pot defugir”

Abans d'acabar, Baldwin retorna al que actualment més li importa: la seva família. “Si em donessis 25 milions de dòlars, fins i tot menys, a canvi que no tornés a treballar, te'ls agafaria. I me n'aniria a casa amb la Hilaria y la Carmen [la seva filla]. Faria alguna pel·lícula indie, no gaire més, sempre que fos a Nova York. La Hilaria sap viure feliç amb el que hi hagi. I també sap que els diners arreglen uns problemes, però en dóna uns altres [fa grans riallades]. No em vull perdre ni un minut de la meva família. Ahir ella va anar a sopar amb uns amics, i noi, la vaig trobar a faltar”.

MÉS INFORMACIÓ