_
_
_
_
_

Un 16% dels delictes de menors són de violència contra els seus pares

La Fiscalia General de l'Estat lamenta la falta de polítiques per fer front a aquesta xacra. Els experts alerten sobre el canvi en el perfil del jove agressor

Camilo S. Baquero

La violència masclista i el maltractament infantil van trigar molt a entrar en les agendes mediàtica i política espanyoles. I encara va costar més canviar comportaments que la cultura considerava correctes. Ara, aquest vel ha caigut, tot i que encara hi ha dones que moren a mans de les seves parelles, o nens que reben càstigs físics excessius. No obstant això, una altra violència dins de la llar continua a l'armari: fills que agredeixen físicament o psicològicament els pares o els avis, l'anomenada violència filioparental. Les dades oficials indiquen que l'any passat es van obrir 4.659 expedients per aquests delictes, el 15,8% del total dels casos en què estan involucrats menors.

Francisco Romero, de l'equip tècnic de la Fiscalia de Menors de Barcelona, explica que només des del 2011 es diferencien les xifres de violència filioparental dins dels delictes comesos per menors. Abans es comptaven juntament amb els de violència masclista. La memòria de la Fiscalia General de l'Estat demostra que es tracta d'una problemàtica que s'ha mantingut molt estable, tenint en compte que no hi ha cap sèrie històrica més llarga. El 2011 es van registrar 5.377 expedients (18,15% del total); el 2012, 4.936 (16,6%), i l'any passat es van reduir lleugerament fins als 4.659 processos. Romero assegura que un 7% de les famílies espanyoles poden patir aquest problema.

“T'has de desculpabilitzar”

J. M., la seva parella i els dos petits eren la tradicional família de Sant Cugat del Vallès (Barcelona), una de les poblacions amb més qualitat de vida d'Espanya. Ell tenia 48 anys quan el seu fill, de 7 anys, va començar a tenir problemes al col·legi. El cas del típic nen rebel va acabar en un llarg recorregut per especialistes i psicòlegs. I un diagnòstic: dèficit d'atenció. La medicació que li van recomanar va empitjorar les coses. Sis anys més tard, expulsaven el menor de l'escola. L'abús d'alcohol i marihuana augmentava la seva agressivitat.

“Al principi eren crits, cops de puny a la porta, trencadissa de vidres. Fins que van arribar les empentes i algunes agressions. Una línia que ja no podíem tolerar”, explica J. M. Van interposar dues denúncies contra el seu fill, als 14 i als 16 anys. El jutge va internar el menor en un centre. “Sempre havíem estat uns pares exigents. Teníem molta sensació de culpabilitat, ens preguntàvem què havíem fet malament, per què el nostre altre fill no era agressiu. Aquí va ser bàsic recórrer a l'ajuda terapèutica, trobar-nos amb altres pares en situacions similars, no quedar-nos callats”, explica l'home, que prefereix l'anonimat.

Prendre la decisió de portar un fill als tribunals, especialment si hi havia una patologia pel mig, va ser molt complicat. "Primer t'has de desculpabilitzar. A més del problema de la família, la relació amb la meva dona estava molt tocada. Aquí el suport en altres persones va ser bàsic", afegeix J. M.

Més d'una vegada van haver de demanar la intervenció dels Mossos d'Esquadra, que, segons J. M., van ser bastant comprensius i es van mostrar disposats a ajudar. “Als jutjats sí que hi trobem més problemes. Tots els processos estan més desmanegats i depèn molt de les persones que et trobis. T'agradaria tenir més suport en un moment com aquest”, explica aquest pare de família. “És clau no quedar-se callat. Insisteixo, davant d'això t'has de desculpabilitzar”, conclou.

“Denunciar un fill no és fàcil. Aquesta mena de violència l'anomeno la patologia de l'amor. Els pares sempre pensen en les implicacions jurídiques que té tirar endavant un procés”, assegura Jordi Royo, director clínic d'Amalgama 7, una entitat catalana que es dedica a l'atenció terapèutica de joves i les seves famílies. “Als pares senten que s'han de justificar, que els jutgen perquè recullen el que han sembrat. Fins i tot han d'explicar que estimen els seus fills”, assegura José Luís Sancho, director tècnic del Programa Recurra-Ginso de Madrid, que treballa amb menors en conflicte social.

Com en el cas de la violència masclista, totes dues parts tendeixen a relativitzar les agressions. “Ens trobem amb famílies que diuen que no passa res. I comencem amb un qüestionari: et fa por dir-li coses al teu fill?, t'humilia?, trenca objectes?”, explica Royo. La violència física no és el primer pas, expliquen els experts. “Poden passar molts anys patint, normalment en solitud, abans que arribin a aquests extrems”, explica Sancho. La Fiscalia General assegura que no és infreqüent que els progenitors es dirigeixin a la justícia derivats pels Serveis Socials i que, en alguns casos, “els problemes de convivència afecten menors de menys de 14 anys”, segons la memòria anual de la institució.

En un 70% dels casos els agressors són nois. No obstant això, elles solen començar abans, d'una manera més psicològica. Aquí per exemple s'inscriuen comportaments anorèctics o de consum de drogues. “S'agredeixen elles mateixes, d'aquesta manera malmeten el que els seus pares estimen. L'absentisme escolar és una forma d'agressió”, assegura Sancho. El perfil, alerta Royo, ha anat canviant i s'estén a famílies de classe mitjana i mitjana alta. En sis de cada deu casos un dels pares té estudis universitaris. La tendència majoritària és que els joves agredeixin les mares i les àvies i hi ha més incidència en famílies monoparentals.

“L'absència de normes o les famílies sobreprotectores també són propenses a generar la síndrome de l'emperador, en què els menors tracten els seus pares com si fossin criats”, diuen els experts, que també critiquen “un cert enaltiment de la violència en els mitjans de comunicació”.

Tant la Societat Espanyola per a l'Estudi de la Violència Filioparental com la Fiscalia General de l'Estat coincideixen en “la insuficiència de polítiques i pràctiques preventives de reforç a les habilitats parentals”, segons la memòria del Ministeri Públic. “Falten protocols oficials com els que sí que hi ha per a la violència masclista. I la resposta no pot ser només jurídica”, reclama Romero.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Camilo S. Baquero
Reportero de la sección de Nacional, con la política catalana en el punto de mira. Antes de aterrizar en Barcelona había trabajado en diario El Tiempo (Bogotá). Estudió Comunicación Social - Periodismo en la Universidad de Antioquia y es exalumno de la Escuela UAM-EL PAÍS.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_