Equivoquem-nos com menys millor
Hem de corregir i deixar que ens corregeixin quan ens estem equivocant perquè en política els errors surten molt cars
En un país com Espanya, on les llibertats individuals i col·lectives estan tan àmpliament garantides (llibertats fins i tot no perdudes mai, malgrat alguns intents perillosos a càrrec del Govern del PP), és absolutament normal el seu paisatge ideològic contradictori. No menys normal que en altres països del nostre entorn. També haurien de ser normals els diferents conceptes i projeccions de futur de com hauria de ser Espanya com a Estat. Hauríem de seguir sent una monarquia parlamentària? I si fos l'hora de plantejar-nos una república?
Amb l'abdicació del rei Joan Carles, aquesta discussió va sorgir i segurament continuarà prosperant en funció de la manera com la ciutadania en percebi la vigència o utilitat. La societat del benestar està seriosament amenaçada. Les bosses de pobresa augmenten i la desigualtat social, també. La numantina obstinació darrere la qual es van escudar les mesures d'ajust i austeritat pressupostària dictades per Brusel·les estan canviant el mapa polític de cara als nostres futurs electorals més immediats. Des de l'època de la Transició, mai no s'havia vist el bipartidisme tan qüestionat per les urnes. I a aquesta qüestió col·laboren els flagrants casos de corrupció gairebé institucionalitzats.
En aquest context de canvi, d'exigència ciutadana per ampliar els marges de pràctica democràtica i de transparència en la gestió de la cosa pública, l'estructura actual de l’Estat també està en dubte. Per uns quants l’Estat de les autonomies està esgotat. Per a uns altres està bé com està. I també hi ha els que demanen que l’Estat recuperi competències que mai no hauria d'haver cedit. Podríem parlar llavors, tenint en compte les circumstàncies actuals en aquesta delicada matèria, de l'existència d'una tensió democràtica, una previsible tibantor (previsible si no es considera que la nostra Carta Magna és un fòssil legal) que obliga a asseure's a dialogar i arribar a grans i duradors acords d’Estat.
A aquesta situació hem arribat a Catalunya, on les parts en litigi (la Generalitat i el Govern central) no encerten a trobar l'estratègia adequada per solucionar el desacord. I com que no la troben, aquella normal tensió democràtica es veu dia a dia emmetzinada més i més fins a sumir gran part de la seva població en una mena d'incertesa (o guerra ximple) sense saber exactament com reaccionar.
Les parts en litigi (la Generalitat i el Govern central) no encerten a trobar l'estratègia adequada per solucionar el desacord
Ara, en aquest tràngol històric, del qual només es pot sortir millor de com es va entrar (tenint en compte que el Govern espanyol, i abans dirigents del Partit Popular, han fet molt poc per impedir que les coses arribessin en aquest extrem), les percepcions sobre el que està passant a Catalunya també són diferents, quan no són obertament antagòniques.
A partir d'aquí, a més del que puguin fer (i poden molt si s’ho proposen) els responsables polítics de l'arc parlamentari i els màxims representants del Govern central i de la Generalitat, els altres estaments de la societat (tant l'espanyola com la catalana) haurien de posar el màxim de responsabilitat i bona voluntat a l'hora de fer els seus diagnòstics sobre el que està succeint a Catalunya.
Posaré uns quants exemples. Fa uns anys es va posar de moda afirmar que a Catalunya el castellà estava a punt de desaparèixer. Es va dir dins i fora de Catalunya. Que l'acció devastadora de la immersió lingüística (avalada per alts organismes europeus) deixava indefens el castellà. Ja no parlaré de quan també es va posar de moda dir que el Govern nacionalista de Convergència i Unió (i també quan va governar el tripartit d'esquerres) cada vegada s'assemblava més a un règim tan atroçment totalitari com el nazi. Va haver-hi qui fins i tot ens va recomanar llegir La lengua del Tercer Reich, de Victor Kemplere, perquè ens féssim una idea com més aproximada millor del país sinistre en què vivim. Tampoc no falten els que al·leguen una espècie d'ostracisme en els mitjans públics catalans, dels quals són tertulians habituals. Sincerament, no crec que aquesta sigui la millor manera d'oposar-se a l'injust "Espanya ens roba" o entelèquies difícilment comprovables com “separats d’Espanya viurem millor”.
No és fàcil desxifrar una realitat social, lingüística o política a la primera. La demagògia, l'oportunisme, ara el populisme, ennuvolen la lucidesa. Fins i tot de vegades, la bona fe que s'hauria de quiratar en una qüestió tan transcendental com aquesta per a la bona convivència entre tots. Els intel·lectuals hauríem de posar-hi el nostre gra de sorra. Estem obligats a percebre allò que ens envolta i a emetre judicis sobre allò que observem amb l'equanimitat més gran possible. I amb l'honestedat més gran.
No nego a ningú aquesta qualitat, encara que hi ha moments en què fa pensar tanta imprecisió i desinformació: ho formulo així, a causa de l'ofensiu i fins i tot injust que podria sonar anomenar tot això mentides. Seria més còmode, potser, aplicar la cínica màxima napoleònica segons la qual quan el teu adversari s'estigui equivocant no l’interrompis. Hem d'interrompre i deixar que ens interrompin quan ens estiguem equivocant. En política les equivocacions surten molt cares. A més d'irreparables. Afecten les persones i el seu present.
J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari
