Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Frenar a temps

Que el desenllaç deixi tothom insatisfet no és mala cosa. Pitjor seria que una

de les fraccions guanyés la partida

Sigui quina sigui la decisió que finalment determini el desenllaç de la consulta prevista per al 9 de novembre serà insatisfactòria per a tothom. No sembla que hi hagi d'haver una decisió rupturista, de tirar pel dret, sinó un terme mig pel qual alguna cosa es votarà, en forma de consulta a l'estil d'Arenys de Munt, o bé en forma d'eleccions. Passi el que passi, ni els sobiranistes veuran com es compleixen les seves expectatives, ni els unionistes se sentiran feliços després del desgast d'energia invertida en un projecte que sempre va ser improbable. Tampoc Mariano Rajoy no podrà fregar-se les mans perquè no haurà aconseguit aturar res. Només allargar el procés.

Que el desenllaç deixi insatisfet tothom, no obstant això, no és mala cosa. Pitjor seria que una de les fraccions guanyés la partida. Ens agradi o no, la tasca del polític hauria de consistir a buscar la unitat quan els ciutadans es divideixen en interessos contraposats que amenacen la cohesió social. Als polítics —diu Michael Ignatieff— els toca “portar la gent que vol coses diferents a la mateixa habitació per desxifrar què compartim i volem fer junts”.

No s'ha pogut, o no s'ha sabut, establir un diàleg entre Catalunya i Espanya. Però també s'ha dividit en dos el poble català i s'ha evitat internament el debat constructiu. Per unir propòsits divergents cal traçar una via pel mig que, en el nostre cas, no és ni la dels independentistes que demanen la consulta ara mateix, ni la dels unionistes que voldrien veure com s'avorta definitivament el procés. Si no hi ha consulta, hi haurà eleccions i les pressions sobiranistes no defalliran, fins i tot és possible que augmentin. Però caldrà buscar una altra unitat, una unitat més àmplia que la formada pels partidaris del dret a decidir.

No hauria de ser un descrèdit per qui s'ha posat al capdavant d'aquesta aventura posar el fre i ralentir el procés. Cal recordar el que va escriure algú tan poc sospitós de conservadorisme com Walter Benjamin, a propòsit de les revolucions socials: “Marx diu que les revolucions són la locomotora de la història mundial. Però potser es tracta d'una cosa totalment diferent. Tal vegada les revolucions són la mà al fre d'emergència que posa el gènere humà que va en aquest tren”. Si és així, posar el fre en el moment oportú no és cap acte de covardia, sinó de valentia. Serà percebut immediatament com un fracàs, com el reconeixement d'una equivocació, però qui pot creure de debò que reconèixer un error no és més intel·ligent que aferrar-s'hi per salvar la cara? Quin és aquest bé comú tan esmentat: seguir avançant tot i saber que ens estavellem o bé aturar-se i buscar un camí diferent del previst perquè aquell era l'equivocat?

No hauria de ser un descrèdit per a qui s'ha posat al capdavant d'aquesta aventura posar el fre i ralentir el procés

El referèndum d'Escòcia, analitzat exhaustivament aquests dies, deixa dues lliçons interessants. La primera, que una derrota no és el final de la història. El procés segueix amb un altre rumb i, en el cas escocès, haurà aconseguit fer un pas més (no sabem si de gegant o de puça) cap a un retorn de la sobirania més apreciable que la que tenen ara.

Traslladant-ho al nostre context, aprofitar els dos anys d'eufòria independentista per acabar aconseguint un pacte fiscal, o una reforma de la Constitució que replantegi l'Estat de les autonomies no seria un guany menor. Quan hi ha negociació seriosa, en qualsevol terreny, cap de les parts entra i surt amb el mateix paquet de propostes sota el braç. L'important és que no hi hagi ni perdedors ni guanyadors absoluts, que les expectatives dels uns i els altres es vegin correspostes només a mitges. El contrari no és negociar, sinó imposar costi el que costi el que un vol.

La segona lliçó que deixa Escòcia recull una idea expressada l'endemà del referèndum pel politòleg escocès Michael Keating: “Governar un país amb una Constitució a la qual només dóna suport el 50% és impossible”. El més dramàtic d'un referèndum que plantegi la secessió és que el sí guanyi per una majoria minsa. No pot ser bo, ni segurament democràtic, que la meitat dels electors decideixin construir un país estrany per a l'altra meitat. Encara que en temps de globalització és del tot improbable que un país es transformi radicalment pel fet de tenir una mica més de sobirania, aquest canvi és el que la gent percep i espera de la ruptura. Per això al Canadà van optar per una llei que, a més de proposar una pregunta que no confongués els votants, exigia que la majoria que determinés el resultat de la votació fos qualificada.

Però aquí cap govern, ni el català ni l'espanyol, està per aprendre res de ningú. Artur Mas acaba d'apel·lar a l'astúcia, una virtut que, segons Maquiavel, consisteix a no mantenir fidelitat a la paraula donada. Però fidelitat amb qui o amb què: la legalitat, les masses, l'inexistent dret a decidir? En l'embolic en què estem, res no pot orientar-nos.

Victoria Camps és professora emèrita de la UAB