Selecciona Edició
Connecta’t
LA QUARTA PÀGINA

Catalunya: la secessió

En enfrontar-se a una democràcia constitucional de la qual rep els poders, la Generalitat posa en marxa una sedició. Ara bé, el recurs a la força no és el mètode adequat per resoldre un conflicte polític

Catalunya: la secessió

Artur Mas va firmar la Llei de Consultes Populars no Referendàries i va convocar alhora el referèndum d'autodeterminació, disfressat de consulta. Immediatament va seguir la suspensió per part del Constitucional. Les coses són clares, al preu d'obrir un període d'incertesa creixent.

En vista del que ha passat des de la Diada del 2012, convé precisar el significat de les paraules i dissipar el cúmul de confusions que ha envoltat la reivindicació del catalanisme radical. El control de les designacions era a la Xina clàssica l'atribució de l'emperador, d'acord amb el principi confucià que si les paraules no són les adequades, els homes no saben com actuar, regna la confusió i l'ordre social es desploma. En el cas català ha anat passant una cosa semblant des que una terminologia consolidada del dret polític va ser objecte d'una subversió permanent. La independència va ser coberta amb la lleu fulla de parra de la sobirania, el procés independentista es va tapar amb la màscara de “transició nacional”, l'autodeterminació va passar a ser el suggeridor “dret a decidir” i el referèndum es va disfressar de consulta, i últimament ni més ni menys que de consulta no referendària. Tot un esforç, fet per juristes laboriosos, per encobrir el que des del principi va ser ben clar: l'anticonstitucionalitat de la via escollida per la Generalitat per accedir a l'Estat català independent. I de pas per maximitzar el suport social, mitjançant ofertes polítiques d'aparença innòcua, que de ser negades subratllaven la perversitat de l'oponent, l'Estat espanyol. Parafrasejant Ibarretxe: “Consulta popular, què hi ha de dolent en això?”.

L'encobriment i la inversió de significats culminen en l'ús del terme “democràcia”. Ha estat la clau mestra utilitzada per Mas per ennoblir el projecte, evitant així qualsevol aproximació als problemes reals, desqualificar de pas tot oponent i obrir la caixa de reclutament; tant per a la mobilització de masses com amb vista a aquest important món exterior, que a Europa contempla amb recel els moviments secessionistes. La qüestió de Catalunya no seria una simple qüestió d'independència, sinó de democràcia, negada injustificadament des del Govern espanyol. En dues paraules, tot resolt.

El tema de la democràcia revesteix una importància cabdal, però precisament per la seva absència en l'actuació de la Generalitat, per més que hi hagi hagut eleccions i que ara s'anunciï un referèndum (perdó, consulta) on el terme sempre és invocat. La mateixa llei de consultes indica fins a quin punt l'estratègia política de Mas ha ignorat conscientment un requisit indispensable per a la validació democràtica: “La neutralitat institucional”. La democràcia no és un marc emmotllable que es pugui adaptar a les conveniències de qui exerceix el govern, a l'efecte d'arribar al resultat d'acord amb els mateixos objectius. La democràcia és un procediment que permet adoptar decisions polítiques des de la participació dels ciutadans en règim d'igualtat. És el principi d'isonomia, que ja es practicava a la polis grega. I és clar que a la Catalunya de Mas això no ha existit. Des del setembre del 2012 la Generalitat ha estat la promotora d'una sola opció política, a exclusió de qualsevol altra, qualificada simplement d'anticatalana, o en el millor dels casos menyspreada, com el federalisme.

Mas ha negat un requisit clau per a la validació democràtica: la neutralitat institucional

Els catalans contraris a la independència, gairebé el 50% fa dos anys, no han comptat, excepte per ser objecte d'una propaganda institucional massiva, que de forma evident els situava com a ciutadans de segona classe. El monopoli de la informació oficial i oficiosa, singularment a TV-3, va generar com era d'esperar un efecte-majoria, d'una eficàcia notòria, basat en el cost social per a qui manifesti rebuig a l'independentisme. No hi ha hagut isonomia, i tampoc isegoria, la llibertat d'accés a la informació, i d'expressió, que el marc institucional català hauria d'haver promogut per a un procés democràtic cap a la independència, i de fet ha negat.

La forma d'adhesió a la independència va reproduir una dinàmica habitual en el futbol, fins i tot en la identificació “Catalunya igual a Barça” de la nova indumentària culer, després del gran moment del camp disfressat de senyera. Recordem que, a diferència d'altres independentismes consolidats en la llarga durada, com el quebequès o el basc, tant l'escocès com el català, que han arrencat d'adhesions –i de votacions molt baixes a final dels anys noranta, són en certa manera independentismes d'elements heterogenis; a Catalunya, a l'empara de la frustració per l'Estatut sobre el fons de la crisi, i per això el paper que hauria hagut de jugar un debat polític obert ha estat substituït pel recurs a les mobilitzacions. La mobilització és un ús democràtic, però la lliçó europea dels anys trenta posa de manifest el risc que es constitueixi en protagonista únic a l'hora de generar el consens social, i encara més si la inspiren un nacionalisme excloent i una concepció maniquea de les relacions polítiques. Després de decretar la consulta del 9-N, Mas ha obert una nova capsa de Pandora en confiar a les mobilitzacions la funció de doblegar la resistència del Govern de Madrid. És la seva responsabilitat.

Com ho ha estat impulsar aquest maniqueisme, observable una vegada i una altra en declaracions i programes televisius, i que va tenir el seu emblema en una altra mobilització oficial, la dels intel·lectuals participants a l'“Espanya contra Catalunya”. Un famós demagog ja va advertir que l'odi, i no els arguments, susciten les emocions col·lectives; de fet, aquesta seria la pitjor herència del conflicte actual, per sobre dels resultats polítics. L'ultranacionalisme també ha niat a Madrid, tot i que de cap manera ha estat atiat durant aquests dos anys des d'instàncies oficials.

L’obstinació del bloc sobiranista en la consulta tanca la porta a lesperança

En la “transició nacional” gestionada per Mas ha faltat democràcia, ja que tot es va subordinar a l'objectiu final, en un exercici continu de propaganda i manipulació permanents (“astúcia”). La Constitució només va ser admesa per convalidar-la. D'una altra manera era enfrontada a “la democràcia”, malgrat que el text del 1978 admet una reforma oberta, a diferència de les Constitucions d'Itàlia, França o els Estats Units, democràcies inqüestionables, que exclouen qualsevol secessió. En enfrontar-se a una democràcia constitucional, gairebé federal, de la qual rep els poders, la Generalitat posa així en marxa una sedició, és a dir, “una acció de declarar-se en contra de l'autoritat establerta i de començar la lluita contra aquesta autoritat”. Som en aquest punt.

No ha d'estranyar que aquesta subversió dels usos democràtics culmini en “la consulta” del 9-N. Primer, perquè una llei per a consultes que exclou els referèndums, des del títol, s'utilitza per celebrar de fet un referèndum d'autodeterminació. Segon, per les dues preguntes enllaçades, quan la condició democràtica és que hi hagi una pregunta i inequívoca. Aquí n'hi ha dues, perquè la primera serveix en la seva indeterminació –què és ser Estat? per encarrilar els votants cap a la segona; i sobretot perquè si votes aquí no, quedes exclòs de votar sobre la independència. Una fita per al Guinness dels fraus polítics.

Ara bé, per més radical que sigui la crítica, s'ha de subordinar al criteri que el recurs per força no és el mètode adequat per resoldre un conflicte polític, per greu que sigui, i menys en aquesta circumstància, quan el consens aconseguit a Catalunya és majoritari. La sortida seria la reforma de la Constitució, amb les variants federals, i fins i tot una autodeterminació regulada, però això és rebutjat per Mas i per Rajoy. Una vegada confirmada la inconstitucionalitat de la suposada consulta, hauria pogut ser un últim recurs la convocatòria per part del Rei, des de la seva condició d'àrbitre del funcionament de les institucions (article 56), tant a Rajoy com a Mas i al cap de l'oposició, per buscar una solució compatible amb la llei fonamental. Tot menys estavellar-se en l'atzucac. Tot i que l'obstinació del bloc sobiranista per esquivar la suspensió de la consulta per part del Constitucional tanca la porta a l'esperança.

Antonio Elorza és catedràtic de Ciència Política.