Selecciona Edició
Connecta’t
LA QUARTA PÀGINA

El que li espera a Barcelona

El sobiranisme ha buidat de contingut polític la capital, com si fos una comarca més d'una Catalunya homogènia. Controlada, global només en l'àmbit turístic, valdria la pena... que s'independitzés!

El que li espera a Barcelona

Què se n'ha fet, de Barcelona? Per què la ciutat més poderosa del Mediterrani ha cedit el lideratge del país a les comarques de l'interior? Per què és incapaç de generar una posició que respongui als seus interessos i potencialitats, tan diferents dels de la resta de Catalunya, davant un conflicte que la perjudicarà més que a ningú?

Fa poc l'alcalde de Barcelona va encarregar a un grup d'experts afins estudiar l'impacte a la ciutat d'una Catalunya independent, ja que, com el mateix Xavier Trias va reconèixer, en els treballs sobre construcció d'un Estat català del Consell de Transició Nacional aquesta qüestió, increïblement, no s'havia examinat. Fa molt poc, l'Ajuntament de la Ciutat Comtal va exercir d'amfitrió, abans que visitessin la Generalitat, dels alcaldes d'una gran majoria de localitats catalanes, donant suport al 9-N, iniciativa amb una organització no liderada pel consistori barceloní, sinó per alcaldes de l'interior. Últimament, les entrevistes de Trias, a part del sobiranisme, giren al voltant del turisme, com les d'un alcalde de qualsevol vila costanera.

No va ser un lapsus del Consell de Transició. Ni falta d'entusiasme sobiranista del Consistori. Ni que el turisme sigui la deliberada estratègia de la ciutat. Són il·lustracions del que Barcelona i la seva comarca representen per a l'independentisme: un enclavament a buidar la ciutat políticament primer —imprescindible objectiu ja aconseguit— i socialment i econòmicament després; limitar Barcelona a reeixida vila turística costanera, més esdeveniments i congressos; a una comarca, una més, d'una Catalunya homogènia, de mínim comú denominador, el de les comarques no metropolitanes.

Aquest designi, implementat en una maniobra d'anys, va començar el 1987 amb la decisió de l'expresident Pujol de suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona, que avaluava, correctament, com a contrapoder de la Generalitat. Al catalanisme empresarial i burgès de la CiU d'aquella època li feia por la doble condició del cinturó barceloní: obrer i immigrant. El buidatge polític de Barcelona va continuar durant dècades amb una normativa electoral encara vigent, basada en una disposició transitòria d'una llei del 1985 que privilegia el “territori” sobre els vots de la província de Barcelona. En nom de l'“equilibri territorial”, el vot d'un barceloní val menys que el d'un votant de Girona, Lleida o Tarragona. El que és local, agrícola (excepte zones de la Tarragona costanera) i turístic pesa més que el que és metropolità, industrial i cosmopolita. La base emocional i electoral de Convergència ha estat a les comarques de l'interior, però posada al servei dels interessos de les classes mitjanes-altes barcelonines. No obstant això, l'estiu-tardor del 2012 aquestes classes perden el control del nacionalisme a les mans dels enragés de l'interior, com ERC. La progressió del sobiranisme ha passat del camp (l'àmbit territorial, comarcal) a la ciutat cosmopolita. Ha estat només en els últims comicis que els resultats electorals d'algunes zones de la ciutat de Barcelona es comencen a assemblar als de la Catalunya comarcal.

La ciutat està governada pels que pensen que és millor estar aïllats que ser espanyols

La perllongada maniobra de desgast per doblegar Barcelona va culminar, com tota bona ofensiva, en un furiós atac final liderat brillantment per la premsa nacionalista, basat en la maldestra ocurrència populista de l'alcalde socialista Jordi Hereu de convocar un referèndum sobre una reforma urbana. El PSC, partit d'administradors sense ànima, tàctics sense estratègia, va rendir la ciutat als sobiranistes, esplèndids tàctics i estrategues, a sobre tan econòmicament sanejada —no com Madrid— que fins i tot ajuda a finançar la Generalitat!

Encara existeixen bosses de resistència a l'intent de fagocitosi de Barcelona pel projecte d'homogeneïtat nacionalista. Aquest projecte continua sense penetrar en els barris barcelonins on resideixen els treballadors immigrants espanyols, molts ja jubilats, que tant han respectat la cultura i la societat catalanes, fins a la ingenuïtat. En les autonòmiques del 2012, al Carmel, Ciutat Meridiana i Prosperitat, tant el PSC com el PP van aconseguir més vots que CiU i Esquerra. Fins i tot Ciutadans va sobrepassar ERC i, en algun barri, CiU. També fora de la ciutat té lloc aquest fenomen: a Cornellà i l’Hospitalet, la segona ciutat de Catalunya, el PSC va obtenir més vots que CiU i ERC sumades, el PP més vots que CiU, i Ciutadans més vots que Esquerra. I a Badalona governa el PP. Com a contrast, a la comarca lleidatana del Pla d'Urgell, agrícola i ramadera, en les últimes autonòmiques CiU i ERC van aconseguir el 70% dels vots. No és l'única il·lustració de l'abismal diferència entre el territori i Barcelona. Políticament, socialment i econòmicament són països diferents. El cinturó de Barcelona s'assembla més al sud de Madrid que al Pla d'Urgell. El capitalisme industrial genera les condicions materials per a la solidaritat internacional entre treballadors. El nacionalisme, premodern, els separa.

Encara amb aquests calius barcelonins de resistència, quin gran triomf la conquesta nacionalista de l'alcaldia de Barcelona! Ho havia anhelat i intentat tant CiU! Fins i tot ni més ni menys que amb Miquel Roca. Ho va aconseguir a la tercera Xavier Trias. Pocs polítics encarnen com ell l'alta burgesia. Amb una distingida carrera com a cordial operador polític, però incapaç d'imaginar ambicions globals, les ordres que ha rebut de Convergència són clares. Primer, evitar tot conflicte susceptible d'apartar el focus mediàtic del procés independentista. Així, l'alcalde va tocar a retirada en un recent conflicte amb grups antisistema: Can Vies. Res pot distreure del procés. Segon, imprescindible, oferir la ciutat, de reconeixement global després de les Olimpíades, com a fotogènic decorat de les exhibicions sobiranistes. El conflicte civil serà a Barcelona, als seus carrers i places, no als pobles de Girona, Lleida o l'interior de Tarragona: a qui importaria? No és estrany doncs l'emoció que l'alcalde Trias va sentir en rebre primer i formar part després de la recent processó sobiranista de la immensa majoria d'alcaldes catalans. Un consistori més entre ells. Barcelona assimilada. Gran victòria nacionalista.

Barcelona té més problemes que el conflicte independentista, però que aquest conflicte farà més intractables. Després d'uns Jocs Olímpics universalment aclamats, que van proporcionar a Barcelona el que mai ha tingut Madrid, una marca global, les noves estratègies de ciutat serien de difícil formulació i implementació. Qualsevol comparació amb l'embranzida que van suposar les Olimpíades serà una decepció. Il·lustració d'aquestes dificultats va ser el fracàs del Fòrum Universal de les Cultures del 2004, tan zapateril en cronologia i intenció —condicionis per a la pau i diversitat cultural—, curiós això últim en un país en el qual llavors es multava per retolar només en castellà.

És el millor lloc del món per viure si guanya en els àmbits d'Europa i la globalització

Malgrat que Barcelona i el seu entorn constitueixen més de la meitat de la població i de la riquesa de Catalunya, les seves possibles estratègies de futur no tenen autonomia o dimensió crítica: la indústria automobilística, tot i que és important, té centres de decisió forans; les innovadores indústries del coneixement —Catalunya té les millors universitats d'Espanya— no tenen suficient grandària i finançament. Catalunya no és Massachusetts. Espanya no és el corredor del nord-est americà i Europa no és Estats Units. Alternatives imaginatives que poguessin generar noves opcions, a més de canviar l'actual dinàmica perversa Catalunya-Espanya, com una cocapitalitat amb Madrid, no van ser promogudes per qui havia de fer-ho: el PSC-PSOE.

D'aquesta manera, Barcelona ha quedat atrapada en una estratègia per defecte: el turisme. De la mateixa manera que, pel seu èxit, la bossa ha seguit sonant, i ja se sap les bondadoses conseqüències de la seva dringadissa a Barcelona, no es genera el sentit d'urgència de canvi necessari cap a un nou posicionament en un horitzó global.

La composició dels partidaris de la consulta és reveladora dels perills per a Barcelona de l'independentisme: la nova Convergència, ERC, ICV, la CUP. Tan sols Unió desentona en una coalició tan anticosmopolita d'“agropecuaris” i antisistema. El sobiranisme ha passat a ser liderat per aquells que no han de guanyar res d'Europa ni de la globalització —precisament tots dos àmbits són el que necessita Barcelona per continuar sent la millor ciutat del món per viure—.

Barcelona —cosmopolita, irresistiblement bonica, inquieta— ho té gairebé tot. Sense ella, Catalunya no és. Però la Barcelona que requereix el sobiranisme és una ciutat controlada, global només en l'àmbit turístic, homogènia amb el “territori”. Sí que hi ha un independentisme que valdria la pena: el de Barcelona.

José Luis Álvarez és doctor en Sociologia per la Universitat de Harvard i professor d'INSEAD, França-Singapur.