Selecciona Edició
Connecta’t

El llarg viatge de Miguel Boyer

En el seu pas pel Govern de González va demostrar que estava molt lluny de l'ortodòxia socialista

Miguel Boyer i Carlos Solchaga, a casa de Boyer Veure fotogaleria
Miguel Boyer i Carlos Solchaga, a casa de Boyer

L'exministre socialista Miguel Boyer Salvador va morir el matí de dilluns, dia del seu sant, en una clínica de Madrid, on havia ingressat d'urgència a primera hora. La causa de la defunció de Boyer, que tenia 75 anys, va ser una embòlia pulmonar. El que va ser superministre d'Economia, Hisenda i Comerç en el primer Govern de Felipe González va sofrir el 2012 una hemorràgia cerebral que li va deixar, entre altres seqüeles, problemes de mobilitat.

Quan el PSOE va guanyar les eleccions de l'octubre del 1982 de forma aclaparadora, González ja tenia al cap que el seu home per liberalitzar l'economia seria Miguel Boyer. El seu nomenament va ser tota una declaració d'intencions, que va tensar les relacions amb UGT, dirigida per Nicolás Redondo, i amb l'ala més a l'esquerra del partit. Boyer era un economista amb tendències liberals. Per González, era l'apropiat per fer la transició en tàndem amb Carlos Solchaga (com a ministre d'Indústria i posteriorment el seu successor) i donar pas als canvis que l'economia espanyola necessitava per entrar en la Comunitat Econòmica Europea (després, Unió Europea). Boyer es va envoltar d'un grup escollit d'economistes com Miguel Ángel Fernández Ordóñez, Guillermo de la Dehesa, Luis de Velasco, Josep Borrell, Petra Mateos (la seva cap de gabinet) i José Víctor Sevilla, que va deixar el càrrec després de diverses topades en matèria fiscal.

Des del principi va aplicar una política monetària estricta per controlar la inflació; però la primera actuació sonada va ser l'expropiació de Rumasa, que va descobrir una trama comptable de l'imperi de José María Ruiz-Mateos, que temps després el va agredir mentre li etzibava aquell famós “que te pego leche”.

Hombre amb fort carisma, que sabia que la seva opinió solia tenir-se molt en compte, es va allunyar de vells clixés socialistes. Va accelerar la reconversió industrial, va posar l'embrió del contracte temporal i la reforma de les pensions, que va originar el vendaval definitiu per a la ruptura amb UGT. Defensava la reforma laboral i l'allargament de l'edat de jubilació, va instar a aprofundir en les reformes estructurals, que va impulsar amb el denominat decret Boyer de liberalització d'horaris comercials i actualització de lloguers, que precisament aquest any arriba a la seva fi.

De la seva etapa queda, a més, el xoc ideològic amb el vicepresident del Govern, Alfonso Guerra, que es va oposar rotundament al fet que Boyer fos vicepresident d'afers econòmics, com era la seva pretensió. González, que sempre el va defensar, no va voler defraudar Guerra i es va quedar sense vicepresidència, cosa que va fer que presentés la dimissió el juliol del 1985. Guerra li va dedicar un llibre biogràfic amb la frase “A Miguel Boyer, ciclop de l'economia”. Aquest li va comentar: “Amb la paraula ciclop vols dir-me gegant o borni?”. Guerra va guanyar la partida. Boyer va llançar més d'un dard enverinat: “A Felipe se li va escapar la crisi de la mà, si ho hagués fet en 24 hores hauria tirat endavant el canvi, però va deixar que es convertís en una pugna”.

En aquestes dates, Boyer ja havia deixat la seva dona, la ginecòloga Elena Arnedo, amb qui va tenir dos fills, per anar-se'n a viure a la casa del ministeri amb Isabel Preysler, que al seu torn havia abandonat el marquès de Griñón, i amb qui tindria una filla. Aquesta relació i la casa de 14 banys va fer que aparegués més a les pàgines del cor que en les d'economia.

El seu amic Solchaga li va encomanar llavors la presidència del Banco Exterior, càrrec en el qual es va alternar amb els set grans bancs i banquers, entre els quals, el recentment desaparegut Emilio Botín. Posteriorment seria fitxat per Construcciones y Contratas (després FCC) de les germanes Koplowitz i els Albertos. Va ser una època turbulenta, en què va haver, entre altres episodis, de declarar en el cas Ibercorp, en què estaven encausats els seus amics Mariano Rubio i Manuel de la Concha, membres com ell de la denominada beautiful people, una espècie de gauche divine a l'espanyola, que es reunia als cenacles de Madrid i en els estius de Marbella.

Boyer havia estat molt actiu en la lluita contra la dictadura. Va ser detingut el 1962 després de ser sorprès, amb Luis Gómez Llorente i Miguel Ángel Martínez, mentre manipulaven una vietnamita, en la qual imprimien pasquins. Això li va comportar sis mesos a la presó de Carabanchel i el van acomiadar de la Junta d'Energia Nuclear, en què havia entrat pràcticament des que s'havia llicenciat en Físiques.

Li va entrar llavors l'interès per l'economia, ciència en què es va doctorar i que li serviria per incorporar-se al Banc d'Espanya, on va coincidir amb els que serien els seus amics íntims (Luis Ángel Rojo, Mariano Rubio, Solchaga…). Després va treballar a l'antic INI i Explosivos Río Tinto, on va destacar per la seva empremta contestaria.

Boyer havia begut la llibertat a casa seva. Va néixer a la localitat francesa de Saint-Jean-de-Luz, en l'exili al qual s'havia vist obligat la seva família, que pertanyia a la burgesia il·lustrada que havia perdut la guerra. El seu pare estava en un camp de concentració i el seu avi matern, Miguel Salvador, va ser condemnat a mort per Franco, pena que va ser commutada per una carambola en intercedir el cunyadíssim Serrano Súñer per un company de cel·la. Després, ja instal·lada la família a Madrid, va estudiar al Liceo Francés, on va començar a despuntar per la seva brillantor, un fet que  destacaria més tard en els debats que li agradava mantenir. En aquests destacava pel seu fi sentit de la ironia, que floria quan aconseguia desprendre's de la timidesa inicial.

Era també un home de vaivens. Ja en la transició, el 1977, va deixar el partit, encara que no va trencar el seu carnet —el número 19— de la Federació Socialista Madrilenya “per nostàlgia”. Es va passar amb Francisco Fernández Ordóñez, però ho va deixar perquè Pacordóñez es va integrar a UCD. Va intentar ser senador per Rioja Independiente, apropant-se a la terra de la seva família materna (el seu besavi Amós Salvador va ser ministre d'Hisenda en dues ocasions amb Sagasta). Després de fracassar, va tornar a la cleda socialista, que ja deixava el marxisme. Va encapçalar la llista per Jaén amb vells i joves militants, entre els quals, Cándido Méndez, que el va substituir com a diputat quan Boyer va deixar el Parlament per incompatibilitat el 1981. Després vindria la dimissió com a ministre, la baixa del partit el 1996 com a conseqüència de controvèrsies per la incorporació a l'euro, i, poc després, el sorollós acostament al PP, en acceptar fer-se patró de la fundació FAES presidida per José María Aznar.

Però l'idil·li li va durar el que va trigar Aznar a donar suport a la guerra d'Iraq. I, després d'un altre període, en què va presidir CLH (l'antiga Campsa) i el grup Hispania, va tornar a apropar-se al PSOE. Era habitual a la Moncloa. En la celebració del 30è aniversari de la victòria socialista el 2012 i just després de l'ictus, es va presentar a l'acte, en què no se l'esperava i en què els organitzadors van haver d'improvisar un cartell a mà amb el seu nom a primera fila, molt prop de Guerra i sempre al costat de Solchaga.

MÉS INFORMACIÓ