Selecciona Edició
Connecta’t

De l’Estatut a la independència sense pacte fiscal

Catalunya va votar per aclaparadora majoria la Constitució i va conviure 34 anys sense tensions

Manifestants a la Diagonal de la capital catalana el dia de la Diada.
Manifestants a la Diagonal de la capital catalana el dia de la Diada.

El 6 de desembre del 1978 Catalunya va donar un “sí” aclaparador (91% dels vots, tres punts més que la mitjana nacional) a la Constitució, que instaurava l'Estat de les Autonomies i la indissoluble unitat de la nació espanyola. 36 anys després d'aquella votació, el Govern de CiU impulsa el procés per la independència de Catalunya amb instruments normatius que, segons els experts, són contraris a la Constitució.

Alfonso Guerra, exvicepresident del Govern entre el 1982 i el 1991 i un dels polítics que va participar més activament en l'elaboració de la Constitució, va declarar fa només uns mesos a EL PAÍS: “Els nacionalistes van dir el 1978 que en tenien prou. Vam ser ingenus”.

23 anys de pau territorial. Durant els primers 23 anys de govern nacionalista a Catalunya no es van registrar tensions territorials greus relacionades amb la reivindicació d'independència. Amb Jordi Pujol al capdavant de l'Executiu català (1980-2003), l'única pressió recurrent es deia finançament autonòmic. Les peticions de CiU, partit els vots del qual al Congrés dels Diputats van garantir l'estabilitat de diferents governs del PSOE o el PP, van provocar en dues etapes diferents la reforma de la Llei de Finançament per millorar els recursos de les comunitats, entre les quals hi ha Catalunya.

El Govern català va ser, durant aquells anys, el motor dels canvis legislatius que tenien a veure amb els diners que repartia l'Administració central entre les autonomies.

2001. "El millor model de finançament que hem tingut mai". El 2001, l'Executiu de José María Aznar (PP) va pactar amb CiU un nou model, amb cessió a les autonomies d'un percentatge de determinats impostos estatals. El canvi va ser beneït pels nacionalistes catalans: “És sens dubte un pas endavant, és el millor model que hem tingut mai, amb una millora qualitativa i quantitativa perquè aporta més recursos al sistema de finançament autonòmic en sentit global, i en el cas particular del meu grup, a Catalunya”, va afirmar en el ple del Congrés el diputat de CiU Heribert Padrol i Munté.

2009. "Estem federalitzant l'Estat amb lideratge des de Catalunya". Vuit anys després, amb un Govern tripartit a Catalunya (PSC, ERC i ICV), es va aprovar una nova Llei de Finançament autonòmica que millorava en 11.000 milions d'euros els recursos que arribaven a les comunitats. El PP hi va votar en contra amb l'argument que aquell model era un vestit a la mida de Catalunya.

ERC i ICV, dos dels partits que defensen ara la consulta a Catalunya, van lloar al Congrés el canvi legislatiu: “El que estem fent amb el nou model és federalitzar l'Estat amb lideratge des de Catalunya”, va assenyalar llavors el portaveu d'ICV, Joan Herrera.

La nova Llei de Finançament va arribar quan Catalunya ja tenia un nou Estatut d'Autonomia (2006) impulsat per l'Executiu tripartit d'esquerres i pactat en última instància pel Govern de José Luis Rodríguez Zapatero amb Artur Mas, líder de CiU, que llavors estava a l'oposició.

L'Estatut del 2006 va tenir el 73,9% dels vots a favor, amb una participació del 48,9%. El text aprovat no establia la independència de Catalunya. Només recollia al preàmbul que el Parlament autònom considerava Catalunya una nació i es remetia en molts dels seus articles a la Constitució espanyola.

2010. El Constitucional deroga 14 articles de l'Estatut català. El PP va recórrer contra la meitat dels més de 200 articles de l'Estatut davant el Tribunal Constitucional, que va trigar quatre anys a dictar sentència. El 28 de juny del 2010, en plena agonia del Govern tripartit de Catalunya, es va fer pública una sentència que estimava parcialment el recurs del Partit Popular en considerar inconstitucionals 14 articles i imposar una interpretació determinada a 27 més. La sentència declarava que no tenia “eficàcia jurídica interpretativa la referència del preàmbul a Catalunya com a nació”, que es va mantenir. “La Constitució”, assenyalava la decisió, “no coneix cap altra nació que l'espanyola”.

El Tribunal va considerar inconstitucional la part de l'article 6 que assenyalava que el català és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i els mitjans de comunicació públics de Catalunya. La paraula “preferent” va ser eliminada del text per la sentència. A més, en un dels seus fonaments jurídics, establien que l'Estatut no podia establir el degut coneixement de la llengua catalana, i en un altre recordava que les llengües reconegudes com a vehiculars en l'ensenyament eren el castellà i el català, i no només el català.

El Constitucional va determinar també que el Defensor del Poble espanyol podria actuar respecte a l'Administració catalana, cosa que l'Estatut feia inviable, i va derogar l'article 95, que establia un Govern propi dels jutges a Catalunya.

La sentència va provocar una manifestació encapçalada pel llavors president català, el socialista José Montilla, però no va desencadenar llavors la reivindicació d'independència. Uns mesos després, el novembre del 2010, el Govern tripartit va passar a millor vida amb uns mals resultats que els van deixar molt lluny de la majoria absoluta necessària per governar. CiU va recuperar l'hegemonia amb 62 escons i va tornar a l'Executiu de Catalunya que havia perdut set anys abans.

Crisis, retallades socials, i 44.000 milions de deute. La crisi va complicar el mandat d'Artur Mas, que es va veure obligat a aprovar, com passava a la resta d'Espanya, retallades molt doloroses en serveis socials bàsics, la qual cosa va desencadenar fortes protestes socials. La situació financera de Catalunya era, aleshores, desesperada (gairebé 44.000 milions d'euros de deute, el 22% del seu PIB). En algun dels exercicis, el Govern convergent va arribar a tenir problemes per pagar les nòmines dels funcionaris.

2011. Diada sense independència i contra les sentències de la llengua. La Diada del primer any del Govern de Mas (11 de setembre del 2011) no va parlar d'independència ni de consultes d'autodeterminació sinó de llengua, a causa d'una resolució judicial que defensava l'ús del castellà a les aules. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, aplicant una sentència del Suprem d'uns mesos abans, havia donat dos mesos de termini per implantar el castellà a l'escola pública com a llengua vehicular.

El president català va tancar l'acte protocol·lari de la jornada festiva amb un avís: "La transició nacional catalana s'està fent. En les ments de la gent de Catalunya cala un sentiment de més sobirania i llibertat”. Una manifestació independentista amb 10.000 persones va recórrer alguns carrers de Barcelona.

2012. No al pacte fiscal, primera manifestació independentista multitudinària. Només un any després, amb més retallades i més protestes, centenars de milers de persones van prendre els carrers del centre de Barcelona sota el lema Catalunya, un nou Estat d'Europa, en la manifestació més multitudinària mai convocada per un grup independentista, en aquest cas l'Assemblea Nacional Catalana. Nou dels 11 consellers de la Generalitat van assistir a la marxa, que va acabar al Parlament autònom, on els convocants van reclamar a Artur Mas que iniciés la secessió.

El president català s'ho va jugar tot a una carta per sortir de la crisi: el pacte fiscal. Es tractava d'una reclamació al Govern central per rebre un tracte financer privilegiat respecte a la resta de comunitats del règim comú, la qual cosa implicaria menys diners per a aquestes comunitats i molts més per a Catalunya.

El 20 de setembre del 2012 va anar al Palau de la Moncloa amb el seu ultimàtum, però Rajoy s'hi va negar. Sense pacte fiscal i amb l'ànim independentista més encès que mai, Artur Mas va convocar unes eleccions embolicat en la bandera sobiranista pel suposat maltractament i incomprensió del Govern central.

I va fracassar.

CiU va baixar de 62 a 50 escons, i ERC, el partit més clarament independentista, va aconseguir el millor resultat de la seva història amb 21 escons. Els dos partits van iniciar llavors el camí cap a la independència de Catalunya.

MÉS INFORMACIÓ