_
_
_
_
_
CRÍTICA | 'BOYHOOD'
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La història més gran (i petita) no explicada mai abans

El més interessant és la relació entre l'ambiciós plantejament i el to del film, que conjura tota temptació de transcendència

Un fotograma de 'Boyhood'.
Un fotograma de 'Boyhood'.

Després que una pitonissa els hagi llegit, amb indolència, el futur a les línies de la mà, Jesse reflexiona davant Celine, a Abans de l'alba (1995), sobre el catastròfic futur professional dels endevins si expliquessin realment la veritat als clients. Jesse imagina la decepció d'una dona gran, a la qual una endevina digués: “Demà i cada dia que us queda seran iguals a aquest, una successió tediosa d'hores. I en la seva vida no hi haurà noves passions, noves idees, ni nous viatges. I quan mori vostè caurà en l'oblit més complet”.

Aquestes paraules troben un eco singular en una seqüència clau de Boyhood, obra magna de Richard Linklater, autor de filmografia massa heterogènia i aparentment dispersa com per haver consolidat la posició d'excel·lència que aquest treball reclama amb mereixement sobrat. Passa gairebé al final de la pel·lícula, quan el protagonista (Ellar Coltrane, a qui hem vist créixer a la pantalla des dels sis anys) abandona la llar familiar i la seva mare (Patricia Arquette), després d'una dolorosa constatació (“No vaig pensar mai que et seria tan fàcil marxar”), entona un lament commovedor sobre la fugacitat de la vida i, també, la seva falta d'argument. Les seves paraules són una glossa perfecta de la pel·lícula mateixa, tot i que el cineasta no comparteixi el mateix ànim que aquest personatge.

BOYHOOD

Direcció: Richard Linklater.

Intèrprets: Ellar Coltrane, Ethan Hawke, Patricia Arquette, Lorelei Linklater, Elijah Smith, Steven Chester Prince, Libby Villari, Marco Perella.

Gènere: drama. Estats Units, 2014.

Durada: 165 minuts.

S'ha parlat molt sobre l'excepcionalitat del projecte —rodat al llarg de 12 anys amb els mateixos actors, centrant-se en la infància i en l'ingrés en el llindar de la maduresa del protagonista—, però el més interessant és la relació entre aquest plantejament ambiciós i un to que conjura tota temptació de transcendència per centrar-se en l'aleatorietat de l'instant, en el pas d'un temps no entès com a força d'erosió, sinó com a espai per a la construcció d'una identitat. La transparent escriptura visual de Linklater i el seu mestratge en l'art de la síntesi reviuen el concepte bazinià del cinema com a art de la temporalitat i converteix els seus personatges en figures transitòries com les que, a Abans de l'alba, contemplava Celine en el cartell que anunciava una exposició de Seurat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_