Selecciona Edició
Connecta’t
L'encaix de Catalunya a Espanya

Pas a pas cap a la consulta

La Generalitat i el Parlament català han acordat de forma unilateral la fórmula legal, la data i les preguntes del referèndum que el Govern central rebutja

Artur Mas, seguit per dirigents de diversos partits, el dia de l'anunci de la data del referèndum.
Artur Mas, seguit per dirigents de diversos partits, el dia de l'anunci de la data del referèndum.

La Generalitat i el Parlament de Catalunya fa gairebé dos anys que caminen sense pausa cap a la consulta independentista del 9 de novembre. Cada pas en aquest camí —la resolució de sobirania, l'anunci de la data i les preguntes, la creació d'un cens, la partida pressupostària— ha estat unilateral i no pactat amb el Govern central, que s'ha negat a discutir sobre el que qualifica com a “fets consumats” i s'ha limitat a avisar que la consulta no es farà. Davant d'aquesta cadena de decisions, que la Generalitat ha impulsat amb el suport majoritari del Parlament, l'Executiu ha optat per esperar (excepte en el cas de la declaració de sobirania, que va aconseguir anul·lar recorrent al Constitucional). Aquest és el relat del que ha passat des de la Diada multitudinària del setembre del 2012:

Declaració de sobirania. El 27 de setembre del 2012, el Parlament català aprova una resolució a favor que “Catalunya decideixi el seu futur a través d'una consulta, prioritàriament en la propera legislatura”. Només quatre mesos més tard, el 23 de gener del 2013, la Cambra declara que “el poble de Catalunya” és un “subjecte polític i jurídic sobirà” per “raons de legitimitat democràtica”, i acorda “iniciar el procés per fer efectiu l'exercici del dret a decidir”. Aquesta declaració de sobirania pròpia per a Catalunya la va recórrer el Govern central i la va declarar “nul·la” el Tribunal Constitucional el març d'aquest any. Mentrestant, el Parlament català ha creat —el maig del 2013— la Comissió del Dret a Decidir, encarregada d'“analitzar totes les alternatives” per fer-lo efectiu.

Cinc milions de pressupost. El novembre del 2013, la Generalitat inclou als Pressupostos del 2014 una partida de cinc milions per a “l'organització, la gestió i el seguiment de processos electorals”. La vicepresidenta, Joana Ortega, admet que és una partida per organitzar la consulta i afirma que serà ampliable “fins on calgui”.

Anunci solemne de la data i les preguntes. Un mes després, el 12 de desembre, el president català, Artur Mas, compareix de forma solemne al Palau de la Generalitat per anunciar la data de la consulta (9 de novembre del 2014) i les dues preguntes que inclourà: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?”. Al president català l'acompanyen diversos membres del seu gabinet i els dirigents d'ERC, ICV i CUP, amb els quals ha pactat l'anunci. No hi ha comunicació prèvia al Govern de Mariano Rajoy.

Primera petició de permís a l'Estat. El gener del 2014 i amb la data del referèndum ja anunciada (encara que sense convocar-lo formalment), el Parlament català acorda explorar una primera via per dotar de legalitat la consulta: demanar permís a l'Estat, que és l'únic autoritzat a convocar referèndums. El Congrés respon a aquesta petició a l'abril: el 86% dels diputats rebutja cedir la competència sobre referèndums i adverteix a Catalunya que aquesta consulta vulnera la Constitució.

El cens. El cens electoral és propietat de l'Estat i, per tant, la Generalitat no pot utilitzar-lo per al referèndum. El Govern català fa mesos que busca vies per esquivar aquest escull fonamental. Al març, la Generalitat envia una carta als 900 alcaldes catalans per preguntar-los si estan disposats a cedir el padró municipal. Davant la falta d'unanimitat, el Parlament català introdueix en la futura llei de consultes una altra fórmula: utilitzar el Registre de Població de Catalunya, un banc de dades estadístic que s'alimenta periòdicament amb les dades del padró municipal. D'altra banda, la Generalitat anuncia al març la creació d'un cens voluntari de catalans a l'estranger per votar en la consulta; no permetrà fer-ho, no obstant això, als catalans que viuen a altres llocs d'Espanya, perquè assegura que tècnicament és més complicat.

Urnes i paperetes. El maig passat, la Generalitat presenta al diari La Vanguardia el model d'urna per a la consulta: una caixa plegable de cartró amb una finestra plastificada als dos laterals. El Govern català estima que caldran 6.000 urnes; les fabricarà el Centre d'Iniciatives per a la Reinserció de Lleida. També conté diversos models de paperetes de votació.

El marc legal. Fracassada la primera via triada per convocar la consulta amb suport legal (l'autorització del Congrés), el Parlament de Catalunya se centra en la segona: una llei de consultes autonòmica. L'informe de la ponència s'ha aprovat en comissió i la llei serà previsiblement ratificada en ple al setembre o al més a prop possible del 9 d'octubre, la data límit que té el president Artur Mas per convocar el referèndum. És probable que el Govern de Rajoy recorri al Constitucional aquesta convocatòria i potser també la llei de consultes. Llavors es veurà quin és el següent pas de la Generalitat de Catalunya.

Una pregunta fora de la llei

V. G. C.

La Constitució no admet cap referèndum, ni a Catalunya ni a tot Espanya, en el qual la pregunta que es plantegi impliqui la ruptura d'Espanya. Si algun dia els partits es plantegen aquesta possibilitat, hauran de reformar abans la Constitució. Aquesta és la doctrina del Tribunal Constitucional, que ha exposat en dues ocasions: la primera, el 2008, per impedir una consulta sobiranista al País Basc; la segona, el març d'aquest any, per declarar “nul·la” la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. Aquests són els arguments de l'alt tribunal:

La sobirania és de tots. El Constitucional va subratllar al març que l'article 1.2 de la Constitució és la “base de tot el nostre ordenament jurídic”, i que aquest article atribueix “de manera exclusiva i indivisible” la titularitat de la sobirania al conjunt del “poble espanyol”. Per tant, “a cap altre subjecte o òrgan de l'Estat o a cap fracció d'aquest poble pot un poder públic atribuir-li la qualitat de sobirà”. “Una comunitat autònoma no pot unilateralment convocar un referèndum d'autodeterminació”. Per això l'atribució de sobirania al poble de Catalunya és nul·la, va dir el tribunal aquest any; per això també és “impossible” convertir el “poble basc” en “titular del dret a decidir". Vinculant o no, és referèndum.

El Govern basc va al·legar el 2008 que la consulta que pretenia fer no era un referèndum ni seria vinculant; això mateix recull la llei de consultes que va a aprovar el Parlament català. El Constitucional va dir el 2008, no obstant això, que no tenia cabuda aquesta distinció, perquè el que converteix una consulta en referèndum no és que sigui vinculant o no, sinó que el “subjecte consultat” coincideixi amb “el cos electoral” i que la pregunta és sobre “un assumpte de manifesta naturalesa política”. Amb aquests dos elements, és un referèndum i només el pot convocar l'Estat.

El respecte “inexcusable” al procediment. Encara que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol, ni tan sols al conjunt del poble espanyol se li pot consultar qualsevol cosa en referèndum, segons el Constitucional. “El plantejament de concepcions que pretenguin modificar el fonament mateix de l'ordre constitucional” només pot fer-se per una via: “en el marc dels procediments de reforma de la Constitució”. Respectar aquests procediments és “inexcusable”. I plantejar la ruptura de la unitat d'Espanya afecta el “fonament mateix de l'ordre constitucional”. Es pot fer, va subratllar el tribunal el 2008 i el 2014, però per la via legal: reformant la Constitució; no intentant una “inacceptable via de fet per reformar la Constitució al marge de la Carta Magna”.