_
_
_
_
_

Mor José Manuel Lara Bosch, l’editor que va portar Planeta al futur

Un càncer de pàncrees contra el qual lluitava des de 2011 ha estat la causa de la mort, als 68 anys, del president del primer grup editorial espanyol

Carles Geli
José Manuel Lara, en una imatge del 1998.
José Manuel Lara, en una imatge del 1998.CARLES RIBAS

Després de tres anys d'una lluita literalment titànica contra un càncer de pàncrees, el president del grup Planeta, José Manuel Lara Bosch, ha mort avui a Barcelona als 68 anys. La capella ardent del també propietari, entre d'altres empreses, del diari La Razón i president d'Atresmedia, que engloba les cadenes Antena 3 i La Sexta, s'instal·larà aquest diumenge al tanatori de Sant Gervasi de la ciutat, a les 13 hores. El funeral tindrà lloc el dilluns, 2 de febrer, a la basílica de la Concepció a les 13 hores.

Quan l'octubre de 1973 José Manuel Lara Bosch es va casar amb Consuelo García Piriz a la localitat natal d'aquesta, Olivenza (Badajoz), va haver de, fent el cor fort, sortir a l'arena a torejar amb els novells. Amb aquesta intrepidesa ho va afrontar gairebé tot a la seva vida, inclosa la seva llarga carrera fins a aconseguir la presidència del grup Planeta, primer conglomerat editorial i de comunicació espanyol, i convertir-se en un dels grans empresaris del país.També va bregar així, des de 2011, amb un càncer de pàncrees, que al final ha acabat amb la seva resistència, als 68 anys.

Havia decidit que no seria editor com el seu mític pare sinó que  seguiria la seva vocació d'urbanista o d'economista; una crisi depressiva del seu progenitor el 1969 el va encarrilar en el negoci editorial

De jove, estudiant del Liceu Francès de Barcelona al costat del seu germà petit Fernando, havia decidit que no seria editor com el seu mític pare José Manuel Lara Hernández sinó que acabaria fent realitat la seva vocació d'urbanista o d'economista. Va aconseguir llicenciar-se en Econòmiques, sí, però aquesta ciència la va posar ben aviat al servei de l'editorial: una de les crisis depressives freqüents del seu progenitor va comportar que, com a primogènit i en una filosofia de monarquia empresarial hereditària, agafés momentàniament les regnes del negoci el 1969. Entrava així de debò, amb 23 anys, al món de l'edició, amb una premissa clara. “Vull ser com Hachette”, deia en aquests primers anys 70, influït per la seva formació francòfila i el prestigi del fundador del gran imperi editorial gal, que va constatar en la seva breu estada el 1963 a la llibreria Larousse de París. L'altra idea entre cella i cella que va madurar amb el temps va ser una de les seves aportacions més grans: la figura del que va batejar com a “editor actiu”, el que no ha d'esperar que li arribi un llibre sinó que ha d'inventar-se'l i anar a la recerca de temes candents i dels autors que els facin possibles.

Ell mateix va predicar amb l'exemple ràpid: feia gairebé dos metres i pesava més de cent quilos i això no li va impedir ser un teixidor de contactes murri i elàstic des de molt jove en el context del franquisme tardà, quan va intuir el desplaçament dels lectors cap a noves veus i temes i una història del país que estava a punt de canviar. D'aquí la seva aposta pel premi Espejo de España que dirigia Rafael Borrás, en què va col·locar un dels títols més venuts aprofitant que un cambrer li va tirar les postres per sobre: entre les dones que el van socórrer va conèixer la vídua del militar Francisco Franco Salgado-Araujo, cosí germà del dictador. De les visites pacients al seu domicili per veure allò publicable o no sorgiria Mis conversaciones privadas con Franco, el seu primer gran èxit. També estaria darrere del premi Planeta de 1976, Jesús Torbado, amb l'oportunista El día de hoy; o de l'aposta pels “rojos progres” que van simbolitzar Jorge Semprún, Juan Marsé i Manuel Vázquez Montalbán, tots ells futurs premis Planeta. Va acudir als premis per presidir-los fins a l'últim moment, malgrat que el cos ja gairebé no el seguia, com va poder veure's fa amb prou feines uns mesos. 

Va promoure la figura de l' “editor actiu”, el que no ha d'esperar que li arribi un llibre sinó que ha d'inventar-se'l i anar a la recerca de temes candents i dels autors que els facin possibles

Figura ascendent, serà en el seu despatx on el 1982 se signarà la compra de Seix Barral, tret de sortida d'una via de creixement paral·lela del catàleg i de les vendes del grup a partir de l'adquisició sistemàtica d'altres editorials. La seva imparable carrera (el 1983 ja era vicepresident de l'Editorial Planeta) va sofrir en canvi una frenada amb prou feines un any després: problemes de gestió comptable del seu equip amb l'IVA, que es van unir a discrepàncies fortes també per la seva costosa estratègia d'adquisició i gestió de revistes iniciada a finals dels 70 (Opinión; Por favor; Nueva Historia; Playboy, etc.), van fer que s'enfrontés durament amb el patriarca, que el va relegar a la divisió de Planeta-DeAgostini, amb el consegüent ascens del seu germà Fernando, que va passar a dirigir l'Editorial Planeta, cor simbòlic de l'imperi.

La seva vida podria haver estat una altra però va tornar a canviar l'agost de 1995, quan Fernando Lara va morir en un accident de cotxe després de tornar de la presentació de pretemporada del RCD Espanyol, club del qual era vicepresident, càrrec que José Manuel, llavors conseller blanc-i-blau, acabaria assumint fins al 1998. “Teníem dividida la feina a través de dues àrees: l'est i l'oest; el meu germà era per mi un frontó on impactaven les decisions estratègiques. Un frontó molt útil de consulta, d'avaluació”, recordaria.

Mis conversaciones privadas con Franco i l'aposta pels “progres”, que van simbolitzar Jorge Semprún, Juan Marsé i Manuel Vázquez Montalbán, van ser els seus primers èxits

Només dos anys després ja seria el conseller delegat de tot el grup Planeta (1997), però no li resultava fàcil: va haver de vèncer certa resistència de la vella guàrdia de la casa, que no movia un dit sense el consentiment del “Lara vell”. Arribava al cim amb 51 anys però havia de construir-se contra la presència del pare i la memòria omnipotent del germà. Havia de tornar a saltar a l'arena: l'hereu encara no coronat es va mostrar com un autèntic linx dels negocis. Amb un règim d'una dotzena de coca-coles al dia i tres paquets de Ducados i un caràcter que ell mateix admetia “irascible, violent”, com el del pare, si bé tamisat per un esforçat autocontrol, va anar imposant la seva visió més marcada per la gestió i el màrqueting que pel tradicional olfacte i la intuïció. I va esclatar la seva altra faceta, la d'empresari voraç, que amb prou feines 17 anys el faria arribar a la presidència del Cercle d'Economia (2005) o a la de l'Institut de l'Empresa Familiar (1997). La mort del seu pare, el 2003 (“Estic devorat per l'admiració cap a ell i seria estúpid negar-ho”, admetia pocs anys abans), accentuaria aquest vessant.

Hábil, va saber envoltar-se de gent molt influent del món dels negocis que en molts casos van acabar sent amics personals, com Isidre Fainé (La Caixa) i Josep Oliu (Banc de Sabadell, en què formava part del consell d'administració des de 2003), sense descurar mai el vessant polític: si a la Transició va freqüentar personatges com Pío Cabanillas i molts dirigents de la llavors Aliança Popular (a la qual la família va donar suport econòmic), després va fer sovint dinars i sopars i amistat amb José María Aznar, però es va permetre aconsellar el president Zapatero o coquetejar un temps amb Jordi Pujol. Declarat “Joancarlista” i sincer en grau extrem, de la mateixa manera que mai va anar d'intel·lectual tampoc va ocultar la seva tendència política, que en relació a Catalunya va quedar clara quan va afirmar fa dos anys que “Si Catalunya fos independent, el grup Planeta se n'hauria d'anar a Saragossa, a Madrid o a Conca; la independència és un mal irreparable per uns i altres”, va dir qui posava a l'altre costat de la balança un cert maltractament fiscal i el fet que “Catalunya és un sentiment que no s'entén a Madrid”.

Amb un règim d'una dotzena de coca-coles al dia i tres paquets de Ducados i un caràcter que ell mateix admetia “irascible, violent”, si bé tamsat per un esforçat autocontrol, va anar imposant la seva visió més marcada per la gestió i el màrqueting que pel tradicional olfacte i la intuïció.

La suma de la informació exquisida de les seves amistats i una sagacitat innata per als negocis que afilava en la seves estimades partides de bridge, afició que va heretar del progenitor, el van portar a obrir l'empresa familiar al món de les grans corporacions sense limitacions, i a estar present en determinats moments en, entre altres firmes, Altadis (Tabaquera), Metrovacesa i Vueling (que va ajudar a fundar el 2004), normalment des d'Hemisferio, empresa que tenia els immobles del grup Planeta però vehicle ràpid d'inversió de la família Lara. En paral·lel, com si es tractés d'una revenja pel seu fracàs de joventut amb les revistes, va promoure fortes inversions en mitjans de comunicació, ara concentrats en Atresmedia (Antena 3 TV, La Sexta, Onda Cero, Europa FM…), amén de ser accionista de referència del diari La Razón i, fins el 2012, propietari de El Tiempo, primer grup de comunicació colombià.

Si José Manuel Lara Hernández va prometre a la seva dona María Teresa Bosch que cada any pel seu sant li regalaria una editorial, el fill José Manuel va seguir la metafòrica tradició (Paidós, Minotauro, Grup 62, Círculo de Lectores…), la cirereta va arribar el 2008, quan va adquirir Editis, segon grup editorial francès, amb més de 40 segells. Avui el grup Planeta té un catàleg amb 15.000 autors i publica 130 milions de llibres a l'any: va arribar on mai no ho va fer el seu pare i el seu germà, imperi que en la monarquia hereditària passarà a les mans de dos dels seus quatre fills que treballen a Planeta, Marta i Jose; aquest últim ja va participar fa escasses setmanes en l'acceleració de la integració de Tusquets, el segell fundat per Beatriz de Moura.

Unes macroxifres curioses per un home que  a qui fa tres anys van donar només un 20% de possibilitats de sobreviure al càncer (“però no em vaig enfonsar i vaig sentir una espècie de transparència mental”). Aquest fet potser no va fer més que accentuar el seu últim gran somni, pur ofici: abans de fer els 70, quedar-se només com a president de la junta d'accionistes i “fer d'editor en el segell petit de la nostra fundació; res, una desena de títols a l'any”. Després de bregar amb tants braus, era alguna cosa així com tornar a torejar amb els novells.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_