Selecciona Edició
Connecta’t

Jaume Vallcorba, editor humanista, mor als 64 anys

Era el creador dels exquisits segells Quaderns Crema i Acantilado

L'editor Jaume Vallcorba, en una imatge del maig del 2010.
L'editor Jaume Vallcorba, en una imatge del maig del 2010. ALBERTO ESTÉVEZ / EFE

Va ser un desafiament tàcit i perllongat, dels que li agradaven: es va endur el reticent autor a menjar un senyor filet de bou; en acabar, l'escriptor va suggerir repetir, va entendre que el posava a prova i va acceptar, però després va ser ell qui en va proposar un de tercer. Així va ser com després de sis immensos filets de bou, Jaume Vallcorba, mort avui als 64 anys, va fitxar l'escriptor Quim Monzó. “Perseverar, la tenacitat m'ha portat fins aquí”, resumia sempre l'editor la seva trajectòria. La divisa que hauria volgut en l'escut d'armes dels seus segells Quaderns Crema i Acantilado era “Voluntas”. 

En la seva vida també va haver-hi molta passió —barrejada amb una impaciència vital per materialitzar projectes pel món del paper, potser herència del seu pare, l'enginyer i lingüista Jaume Vallcorba i Rocosa, deixeble de l'exigent Pompeu Fabra. En qualsevol cas, ja a l'escola va impulsar una revista i va quedar impressionat per la màquina multicopista, atracció que només igualava el disseny, fins a l'extrem de crear un taller de serigrafia, Aiguadevidre, estudi que a les nits convertia en particular cinema fòrum passant pel·lícules de Griffith, Eisenstein o Chaplin.

La resta de la seva formació la va posar la incipient Universitat Autònoma de Barcelona de primers dels anys setanta, amb professors com Martín de Riquer, José Manuel Blecua, Joaquim Molas, Francisco Rico i Gabriel Ferrater, “gairebé una república platònica”, recordaria Vallcorba. Aquí, esclar, va repetiri com a promotor d'una revista de caire contestatari, la seva primera experiència editorial seriosa, que va acabar en “un fracàs comercial antològic” i que va arrossegar després d'algun èxit (l'edició de quatre poemes visuals de Brossa) i un altre fracàs (una carpeta rosa amb textos i dibuixos pornogràfics) al taller.

Ho va compensar exercint de lector de literatura a la Universitat de Bordeus, estada que va accentuar el seu hedonisme natural i refinat i durant la qual va intentar pal·liar els excedents de foie, tòfones, ostres i vins de la regió. En aquest context el va enxampar la petició de l'editor Antoni Bosch perquè pilotés una col·lecció de llibres en català, que Vallcorba va batejar donant mostres de la seva cultura: Quaderns Crema, subtil homenatge a Wittgenstein, els treballs del qual adoptaven els noms a partir del color de les cartolines dels quaderns.

El projecte va néixer molt madur i va marcar tota la seva trajectòria com a editor: autors allunyats de les modes, recuperació de noms oblidats als calaixos dels professors universitaris, distància màxima de premis i subvencions i clars criteris d'estil i disseny. Bosch no va tenir paciència davant les paupèrrimes vendes i Vallcorba va decidir comprar la col·lecció i convertir-la en editorial, un despatx llogat als seus pares als baixos de casa seva. Aquí va arrencar el desembre de 1979 amb dos poemaris, un dels quals una bogeria: la poesia completa d'Ausiàs March editada per Joan Ferraté, que el va conduir als tipògrafs clàssics alemanys.

Amb editorial pròpia, marcada per aquesta atzavara mediterrània i noucentista que hi havia a la seva Tarragona natal, se li va desbordar l'ànima: “La meva vida és entusiasme, gust, passió”, i amb tot això va accentuar formalment la recuperació d'una tradició artesana pel llibre, que sempre va defensar que havia de ser “com una pantalla de cinema on hem de veure les coses projectades però no la pantalla”. I van començar les proporcions harmòniques en la posada a pàgina, les fulles de paper de color blanc trencat amb pH neutre “perquè es puguin llegir d'aquí a 150 anys”, les lletres entintades no al 100% negre, l'ús d'uns tipus de lletra que va fer comprar expressament a un impressor, les portades blanques que van provocar una revolta dels venedors i que evitaven la quadricromia a favor dels colors plans, el cosit només amb fil vegetal, l'edició en tipografia fins que va ser impossible i l'ajust a mà entre lletres de les portades encara avui. “No és luxe i bibliofilia: si els meus llibres són cistercencs!”, es defensava. Darrere de tot això, volia ser com l'humanista tipògraf venecià del XV Aldo Manuzio, editor del seu coetani Erasme de Rotterdam i artífex impressor d'un dels llibres més bells del món, El Sueño de Polífilo, que només a Vallcorba se li va ocórrer editar el 1999 com a homenatge al mig mil·lenni de la seva aparició.

En aquest marc es va posar a recuperar clàssics junt a autors d'inicis del XX que situava, en plànol d'igualtat, al costat de noves veus contemporànies. El resultat va donar en poc temps un catàleg on van aparèixer, en edicions filològiques impecables, March, Francesc Trabal, J.V. Foix, Eugeni D'Ors, Martí de Riquer i l'heràldica, els trobadors medievals i assajos sobre Cervantes però també Joseph Roth o Stefan Zweig, que va recuperar de l'oblit absolut per convertir en best seller. “El seu món d'ahir ens dóna molta més llum sobre el d'avui que qualsevol assaig actual”, deia jugant amb el títol de les memòries de l'autor. Amb prou feines en una dècada va concentrar els aires renovadors més sòlids de les lletres catalanes: Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner, Ferran Torrent, Ramon Solsona, Francesc Serés, Pere Guixà… “La nouvelle vague de la literatura catalana dels anys vuitanta i noranta”, segons l'elogi del setmanari Le Nouvel Observateur. Amb la majoria va portar a la pràctica la seva política d'autor, treballant amb ells els originals i afegint-los els seus llegendaris suggeriments al marge.

Bullia el despatx d'aquest home, sempre amb vestit i jaqueta, de mandíbula quadrada i pell transparent de tan blanca, ulleres rodones amb muntures de carei i que tractava de vostè els seus empleats, alguns avui editors notables que no van resistir gaire el seu caràcter refinadament dur i, segons alguns, intransigent. “Individualista? Amb més gent s'és més dispers: la coherència és bàsica per captar un lector, com el disseny, i més quan s'aposta per autors desconeguts”.

Seguint aquesta velocitat que el perdia des de petit, quan volia ser pilot d'avió, i que amb els anys va tamisar amb la possessió d'un Alfa Romeo GTV de sis cilindres i després un BMW 528 que van ser l'enveja del món editorial barceloní, el 1987 es va llançar a l'aventura en castellà creant Sirmio, de vida breu però que va deixar com a marca, per exemple, el debut de Javier Cercas. Havia corregut més que el temps. Potser per això, quan va repetir experiència el 1999 empès per “l'abandó al lector exigent”, li va posar de nom Acantilado: “Jugava amb la idea del perill i com que em feien la broma que podia caure-hi, ho vaig conjurar amb el logotip d'un home tirant-se de cap”.

A Acantilado, Vallcorba no va fer més que accentuar creences i convertir les dificultats en virtut: copats els autors espanyols, es va llançar cap als centreeuropeus, buscant aquells noms “de l'espai comú de la tradició europea, que fa que un rus comprengui bé Cervantes; un anglès, Dante, i un alemany, Shakespeare”, il·lustrava l'editor doctor en Filosofia i Lletres. I així, sota el vermell i el negre d'Acantilado, van aparèixer el millor dels autors que pivotaven sobre la Viena finisecular del XIX (Roth, Schnitzler…), ajudat pel domini d'un dels set idiomes que parlava, l'alemany, llengua pont que el portava a autors txecs, polonesos o hongaresos (Kertész), als quals acostumava a arribar a través de la lectura dels suplements literaris dels diaris suïssos. També a Acantilado va accentuar les seves bogeries, com les 2.700 pàgines de les Memòries d'ultratomba de Chateaubriand o les 1.700 dels assajos de Montaigne, que va convertir en best-sellers inaudits. “Edito clàssics que avui puguin conversar amb nosaltres; Samuel Johnson és el meu contemporani”, resolia la sorpresa del seu interlocutor Vallcorba, que el 2002 va rebrie el Premi Nacional a la Millor Tasca Editorial.

“Pessimista temperat”, com s'autodefinia, cada vegada es moderava menys. Va començar el 2004 per abandonar la docència universitària (on va deixar estudis sobre la Chanson de Roland, la poesia trobadoresca o les avantguardes europees) perquè, espantat el rigor per la burocràcia, tenia la sensació de ser “un guia turístic d'autocar assenyalant fugaçment edificis singulars aquí i allà”. Després, qui aspirava a exercir amb la seva empresa “un paper d'intervenció cultural, ajudar el patrimoni cultural col·lectiu, aquesta és la meva idea de fer país”, no va rebre fins fa tot just dos mesos el reconeixement oficial de la Generalitat. “La catalana és una cultura que es reinicia cada dilluns; hi ha poca memòria i falta l'ambició d'un Carner o un D’Ors”, es lamentava qui mantenia que l'edició en aquesta llengua estava “malalta per culpa de les subvencions”. Amb un punt melòman i amant de la conversa culta que conreava amb homònims com l'editor alemany de Suhrkamp Joachim Unseld, també és cert que van anar desapareixent interlocutors estimats com Roberto Bolaño i Riquer, a qui ja no podia explicar que a casa seva “els llibres, de nit, es mouen i dialoguen entre ells; al matí els trobo en llocs diferents”, somiant en veritat l'espai espiritual dels seus catàlegs.

Una il·lusió dels seus últims anys, amén d'una enèsima bogeria, la d'editar tot Simenon, i l'enteresa i el seu marcat sentit de l'haver que el va portar a acomiadar-se dels seus principals autors i amics fins poques setmanes abans de morir, era la de recuperar el vell molí de la seva casa familiar i fer “un bon oli, pur”, amb aquest rigor de qui sabia que avui es confon els herois amb els models. Ell ja és dels segons.