Mor Lina Morgan, una gran còmica

L'actriu Lina Morgan, reconeguda sobretot per la seva faceta còmica, ha mort a Madrid als 78 anys, després d'haver estat diversos mesos malalta i ingressada en un hospital, d'on va sortir l'any passat. La capella ardent s'instal·larà al Teatre La Latina de Madrid, on tants èxits va recollir. Lina Morgan va omplir a vessar teatres i sales de cinema, va aconseguir el màxim d'espectadors en televisió, va ser una estrella del món de l'espectacle popular espanyol.

Nascuda a Madrid, el 1937, en el si d'una família modesta, el seu pare, un oficial de sastreria, la va fer treballar de nena ajudant a cosir uniformes militars, etapa de postguerra que ella preferia no recordar. La seva il·lusió infantil era ser “artista”, i especialment al Teatre La Latina, molt proper a la casa on havia nascut, així ho recorda una placa que és freqüent veure fotografiada pels transeünts.

La nena va aconseguir amb rapidesa pujar a un escenari. Als 13 anys va entrar a formar part de la companyia infantil Los chavalillos de España, i als 16 va ser contractada a la companyia de revistes de Matías Colsada, precisament al Teatre La Latina. Per això la jove va haver de falsificar la seva data de naixement, ja que encara era menor d'edat, circumstància que va aprofitar per canviar també el seu autèntic nom, María de los Ángeles López Segovia, pel més sonor de Lina Morgan. Malgrat la seva curta alçada, inadequada per a la revista, el seu ascens va ser imparable, no com a vedette sinó com a actriu còmica.

Vinculada professionalment a l'hilarant Juanito Navarro, una parella en la qual interpretaven gairebé sempre un pare i la seva filla, es va posicionar amb força al món de l'espectacle i pocs anys després va formar la seva pròpia companyia. Molt popular ja en programes de televisió, va atreure fàcilment l'atenció del públic. Segurament va estar influïda per l'argentina Nini Marshall, que va fer popular el personatge Cándida, una criada espanyola amb la qual la caricatura va aconseguir pur disbarat. Lina Morgan es movia com ella de forma estrambòtica, torçava les cames de manera sorprenent, feia cabrioles inesperades quan ballava i ganyotes d'autèntica pallassa, mentre els seus personatges fingien ser ingenus, sent en realitat espavilats i astuts. La majoria d'elles, això sí, tenien grans dificultats per a les relacions amoroses. Era l'aneguet lleig.

Els seus treballs al cinema es van anar assemblant gradualment als que feia en teatre. Va aparèixer per primera vegada el 1962 a Vampiresas 1930, i després d'altres intervencions breus va aconseguir ser la protagonista de Soltera y madre en la vida (1969), a l'èxit de la qual van seguir als anys setanta La tonta del bote, La graduada, La descarriada, La llamaban madrina, Los pecados de una chica casi decente… Entre elles destaquen dos melodrames curiosos: Una pareja… diferente, en la qual interpretava una dona barbuda, i Imposible para una solterona, en la qual donava vida a una infeliç dona grossa. Van ser dues pel·lícules sense èxit: el públic preferia que fes riure.

Mentrestant, Lina Morgan havia aconseguit el vell somni de ser la propietària del per a ella mític Teatre La Latina, en el qual durant anys va ser l'única estrella. Malgrat certs alts i baixos, va mantenir en cartell cada obra durant diverses temporades: El cuento de la lechera, Pura metalúrgica, La Marina te llama, ¡Vaya par de gemelas!, Sí al amor, El último tranvía… Es va acomiadar de l'escena el 1993 amb Celeste... no es un color, després d'haver patit un despreniment de retina que tot i això no li va impedir tornar una alguna vegada més als escenaris. Va ser més decisiu per a la seva retirada la defunció del seu germà José Luis López, el seu amic, productor i mànager, una absència que Lina no va saber superar. Va deixar per tant de sentir-se a La Latina la cançó amb la qual una vegada i una altra començava els espectacles: “Agraïda i emocionada només puc dir: gràcies per haver vingut…”.

Gràcies als seus programes de televisió (inoblidable el tango que va ballar amb Marcello Mastroianni), les seves pel·lícules i les gravacions dels seus espectacles teatrals, la imatge de Lina Morgan es mantindrà en la memòria col·lectiva com la d'una artista simpàtica i entranyable, una dona lluitadora i també discreta: la seva vida privada va pertànyer només a ella. Ens va fer riure i ens va entendrir, com feia Charlot, que va ser a qui ella sempre va voler assemblar-se.