Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

La llum incerta dels orígens

L'escriptor Enrique Vila-Matas s'endinsa en el singular univers literari de Patrick Modiano amb motiu de la reaparició a les llibreries espanyoles de la "Trilogía de la Ocupación"

Oficials i soldats nazis a la terrassa del Café de la Paix, a la plaça de l'Òpera de París, a la fi del 1940, durant l'ocupació alemanya. Ampliar foto
Oficials i soldats nazis a la terrassa del Café de la Paix, a la plaça de l'Òpera de París, a la fi del 1940, durant l'ocupació alemanya. AP

Llavors, aquells dies del 1968, quan Modiano va publicar la seva primera novel·la, París era un poble; ho era almenys la seva restringida societat literària. Com deia Cocteau, París només eren sis-centes persones.

Tota la riba esquerra del Sena era d'una tranquil·litat vilatana, i només passaven coses prop de la plaça Blanche, de Pigalle, però aquell barri quedava lluny. Enmig de la calma absoluta de la ribera somnàmbula, un bon dia es va destapar Modiano amb aquell sorprenent primer llibre, El lugar de la estrella (La place de l'Etoile), una novel·la sobre els dies de l'ocupació.

El llibre reapareix aquests dies entre nosaltres. D'entre la confusió de les novetats del gener destaca poderosament “Trilogía de la Ocupación” (Anagrama), volum que, en traducció de María Teresa Gallego Urrutia, recull les tres primeres novel·les de Modiano: El lugar de la estrella, La ronda nocturna, Los paseos de circunvalación.

El seu autor va debutar aquells dies amb la naturalitat de qui ha estat convidat a un cafè en el bar del seu poble. No obstant això, no va poder evitar que el miressin amb estranyesa. Per què, sense haver-los viscut, parlava dels anys tèrbols del col·laboracionisme, de la boira d'aquells dies en què fins els traïdors eren falsos i només la mort era veritable?

Tot passa en el passat, encara que de vegades és un ahir semblant al present

Llavors Modiano encara no podia saber que, a més a més, amb els seus següents llibres, La ronda nocturna i Los paseos de circunvalación, insistiria en el mateix decorat tenebrós. Al cap d’uns anys, va aclarir a Dominique Montaudon: "No és l'ocupació històrica la que descric en les meves tres primeres novel·les, és la llum incerta dels meus orígens. Aquest ambient on tot s'esfondra, on tot vacil·la...".

Aquell dia, a la sortida del bar del poble, recorda que es va trobar amb Raymond Queneau, que potser perquè sabia que era un inepte en matemàtiques, es va dedicar a donar-li severs consells de geometria espacial.

Avui se sap que, ja des del seu passeig solitari més primerenc per la ciutat, Modiano va quedar impressionat per sempre de París. Tota la seva obra en realitat és l'obra d'un desesperat que no pot viure sense París. Un home pres d'un amor brutal, completament boig per la ciutat, pels barris que de jove va veure que envoltaven enigmàticament el poblet de 600 persones. Avui el poblet és la seva singular obra literària, en què circulen 600 personatges. "No es tracta de nostàlgia, creieu-me, és un París intemporal. Per mi París ha estat sempre una cosa interior", va dir fa poc passejant prop de la plaça Blanche, on abans passaven les coses.

Al món de Modiano tot sempre passa en el passat, encara que de vegades es tracta d'un ahir molt semblat al present (deia no fa molt que els polítics francesos actuals semblen d'una altra espècie, incults, molt funcionarials: "Tot això que passa ara em recorda Vichy").

Ha treballat fort tota la seva vida, amb l'estil d'un investigador privat

En el passat, durant els dies de la seva extrema joventut, l’havia acompanyat en els seus passejos Emmanuel Berl, un paio afable i molt intel·ligent que li va injectar confiança en si mateix i va ser el màxim artífex que ell es convertís en narrador de ficcions; un paio, d'altra banda, estrany, sempre especialment orgullós que Proust un dia li hagués llançat les seves sabatilles a la cara.

Aquell dia, mentre caminaven, el savi Queneau va parlar a Modiano d'un llarg passeig que havia fet amb Boris Vian fins a un atzucac que gairebé ningú no coneixia, en el més recòndit del districte XIII, entre el moll de la Gare i les vies d'Austerlitz: el carrer de la Croix-Jarry. Queneau va aconsellar el jove Modiano que anés un dia a veure aquest carreró. I després li va parlar de Francis Scott Fitzgerald, el geni que en el seu moment havia demostrat amb El gran Gatsby que era compatible ser extremadament jove i escriure una gran novel·la. Modiano precisament l'havia citat a les primeres pàgines d'El lugar de la estrella: "Scott Fitzgerald va descriure millor del que sabria fer-ho jo aquests moments de partir en què són massa suaus els crepuscles i tenen massa vivor les riallades i la resplendor de les llums per presagiar res de bo...".

José Carlos Llop, en el seu brillant pròleg a "Trilogía de la Ocupación", comenta la presència del mite Fitzgerald en la fundació del territori Modiano: "Una obertura fulgurant: com si Scott Fitzgerald i Dostoievski sortissin junts de nit i en comptes de bars haguessin visitat diversos cercles de l'infern amb un esperit entre la frescor fitzgeraldiana i el fatalisme nihilista del rus, barrejat amb certa atmosfera a l'estil Simenon".

A Fitzgerald el trobem també a La ronda nocturna, en la citació que obre el llibre: "Per què em vaig identificar amb els mateixos objectes del meu horror i la meva compassió?".

No hi ha resposta més bona a aquesta pregunta que la cantarella modiana. Horror i compassió passen per tots els seus temes centrals, pel buit, per l'absència del pare, pel misteri de les pel·lícules doblades, pel món de la traïció, per la inèrcia de gàngsters, per la infinita estranyesa...

Qüestió d'atmosfera, creuen uns quants. I d'estil, pensa Llop, que en el pròleg escriu gairebé un poema per definir aquest estil amb sorprenent i concreta precisió: "Una respiració lenta i hipnòtica, amb el dring cristal·lí i el swing jazzístic dels feliços vint, desplaçat cap a la llum negra d'un fragment dels primers quaranta europeus, que aporta l'ingredient delirant. Sense oblidar ni el chic morandià, ni la reificació del Nouveau roman, ni les llistes a l'estil Perec, per descomptat. D'aquesta literatura sorgirà un adjectiu nou: modianesc".

Recordo que, amb Llop, però també amb els de la meva generació, discutíem  altres dies sobre si llegir Modiano era d'esquerres o de dretes.

-Senyor Modiano -l'assaltem finalment un matí-, vostè no parla molt de política.

-És que és perillosa per a un escriptor. La política no és més que una maldestra simplificació de les coses. L'escriptor treballa justament de la forma oposada; tracta de mostrar les coses ocultes, la complexitat.

Per endinsar-se en la complexitat del passat i en la vaguetat de tota identitat, Modiano ha treballat fort tota la seva vida, sempre amb l'estil d'un investigador privat, d'un indagador constant en el món ocult i ombrívol. L'element tenebrós en els seus llibres sembla definir-se sempre a mesura que un avança lentament en la lectura. Hi ha moments de desànim, com si conduíssim un bòlid molt lent i sense cap visibilitat i sense saber si som a la vora d'un barranc o d'una autopista, però això dóna a tot un toc incert i atractiu, com si anéssim pel carreró de la Croix-Jarry: sense sortida, amb angoixa, però també amb notable encanteri, amb la més estranya de les fascinacions, buscant a veure si hi ha il·luminació a les finestres. De quin casalots? Sempre -secret de domini públic- hi ha una llum al 15 del moll de Conti.