Selecciona Edició
Connecta’t
COLUMNA

Humans

Article que Andoni Zubizarreta va publicar en aquest diari el 8 de juny del 2010, on feia una reflexió sobre el fracàs esportiu

Andoni Zubizarreta.
Andoni Zubizarreta. AFP

Ho llegeixo a la premsa. Després de la seva victòria a Roland Garros, Rafael Nadal ens recorda a tots que és humà. Sembla una afirmació innecessària, ja que la racionalitat ens diu que el de Manacor és de la nostra mateixa espècie, però, en veure'l jugar sobre la sorra parisenca, es diria que el noi té afegit algun nou gen resultat de l'última innovació genètica provinent d'un laboratori. Tal vegada l'afirmació és redundant amb les llàgrimes que vessava al peu del podi on acabava de rebre el trofeu de campió i l'homenatge de tots els que estaven a la pista central; fins i tot del rival, Robin Soderling. Les llàgrimes en la derrota de Roger Federer també ens van ajudar a entendre que rere aquest tennista impertorbable que és el suís en la victòria s'amagava un ésser humà que, en l'adversitat, s'esfondrava igual que tots els altres. Llàgrimes d'emoció incontenible; llàgrimes, que, encara que s'intentin ocultar, no fan més que apropar-nos aquests herois inaccessibles, ens els fan enterament humans.

Abans o després, l'esportista es troba amb un escull que per a uns quants és insuperable i, per a d'altres, un al·licient 

Quan em pregunten què és el més difícil en una carrera esportiva, acostumo a respondre que superar el primer gran fracàs. Moltes vegades creiem que les carreres esportives estan compostes d'esglaons que es van superant de forma neta, cosa que augmenta la confiança de l'esportista en si mateix i en les seves capacitats competitives fins a crear un superhome esportiu que, gairebé, creu que té poders extrasensorials. Però és normal que, abans o després, es trobi amb un escull, que per a uns quants és insuperable i, per a d'altres, un al·licient per continuar, un repte per mostrar el millor. I és en aquests dies quan et trobes amb la teva condició d'humà imperfecte, d'humà que dubta sobre les seves capacitats, d'humà que s'omple de preguntes sense resposta. I és en aquest moment quan la teva ment adquireix aquesta capacitat estranya que et converteix en un radar que només detecta missatges negatius, només percep matisos foscos, fins i tot en les notícies més lluminoses, quan tot el que t'envolta és negre, dur, fred. Quan un comet un error groller com el meu contra Nigèria en el primer partit del Mundial de França del 1998, l'endemà s'aixeca amb 40 milions d'espanyols a l'esquena i es pregunta si serà capaç de tornar-se a posar a la porteria amb la sensació que domina aquells tres pals que hi ha a la seva esquena. I no es tracta tant d'una qüestió tècnica, ja que segur que no has oblidat com es juga a futbol, sinó d'un assumpte que t'envia una nota de dubte davant cada nova situació de risc, de tal manera que el que abans feies de forma automàtica, sense pensar-ho, sense mesurar els riscos assumits, s'acaba convertint en una pregunta rere una altra, en un dubte constant que t'obliga a pensar cada pas, cada moviment, cada acció.

I és d'aquest infern del que Nadal ha tornat per mostrar-nos el millor de si mateix, ja que era Rafa que havia superat aquesta barrera, en què d'altres s'han quedat, el seu primer gran fracàs, el seu moment més baix, aquell en què no trobes cap refugi. Un Nadal pel qual cada llàgrima era un record de tot el que ha patit, de tot el treballat, de tot el que en aquest temps ha descobert de si mateix.

I m'imagino Valentino Rossi estirat al seu llit, descansant després de tot el que ha patit en un cap de setmana terrible per a ell. I l'imagino amb la ment plena de petites qüestions per a les quals no trobarà una resposta immediata, i se sentirà per primera vegada com el pilot derrotat. Ell, que tantes vegades ha deixat fora del rebuf els rivals, que tantes vegades ha estat el Joker del joc, tindrà en la seva ment tots aquests dimonis que tan sàviament ha estat capaç d'introduir en el pensament dels contrincants, en forma de virus mental, i dels quals tant avantatge competitiu ha sabut treure.

Avui, igual que ahir, igual que demà, l'afer s'acostuma a resumir en una qüestió de confiança, d'aquesta cosa tan difícil d'adquirir, tan fàcil de perdre; d'aquest element del qual desborda la nostra selecció de futbol, camí de Sud-àfrica. Tant de bo també trobin les respostes quan apareguin les qüestions inesperades. Perquè, encara que alguna vegada no ho semblen, ells, els nostres futbolistes, també són humans.