Selecciona Edició
Connecta’t

“Una estafa antisistema”

Enric Duran va treure mig milió d'euros a 39 entitats bancàries, a través de crèdits personals que no tenia cap intenció de tornar. Des de la presó n'explica el perquè

Enric Duran en una imatge d'arxiu.
Enric Duran en una imatge d'arxiu.

Un nen amb el pit nu corre amb una rosa a la mà. La seva mare, que té unes ulleres ben marcades i la mirada perduda, espera torn per visitar un familiar pres. La dona es venta: la calor a la presó de Can Brians-1 és insuportable i, fora, el sol de diumenge cobreix les valls del municipi barceloní de Sant Esteve Sesrovires. Davant d'ella s'agita Fina Giralt, que parla sense parar i es palpa les butxaques per passar sense ensurts sota el detector de metalls. Està nerviosa: podrà parlar 20 minuts amb el seu fill, un estafador diferent dels altres que ha despertat simpaties i fins a secretes enveges entre els presos i funcionaris del mòdul de preventius.

Enric Duran Giralt, conegut amb l'àlies de Robin Hood de la banca, apareix rere el vidre de la sala de vis a vis número 51. Somriu en veure la seva mare i una activista que l'admira i que ha vingut a conèixer'l en persona. A la periodista, Duran l'observa amb atenció i ganes de parlar. L'home s'ha fet famós perquè, fa vuit mesos, va donar a conèixer una estafa que ell mateix va idear i va perpetrar: va obtenir 492.000 euros en crèdits de 39 entitats bancàries. Ho va fer sabent que no pensava tornar els diners. I ho va explicar tot, amb tots els pèls i senyals, en una revista de 20 pàgines a tot color i de gran difusió (300.000 exemplars) que va pagar, de fet, amb els diners robats. Tots els diners, remarca, van directament a finançar els moviments socials.

L'activista antisistema més popular dels últims temps va néixer el dia de Sant Jordi de fa 33 anys a Vilanova. Els tres últims els ha consagrat a preparar un cridaner cop contra bancs i caixes d'estalvis. Res d'assalts a punta de pistola: Duran pretenia prendre el pèl al sistema financer per donar-li "una lliçó" i exhibir-ne les debilitats. Amb aquesta idea al cap, va visitar oficines per sol·licitar crèdits personals amb l'excusa que volia reformar el pis o comprar un cotxe. De vegades ensenyava nòmines i altres documents falsos. Fins i tot va crear empreses fictícies amb les quals va aconseguir diners per adquirir, per exemple, material audiovisual que una productora (també inexistent) necessitava.

Els seus partidaris (i ell mateix) esgrimeixen la dita popular: "Qui roba a un lladre té cent anys de perdó". Aquell robatori -que ell rebateja com a "acció reivindicativa" que la justícia considera un delicte- li va donar la fama. Però també l'ha portat a la cel·la. Algunes entitats bancàries van saber que havien estat víctimes de l'engany a través de la premsa i el van denunciar. "Sabia que la meva detenció era una conseqüència probable. Però vaig actuar amb plena consciència", narra. "Quan estan tot sol, els funcionaris em diuen que vaig fer bé a robar als bancs. Fins i tot els presos em feliciten! Clar que alguns diuen que s'haurien quedat amb els diners", esgrimeix Duran, que de nen va ser "el clàssic calculín" (com diu la seva mare): molt intel·ligent, un crack en matemàtiques i física i amb poca tirada a sortir de casa.

Duran creu de debó cada paraula que diu i cada idea que defensa. Tant, que gairebé espanta. Amb prou feines es desenganxa del seu discurs. Té una alta concepció de si mateix, del que va fer i del seu destí. "Sabia que aquesta crisi arribaria. El capitalisme està en tot el planeta i els recursos són finits. Ja no pot créixer més i, així, no pot funcionar".

Després d'una infància i joventut bolcat en el tennis de taula (va ser professor en un club d'alt nivell), va començar a estudiar sociologia. Però va deixar la carrera perquè no estava d'acord amb el model educatiu. Després va picar una mica de tot. "És com un home del Renaixement", diu Fina amb un punt d'exageració. Va ser per aquesta època quan va començar a llegir sobre ecologia i va contactar amb gent ficada en moviments socials a Internet. I va pensar que la seva vida havia de canviar per complet.

Duran fa un mes i mig que és a la presó provisional, però amb prou feines treu temps per jugar a pim-pom de Can Brians. Es passa les hores llegint -"aprofito per estudiar el sistema penitenciari mentre el viu"- i responent cartes. Ho fa a mà, encara que està acostumat al seu portàtil. El que més troba a faltar a la presó (família al marge) és un ordinador amb connexió a la xarxa. Espera que el recurs interposat pels seus advocats prosperi i surti aviat al carrer. Almenys, de moment: està acusat d'un delicte d'estafa i, quan acabi la investigació i s'obri judici, podria enfrontar-se a una pena d'entre sis mesos i tres anys de presó.

I què farà quan sigui lliure? Diu que no pensa amagar-se ni oblidar la seva missió. "Vaig a seguir treballant per construir una alternativa de societat, tot i que sé que els canvis no són d'un dia per un altre. La banca és la principal responsable d'aquesta crisi. Cal inventar un sistema financer que no creu els diners del no-res i fixar relacions econòmiques d'àmbit local", argumenta.

Després de confessar-ho tot en aquella revista (titulada Crisi), Duran va marxar. Va caminar pel Brasil i Veneçuela fins que, als dos mesos, va tornar a Catalunya. "Al principi, ens vèiem d'amagat", explica Fina, la mare. La presència pública de l'activista va ser cada vegada més notòria, fins que el 17 de març passat (sis mesos després de saltar a la fama) va oferir una roda de premsa per presentar una nova revista, Podem.

Els Mossos d'Esquadra el van detenir aquella mateixa tarda al rectorat de la Universitat de Barcelona, on va coincidir amb els estudiants tancats per protestar pel procés de Bolonya. "Vaig estar treballant moltes hores amb l'ordinador i vaig desesperar els policies. Pensaven que no acabaria mai!". L'endemà, la policia va desallotjar també els estudiants, la qual cosa va degenerar en una batalla campal. Duran creu que no va ser gratuït i interpreta els disturbis com una "cortina de fum buscada per la policia" per ocultar el seu arrest.

Entre altres coses, el pres està convençut que a la majoria dels ciutadans els agrada el que va fer. Al poder, no. "Tots tenien l'orgull ferit. La policia, perquè vaig completar la meva acció insubmisa sense que sabessin res. Els bancs, perquè els vaig deixar en evidència. I els polítics, perquè vaig donar exemple de compromís i valentia". "La policia i el jutge van col·laborar per escenificar una detenció espectacular. Se m'ha detingut per donar la cara", postil·la.

La figura de Duran cotitza a l'alça entre els grups antisistema. Alguns, com una jove que el visita a la presó, s'han sumat a la causa seguint el seu camí. Massa protagonisme? "És bo que hi hagi persones referents en la lluita. Però cal buscar l'equilibri", reflexiona. Creu que el seu pas per presó és absurd i innecessari. "M'hi van ficar per risc de fugida i jo vaig tornar perquè vaig voler. Almenys, la presó servirà per donar més publicitat a la meva acció: ells haurien volgut que no tornés mai d'Amèrica".