Selecciona Edició
Connecta’t
HEMEROTECA

La curta vida de tretze roses

Va ser un dels episodis més cruels de la repressió franquista. El 5 d'agost del 1939, tretze dones, la meitat, menors, van ser executades davant les tàpies del cementiri de l'Este, a Madrid. La seva història segueix viva avui en forma de llibres, teatre, documentals i cinema

Les actrius que interpreten la pel·lícula 'Las 13 rosas'.
Les actrius que interpreten la pel·lícula 'Las 13 rosas'. EFE

Va ser un dels episodis més cruels de la repressió franquista. El 5 d'agost del 1939, tretze dones, la meitat, menors, van ser executades davant les tàpies del cementiri de l'Este. La seva història segueix viva avui en forma de llibres, teatre, documentals i cinema.

"Mare, mare meva, me'n vaig a reunir-me amb la meva germana i el pare a l'altre món, però tingues present que moro per persona honrada. Adéu, mare estimada, adéu per sempre. La teva filla, que ja mai et podrà fer un petó ni abraçar.… No em ploreu, que el meu nom no s'esborri de la història". Aquestes van ser les últimes paraules que dirigiria a la seva família una noia de 19 anys anomenada Julia Conesa. Era la nit del 4 d'agost del 1939. Feia quatre mesos que s'havia acabat la Guerra Civil. Madrid, destruïda i vençuda després de tres anys d'assetjament, de bombardejos i de resistència contra l'exèrcit revoltat, intentava adaptar-se al nou ordre imposat pel general Franco, un règim que va durar quatre dècades.

La curta vida de tretze roses

En l'ambient d'aquell estiu de postguerra –tristíssim per a uns i gloriós per a uns altres–, es barrejaven la runa dels edificis i la pobresa dels habitants amb les doloroses seqüeles físiques i psicològiques de la contesa. I, sobretot, hi abundaven la propaganda i la repressió. El dia a dia de la capital estava marcat per les denúncies constants de veïns, amics i familiars; per la delació, els processos de depuració a l'Administració, a la Universitat i a les empreses; per les batudes, els espies infiltrats a tot arreu, les detencions i les execucions sumàries. Al juny havien començat, fins i tot, els afusellaments de dones. "Espanyols, alerta. Espanya segueix en peu de guerra contra qualsevol enemic de l'interior o de l'exterior, perpètuament fidel als caiguts. Espanya, amb el favor de Déu, segueix en marxa, una, gran, lliure, cap a la seva destinació irrenunciable…", emitien les ràdios de Madrid. "Juro que esclafaré i enfonsaré qui s'interposi en el nostre camí", advertia Franco en els seus discursos.

Aquesta era l'última carta de Julia Conesa. I ella ho sabia. Perquè, amb catorze preses més de la presó madrilenya de Ventas, havia estat jutjada el dia abans al tribunal de les Salesas. "Reunit el Consell de Guerra Permanent número 9 per veure i decidir la causa número 30.426 que pel procediment sumaríssim d'urgència s'ha seguit contra els processats [...]) responsables d'un delicte d'adhesió a la rebel·lió [...] Decidim que hem de condemnar i condemnem cadascun dels acusats  [...] a la pena de mort", diu la sentència. A la Julia l'acusaven fins i tot d'haver estat "cobradora de tramvies durant la dominació marxista".

I amb prou feines 24 hores més tard, 13 d'aquelles dones i 43 homes van ser executats davant les tàpies del cementiri de l'Este. El moment el recorden així algunes companyes de presó: "Jo estava a la finestra de la cel·la i les vaig veure sortir. Passaven repartidors de llet amb els carros i la Guàrdia Civil els apartava. Les preses anaven de dues en dues i tres guàrdies escortaven cada parella, semblaven tranquil·les" (María del Pilar Parra). "Algunes vam estar agenollades des que se les van endur, durant un temps que em van semblar hores, sense que ningú digués res. Fins que María Teresa Igual, la funcionària que les va acompanyar, es va presentar per dir-nos que havien mort molt serenes i que una d'elles, l'Anita, no havia mort amb la primera descàrrega i va cridar als seus botxins: 'és que a mi no em maten?" (Mari Carmen Cuesta). "Si ja va ser terrible perdre-les, veure-les sortir, haver de suportar-ho amb aquella impotència, més ho va ser veure la sang freda de Teresa Igual relatant com havien caigut. Entre les coses que ens va dir, va ser que les noies anaven molt il·lusionades perquè pensaven que anaven a veure's amb els homes [amb els seus xicots o marits, també condemnats] abans de ser executades, però es van trobar que ja havien estat afusellats" (Carmen Machado).

Quinze dels ajusticiats aquell 5 d'agost del 1939 eren menors d'edat, llavors establerta en els 21 anys. Per la seva joventut, a aquestes dones se les va començar a anomenar "les tretze roses", i la seva història aviat es va convertir en una de les més commovedores d'aquell temps d'odi fratricida i feixisme. Un episodi sobre el qual mai se n'haurà escrit prou. Ho va investigar el periodista Jacobo García, ja el 1985. Ho va novel·lar l'escriptor Jesús Ferrero al seu llibre Las trece rosas (Siruela, 2003), en el qual dedica un capítol a cadascuna de les noies i amb la seva literatura les dota de vida i paraula, de sentiment i dolor; posa cara als seus botxins. També ho va documentar durant dos anys, sense ficcions, i per això encara amb més cruesa el periodista Carlos Fonseca a Trece rosas rojas (Temas de Hoy, 2004): "No coneixia la història, no la vaig buscar, sinó que em va buscar a mi a través d'uns documents que guardava un oncle del meu pare que va passar 20 anys a la presó. Vaig localitzar el sumari, vaig investigar; els familiars van posar el material que tenien a la meva disposició". Al seu llibre fan mal els testimonis de les famílies, el moment de la condemna, la partida cap a la mort, la bogeria posterior de les mares de les afusellades davant la seva pèrdua, la indiferència del règim.

Ara reprèn la història de les tretze roses la productora Delta Films en un llargmetratge documental titulat Que mi nombre no se borre de la historia, tal com havia demanat la Julia en els últims minuts de la seva vida. A la pel·lícula es mostra el drama personal i el context social, polític (la seva militància a les Joventuts Socialistes Unificades, JSU) i bèl·lic en el qual es mouen les protagonistes. "És el primer documental sobre el succés i vam entendre que era urgent fer-lo perquè són pocs els testimonis vius. Si no es recullen ara les seves veus, romandran per sempre en l'oblit", diuen els directors, Verónica Vigil i José María Almela.

El tràgic destí d'aquestes dones que no van poder envellir ha estat citat també en llibres de Dulce Chacón o Jorge Semprún, i aquesta mateixa tardor l'acaba de portar a escena la companyia de dansa i teatre Arrieritos. A més, ha estat inspiració per a una organització socialista que s'ha creat fa molt poc, Fundació Trece Rosas, "orientada a projectes i iniciatives en les quals s'aprofundeixi en la igualtat i la justícia social". I encara més: la seva vida i mort és l'argument del proper film d'Emilio Martínez Lázaro, amb guió d'Ignacio Martínez de Pisón i assessoria de Fonseca.

"Després d'entrevistar els seus companys d'organització, els seus familiars, concloem que les tretze roses eren dones que sabien bé el que feien, i que amb gran valentia i clarividència van lluitar contra el règim antidemocràtic que s'apropava", comenten Vigil i Almela. "Es van afiliar a la JSU de forma conscient; podent quedar-se a casa, van sortir al carrer i van optar per lluitar i defensar la Segona República espanyola, exercint diverses tasques durant la defensa de Madrid i posant en risc les seves pròpies vides". Segons Fonseca, el règim franquista "adoptava un to paternalista amb les dones en els seus missatges, però va tractar amb la mateixa malvolença homes i dones. La miliciana era per als vencedors l'antítesi de la dona, que tenia com a missió en la vida ser mare i repòs del guerrer". Per Santiago Carrillo, que va ser primer secretari general de la JSU, "en les guerres, són elles sempre les que més pateixen.… I el règim de Franco va fer tot el possible per destruir l'esperit de llibertat de les dones que s'havia creat amb la República".

Elles es deien Ana López Gallego, Victoria Muñoz García, Martina Barroso García, Virtudes González García, Luisa Rodríguez de la Fuente, Elena Gil Olaya, Dionisia Manzanero Sala, Joaquina López Laffite, Carmen Barrero Aguado, Pilar Bueno Ibáñez, Blanca Brisac Vázquez, Adelina García Casillas i Julia Conesa Conesa. Eren modistes, pianistes, sastresses, mestresses de casa, militants totes, menys Brisac, de la JSU. El seu es considera un dels càstigs més durs als vençuts de la postguerra. Una resposta, diuen, a l'assassinat del comandant de la Guàrdia Civil Isaac Gabaldón, la seva filla i el seu xofer el 27 de juliol anterior.

"El nombre de detencions diàries a la capital era molt variable el 1939, encara que molts dies la informació titulada 'Detenció d'autors d'assassinat' estava conformada per més de cent noms…", escriu Pedro Montoliú en el seu recent i interessant llibre Madrid en la posguerra, 1939-1946. Los años de la represión (editorial Sílex) que li ha suposat quatre anys d'investigació i en el qual descriu l'ambient d'aquell temps: "Els pitjors mesos van ser juny, amb 227 afusellats; juliol, amb 193; setembre, amb 106; octubre, amb 123, i novembre, amb 201. Per dies, els més sagnants van ser el 14 de juny: 80 afusellats; 24 de juny, 102; 24 de juliol, 48; el 5 d'agost, 56. (…...) Aquell dia, i 48 hores després de dictar sentència, van ser afusellades les tretze roses, d'entre 18 i 23 anys, que havien intentat reconstruir la JSU en la clandestinitat".

Vigil i Almela enfoquen la seva pel·lícula preguntant-se com es podia arribar a executar una sentència tan infame. "Què havia passat a Espanya? Quins esdeveniments havien sacsejat el panorama polític i social de llavors?". Van mirar què feia l'organització política juvenil de la qual les tretze roses eren membres, la JSU, i el seu paper en el transcurs de la guerra.

"Franco es proposava destruir fins a l'arrel dels rojos en aquest país… i en dir rojos, estic dient els simples demòcrates, els liberals, qualsevol record dels temps en què Espanya havia estat lliure", declara Carrillo al film. L'organització va néixer el març del 1936 de la fusió entre la Unió de Joventuts Comunistes i la Federació de Joventuts Socialistes. "Lluitàvem per un ideal", diu una dels seus membres. Una altra: "Ens esforçàvem per la llibertat, per un món millor, perquè el treballador pogués viure en condicions". Una tercera: "Defensàvem la República que havia estat triada el 1931, millorant-la". I una quarta: "La meva consciència política va sorgir de seguida que va començar la guerra. Tenia 15 anys i havia de lluitar, no hi havia més remei". El 1939, la JSU es trobava desfeta, tenia els seus líders empresonats, només comptava amb el coratge dels seus membres per reorganitzar-se.

"Crear una estructura clandestina és sempre una cosa molt difícil. Cal concentrar els esforços. I en aquell període els vam concentrar en la creació, sobretot, d'un partit comunista clandestí", afirma Carrillo. Per al règim, segons el periodista Jacobo García, la JSU representava un gran perill: "Atesa la joventut dels seus militants, estava destinada a sobreviure durant molts anys i a plantejar problemes al règim franquista durant molts anys, a curt, mitjà i llarg termini". Havia de desaparèixer.

Així, amb tots els homes a la presó o a l'exili, de la reorganització es van encarregar les dones o els joves. "Volíem seguir lluitant, recuperar diners per ajudar els presos, per alliberar-los, per alliberar el meu germà; volíem, però no ho vam aconseguir…", apunta Concha Carretero. "T'enxampaven de seguida", rememora Nieves Torres. "Era un Madrid trist, reservat, la gent no s'atrevia a mirar ningú; si anaves amb metro, tothom anava amb el cap cot", diu Mari Carmen Cuesta. Es recorre als detinguts, s'utilitza la tortura per aconseguir delacions, i així, a poc a poc, va caient l'organització. "Als presos els treien al carrer i els usaven com a ganxo, darrere hi anaven dos policies. Així em van detenir a mi", segueix Torres.

Les tretze roses es van triar per morir entre les 4.000 recluses amuntegades a Ventas en un espai pensat per a 400 (més de 280.000 presos polítics el 1939 a Espanya). Per què elles i no altres? L'escriptor Jesús Ferrero imagina una possibilitat literària i atzarosa al seu llibre: "Roux, Cardinal i el Pálido havien dinat opíparament al Ritz i se sentien alegres (...…). Una hora abans els havia arribat l'ordre de triar quinze dones, preferentment menors d'edat, per portar-les a judici. Ja a la comissaria, una senyora, que se sentia agraïda perquè havien alliberat la seva filla, li va regalar al Pálido un ram de roses. Eren quinze.… El Pálido el va agafar i, mirant a Cardinal i a Roux, va dir: 'Senyors, ha arribat el moment de decidir qui seran les quinze de la mala hora. N'hi haurà prou amb posar-li un nom a cadascuna de les roses. Començaré… jo', va dir agafant una flor. 'I bé, aquesta rosa de passió es dirà Luisa. No vaig aconseguir que aquesta bastarda pronunciés ni una sola paraula als interrogatoris. Gairebé em va fer tronar boig'. 'I aquesta, la Pilar', va dir Cardinal. 'I aquesta es dirà Virtudes', va murmurar el Pálido amb precipitació. 'I aquesta, Carmen', va dir Cardinal. 'S'ho mereix més que cap altra. Mai no m'ha mirat bé, aquesta condemnada'. 'I aquesta, la Martina', va anunciar Roux. 'Està sempre absent. Segur que ni tan sols s'adonarà que ha mort".

Ficcions a banda, elles sí que se n'adonaven. De les seves condicions ("La postguerra va ser pitjor que la guerra"), de les humiliacions ("Es veu que els van agradar els meus cabells i em van deixar esquilada; me'ls tallaven i me'ls ensenyaven, 'no et fa llàstima aquest rinxolet?"), del que els esperava ("No n'hi havia prou que estiguessis a la presó, tot el teu entorn havia d'expiar pel teu pecat"), del que significava pertànyer als derrotats ("Ens tractaven molt malament, moltes pallisses, moltes vexacions"), del que perdien ("Vaig estar 16 anys a la presó, se'n va anar el millor de la meva joventut…").

Així ho expliquen a la pel·lícula Maruja Borrell, Nuria Torres, Mari Carmen Cuesta, Concha Carretero, Ángeles García-Madrid, entre moltes altres, de les que van ser amigues, van conèixer i/o van compartir cel·la amb les tretze roses en aquells dies. Parlen de les penúries, de la vida quotidiana en una presó on només es menjaven "llenties de Negrín", de les alforges a terra, de la desconfiança ("No et fiaves de ningú perquè es deia que els franquistes havien ficat delatores a dins"), i fins i tot de la seva capacitat per sobreviure, intimar, estimar-se i riure's d'elles mateixes i de la seva situació. Parlen de les terribles nits de saca, de com totes sortien temoroses a la galeria per veure qui eren les triades per morir, de com va succeir tot aquella nit terrible d'agost. "Per mi és un record molt amarg, molt amarg", plora encara avui desconsolada Mari Carmen Cuesta, llavors de 16 anys.

A la pel·lícula de Delta Films i al llibre de Fonseca es recullen testimonis de parents: les nebodes de la Julia, de la Dionisia, de la Martina… i del fill de Blanca Brisac i Enrique García, potser la més trista de totes les històries: "El meu pare pertanyia a la UGT, però la meva mare… va dir que era de la JSU, i jo sé que no hi militava. Ho puc jurar", diu. A tots dos els van executar aquell 5 d'agost del 1939, quan ell tenia 11 anys. "Determinades corrents revisionistes pretenen avui canviar la realitat dels fets i això sí que és molt perillós. No es tracta de generar sentiments revengistes. En cap de les entrevistes que vam fer vam percebre rancor. Al contrari, va ser tota una lliçó d'humanitat. El nostre documental intenta concedir-los el minut de dol que en el seu moment se'ls va negar", expliquen Vigil i Almela.

Va ser Blanca Brisac, no obstant això, qui millor ho va expressar, mentre escrivia al seu fill aquella nit, ja en capella: "Moriré amb el cap ben alt. Només et demano… que estimis tothom i que no guardis mai rancor als qui van donar mort als teus pares, això mai. Les persones bones no guarden rancor,… Enrique, que et facin fer la comunió, però ben preparat, tan ben cimentada la religió com me la van cimentar a mi…, fill, fins a l'eternitat…".

El documental 'Que el nombre no se borre de la historia' s'emetrà a primers del 2006 a 'Docu-TVE'.