HEMEROTECA | juliol del 1981

Carlos Barral: Castellà i català

Avui fa 25 anys que l'escriptor, editor i poeta va morir amb 61 anys a Barcelona. Recuperem un dels seus articles, de 1981

Carlos Barral. / Juantxo Rodriguez

Avui fa 25 anys que l'escriptor, editor, poeta, memorialista, exsenador socialista i navegant Carlos Barral, amb 61 anys, va morir a l'Hospital de Barcelona. El món literari va acollir amb consternació la desaparició de Barral, que treballava en l'últim volum de les seves memòries, titulat Memorias de infancia, i en un conte. "Ha estat un home importantíssim, sobretot com a editor. Ara estem descobrint autors que ell ja havia editat als anys cinquanta", va manifestar llavors Eduardo Mendoza. Recuperem un dels seus articles, signat el 15 de juliol del 1981 i titulat Castellà i català.

Probablement, com molts dels lectors habituals del seu diari a Catalunya, he apreciat el gest de cortesia d’EL PAÍS en publicar amb l'article En torno del manifiesto sobre el uso del catalán, dels senyors F. Jiménez Losantos, Carlos Sahagún, J. Luis Reinoso i Santiago Trancón, el text del mateix manifest del 25 de gener del 1981, subscrit per intel·lectuals i metal·lúrgics residents a Catalunya, fins i tot amb el risc de reavivar una polèmica lamentable des del punt de vista de les perspectives de convivència de catalans de diferents parles maternes, de catalans i no catalans, i, sobretot, lamentable, des del punt de vista del respecte més elemental a la història, al llenguatge i a dues llengües mil·lenàries.

En el seu moment, arran de la difusió del manifest en gairebé tots els diaris nacionals —a excepció d’EL PAÍS, com tan rancorosament recalquen els autors d'En torno del...— vaig fer públic el meu punt de vista sobre aquest paper que em sembla tan irritant com menyspreable a Diario 16 i a La Vanguardia, sota el títol Diglosia, bilingüismo y discriminación lingüística. No crec que sigui necessari repetir-lo en aquesta carta: cal precisar que el distinguo entre històric i jurídic respecte a l'afirmació de l'Estatut que el català és la llengua pròpia de Catalunya és senzillament estúpid, perquè és evident que el català és la llengua natural de Catalunya, a causa de la seva implantació mil·lenària i del seu ús continuat i general pels habitants del mateix territori al llarg de segles, onze, almenys, només els cinc últims dels quals comporten un règim de coexistència amb la llengua castellana, parlada per successives castes detentores del poder econòmic o polític i intermitentment per onades de funcionaris de nació estranya en situació de trànsit. Tampoc no repetiré que el bilingüisme a Catalunya —com en altres situacions de colonialisme lingüístic— es caracteritza pel fet que són efectivament bilingües gairebé tots els parlants de la llengua natural i pròpia del país i no ho són, en canvi, la majoria dels parlants de la llengua importada i, en gran manera, imposada. Tampoc no repetiré que tan estúpid és negar al català la condició de llengua natural i primera dels catalans —que, evidentment, ha de ser llengua oficial de l’Administració pública a Catalunya i vehicle primordial de qualsevol classe i graus d'ensenyament— com considerar amenaçada la grandesa d'una de les quatre o cinc llengües universals de la modernitat, el castellà, a la qual, amb una cursileria insuportable, els signants del Manifiesto... anomenen “llengua de Cervantes”, per contraposar-ho a la competència del català, una competència ancorada en la baixa romanitat i mantinguda per la distància, al territori tradicional de Cataluña.

Els autors del Manifiesto... podien haver-se referit amb tota mena de detalls als greuges i incomoditats que, a una generació d'emigrants ja adults i a uns quants professionals de les humanitats particularment poc inclinats a l'assimilació d'una altra llengua romanç, pot causar el procés de restitució i de normalització del català, després de l'etapa de persecució feixista, sense necessitat de ficar-se en el terreny del disbarat pel que fa a la dignitat i a la implantació de les llengües. Negar la prioritat del català a Catalunya és una estupidesa equivalent a negar a la comunitat catalana el títol de nació per temor als excessos de la reivindicació política. Si no és nació una comunitat políticament independent i culturalment singular des del segle VIII, amb passat expansionista i colonial, llengua pròpia consolidada en una literatura de ressonància universal, dret privat diferent i voluntat ininterrompuda de sobreviure com a nació, que ens expliquin què entenien per aquest terme els reinventors d'aquest concepte en el romanticisme revolucionari i republicà en l'article publicat a EL PAÍS, el 5 de juliol, i signat pel senyor Jiménez Losantos i els seus amics, se m'al·ludeix personalment, posant-me un sobrenom, “demòcrata a la catalana”, cosa que no se sap què voldrà dir, a part de ser un acudit poc graciós.

La meva història personal, àmpliament testificada, m'acredita com a demòcrata, si és que el senyor Jiménez i els seus amics ho entenen com la professió constant d'antifeixisme i antifranquisme. La meva catalanitat, fins i tot ètnica, està acreditada per l'onomàstica i els segles. Diuen els autors de l'article, que jo vaig vetar un representant del Manifiesto en un congrés sobre problemes del bilingüisme al qual havia estat convidat i on no vaig assistir, i que va tenir lloc a Saragossa; m'atribueixen una estranya influència, que per descomptat no tinc, sobre el PSOE aragonès, i uns poders, que, per descomptat, tampoc no tinc, ni a Saragossa ni arreu, per vetar la presència de persones que no m'agraden. Com a màxim diria a qui em va convidar que no desitjava discutir en públic amb algun dels signants perquè no em resultava persona grata i perquè el plantejament de la qüestió em semblava totalment inacceptable si havia de ser com en el tan esmentat Manifiesto. També, per dir-ho tot, el professor Amando de Miguel em va citar, sembla, a propòsit de la mateixa qüestió, en un programa emès per Televisió Espanyola que no vaig tenir el gust de veure, anomenant-me amb un impertinent diminutiu del meu nom de pila, cosa que podria fer creure que aquest professor i jo estem units per una vella amistat, quan la veritat és que mai no hem compartit les mateixes estovalles. No estic disposat a discutir en públic o en privat amb el professor De Miguel sobre sociolingüística.

Per acabar, diré, que, amb relació a l'atemptat terrorista en què va resultar lleument ferit Jiménez Losantos, vaig declarar a Diario 16 la meva solidaritat amb l'agredit pel fet d'haver-ho estat, però salvant la meva discrepància, amb què em considero complert en el futur, si pertoqués, que cal desitjar que no, per a noves obligacions de cortesia. També vull dir que la meva condició de català que escriu en castellà i d'editor en castellà a Catalunya em donen dret a desmentir les repetides ximpleries que al Manifiesto i a l'article es diuen sobre les dificultats d'expressió per escrit en llengua castellana a Catalunya i de discriminació dels que escriuen en castellà. Una vegada per sempre vull dir que el Manifiesto i els seus estrambots em semblen una provocació política des del punt de vista de la protesta per la restitució dels drets lingüístics i de la docència en català i una pallassada des del punt de vista de la fonamentació antropologicocultural, que no sembla que tingui més objectiu que el desig d'insistent manifestació pública d'uns professionals de la ploma que no tenen gaires coses a dir i que no han reflexionat prou sobre l'única que sembla que els preocupa. 

Otras noticias

EL PAÍS RECOMANA

Mort a la biblioteca

Carles Geli Barcelona

Per accedir al centre especialitzat en ritus funeraris de Montjuïc cal passar davant la imponent col·lecció de carrosses fúnebres

Sant Jordi i la princesa ‘viuran’ a la Casa de les Punxes

La museografia de l'edifici de Puig i Cadafalch se centrarà en la popular llegenda que es mostrarà en 3D de forma immersiva

Cinc llibreries per als reis de la casa

Els llibreters per al públic infantil i juvenil fan les seves recomanacions

Lo más visto en...

» Top 50

Webs de PRISA

cerrar ventana