
Tantes manies i fòbies (i caragols)
Cada boca és un món i cada mania té la lògica interior, íntima, inexplicable, neix als redols de la memòria infantil
Cada boca és un món i cada mania té la lògica interior, íntima, inexplicable, neix als redols de la memòria infantil
Milers de persones mostren les habilitats, conviccions i armes gastronòmiques, una comunió digital amb una vella tradició
Els menjars de cuina històrica poden ser temptats, tastats a manera de prova, una sola incursió episòdica a la taula de l'ahir, excursió d'un dia, res pus. No és pot ser la norma.
L'obra es convertia en obra de formigó, viatges internacionals, bitllets d'avió o dinars
A les cases i la cuina familiar l’aigua del cel era o és necessitat absoluta, des del biberó, el cafè o els brous fins a l'últim glop per a calmar als llavis de qui se’n va
La cuina del disseny i les receptes era prop del passeig de Calvià amb les obres d'Alberto Corazón i era un petit gran llibre, amagat, oblidat
El gran empresari del comerç i excontrabandista Antoni Fontanet, don Toni, ha mort aquest diumenge
Parlem del ‘crec-crec’ de la pell ben rostida, de la cruixent ceràmica de la corna de la porcella, o en un altre escenari i dimensió de la capa sublim de la pell frita sense res del raor o dels tels cruixents dels fulls de l’ensaimada, sense sucre
Ningú no trobarà a un restaurant, ni és possible cercar al mercat, aquesta mossegada micro menjar sense descripció ni catalogació canònica possible. Són les butzetes de tord una finura, raresa, miniatura delicatessen
El misteri magníficat construí la fama i el crèdit vital d’un producte, plats, begudes, pastissos, llocs, marques o racons
El torró autòcton es va acabar per la devastació dramàtica dels ametllers, que tenia 1.500 varietats a l'illa
A es Canyar de Cristina Macaya, Carlos Fuentes, relatà i escoltà, a la vora de quadres del Ramon Canet
Un raig llarg i prim, net, d’oli novell duu el color de la vida primera de la cuina i del menjar amb pa
Ametles torrades, frites, salades, base de sofrits, essència del gató/pa moixó/gelat centrals... torró de coca, fort i fluix, també d’ametla... Oli, perfum!
La tardor també són les olors de les figues madures, les primeres magranes plenes i els codonys tot just grocs
El fruit obscur que Joan Miró sempre tenia a mà, aquell menjar del bestiar i la fam, ara és moda i polialiment, car especialment pels pinyolí
La suma resta, és el xoc innecessari de dos monuments gastronòmics
Als testaments restava el dret d’un hereu no directe agraciat amb poder acudir cada estiu al tast d’una figuera determinada. Herència fugaç i permanent, mallorquinisme pagès sense elits
Aventurer i càmera submarí, ha mort en un accident sota el mar de Mallorca
La sobrassada vella a l’estiu és com un document, allò que era porc té el gust profund, precís, greixós, contundent, totalment identificable
Ara que la muntanya de son Salvador –mana el Bisbat– es queda sense el restaurant dels Mateu, tradició familiar des de 1929
Ha mort la tan diversa, lògica i humil gastronomia marinera tradicional, la cuina de proximitat, els fruits de la mar del territori
Hi havia un mosaic de llesques de pa com soles de sabata de pallasso, vermelles de tomàtiga; això és pa amb tomàtec i pernil
Pervivència i èxit d’una menudesa amb poques innovacions, un producte barat, comú i antic, gens vistós al teatre dels menjars en espectacle
Els sabors de costum dels temps vençuts, antics, memorials. Els aires d’una mar llunyana i també de la terra humida, així com un regust mineral net però rovellat
Perfil d’un hoteler i financer amic de Mario Conde, des de Balears SA a Cancún, i la torre d’indiano d’Oscar Tusquets a Catalunya
Verdura, colissos, gairebé com un teorema com l’esmenten els eivissencs, que han fet un nom quasi genèric, entre anònim i consagrat, per a batiar la planta que fa el nom d’un plat litúrgic: el cuinat de Pasqua
Això dels dits, menjar amb les mans, està escrit a dietaris del segle XX de gent lletrada fent memòria d’al·lot en testimonis de vida de poble, humilitat i pagesia
Les arrels comercials aguantaven l'arbre del menjar domèstic, el comerç era rural, foraviler i ultramarí. El negoci dels subministres de l'alimentació a gran part dels pobles era quasi monopoli dels xuetes, descendents dels jueus
El menjar apareixia com a excusa i raó del tiberi, però la relació d’afectes particulars n’era el motiu, i les coincidències i divergències esdevenien secundàries en la seva taula ampla i llarga