El País

Els 10 llibres d'ELPAÍS.CAT per Sant Jordi

Per Carles Geli

Aquestes són les 10 propostes de lectura d'ELPAÍS.CAT. Una selecció per la Diada de Sant Jordi que recull el bo i millor dels gairebé 100 títols que ha ofert el suplement de Cultura Quadern aquest dijous.

Cubierta del libro

NEGRE

Delincuentes de medio pelo

GENE KERRIGAN SAJALÍN

Traducció de Damià Alou

406 pàgs. | 22,5 euros

Com un pilot que compleix escrupolosament amb les mil hores de vol abans d’agafar tot sol els comandaments d’un avió, el dublinès Gene Kerrigan, a qui un mestre com Dennis Lehane va citar com un dels seus autors de capçalera durant la seva recent participació al festival BCNegra, no va fer el salt a la novel·la negra fins a no transpirar molts anys exercint de periodista de carrer i d’investigació, ficant el nas als racons menys complaents del seu país. Quan va rebre per segona vegada el premi al millor periodista de l’any (1990), encara li’n mancaven 15 fins a posar-s’hi amb la ficció, la qual cosa no faria sense no haver publicat prèviament set assajos sobre política, escàndols financers i criminalitat —el millor títol és, sens dubte, No facis mai una promesa que no puguis trencar: Com triomfar políticament a Irlanda. De manera que quan el 2005 va debutar amb la magistral Delincuentes de medio pelo, Kerrigan, a més d’un arsenal d’eines per explicar una història, atresorava un coneixement enciclopèdic del teixit sòrdid del tigre cèltic, el qual travessava un moment especialment estimulant per ser analitzat des del gènere: la bonança econòmica que aviat donaria pas a una crisi salvatge.

I precisament una generosa quantitat de diners és el que ha acumulat l’advocat i pare de dos fills Justin Kennedy en els pròspers anys noranta, fent-lo una peça de caça atractiva per al delinqüent i exconvicte Frankie Crowe, un tipus impulsiu i amargat, una bomba de rellotgeria amb potes amb qui el seu creador dona voltes al tema de quant pot ambicionar una persona abans de condemnar-se a si mateixa. Fart de donar cops fallits o menors, de trobar-se sempre a l’ombra de capos pels quals sent una rancúnia tòxica, el protagonista planeja raptar Kenendy i demanar un rescat suculent. Les coses, ho han endevinat, no surten com estaven previstes (una pista: “Nos llevamos a la zorra”). A partir del cop, els eixos d’atenció es multipliquen sense que cap d’ells es destensi: el patiment de la víctima i la relació amb els seus raptors, l’angoixa de la parella per reunir el rescat, la banda criminal i les forces de policia intentant no ficar la pota al damunt d’un polvorí.

Kerrigan combina un plantejament mil·limetrat de la trama —incloent-hi avançar-se als esdeveniments per després tirar enrere— amb un sentit del ritme excel·lent. La novel·la és un rellotge de precisió cavalcant al llom d’un pura sang. Pel camí, furga en la humanitat de cada personatge dolent i en les febleses de cada personatge bo (i, és clar, no se’n salva ni l’apuntador, els que en teoria estan al costat noble de la llei tenen comptes a paradisos fiscals i amants). Hi ha un munt de reflexions de traca com aquesta: “Nadie lo decía en voz alta, pero existía un nivel aceptable de criminalidad, quizá incluso deseable (…) Muy pocos delincuentes ascendían al nivel de prosperidad del que disfrutaban los abogados, las compañías de seguros, los periódicos, los peces gordos de las empresas que vendían alarmas y agentes de seguridad y todo el resto de servicios que prosperaban en el negocio de la delincuencia”.

Compra aquest llibre