El País

Els 10 llibres d'ELPAÍS.CAT per Sant Jordi

Per Carles Geli

Aquestes són les 10 propostes de lectura d'ELPAÍS.CAT. Una selecció per la Diada de Sant Jordi que recull el bo i millor dels gairebé 100 títols que ha ofert el suplement de Cultura Quadern aquest dijous.

Cubierta del libro

BIOS

Aunque, por supuesto, terminas siendo tú mismo

DAVID LIPSKY

Traducció de J.L. Amores

Pálido fuego

98 pàgs. | 23,90 euros

“Tan sólo estaba increíblemente triste. Todo el tiempo. Y no creía ser capaz de volver a escribir. Y creo que la publicación del libro fue como, pareció más como una especie, una especie de carcajada del universo. En plan ya sabes, estoy acabado, y ahora esto, ¿de qué iba aquello? Aquello como que coleaba como un pedo asqueroso en mi espalda...”. Parla David Foster Wallace (DWF), segurament l’escriptor més influent dels darrers 20 anys, autor de La broma infinita, entre les 100 novel·les més importants en anglès de la segona meitat del XX, segons la revista Time.

És durant el darrer dia de la gira promocional d’aquell llibre, el març de 1996, que el també prometedor redactor de Rolling Stone, David Lipsky, li vol fer un reportatge-entrevista. La química entre tots dos serà tal que la cosa s’allargassa cinc dies, en els quals el periodista va parlant (o jugant a escacs) amb DFW arreu: a casa de l’escriptor, en un cotxe de lloguer mentre viatgen plegats, dinant, abans de les seves classes de literatura, tot just després de sortir de la dutxa...

DFW es referia a quan a la tardor de 1989 acaben d’aparèixer els seus relats de La chica del pelo raro: tot just estava en un dels seus moments depressius del qual amb prou feines sortia. Llavors ho aconseguiria: el setembre de 2008, no. Però això, tot i que no era gaire difícil de preveure, llavors quedava lluny...

La intel·ligència i l’excel·lent documentació de Lipsky (“Macho, si no me has dado seis cosas para leer, no me has dado ninguna”, li recrimina en broma DFW) provoca que l’escriptor acabi parlant de tot, amb una sinceritat espaterrant: des que pren vitamines i zinc a dojo tot calculant que en té prou quan orina del color d’un bloc d’albarans, fins que va estar un temps, tres mesos, treballant com a guarda de seguretat, experiència on el més negatiu de tot és que va haver de dur uniforme de roba sintètica, quan ell l’odia i només vesteix de cotó. També parla, és clar, de literatura (“hay que vadear por entre demasiada floritura vacía para llegar a algo que contenga algún atisbo de latido”, diu tan brillantment com àcida sobre John Updike) o de cine (dels tics de Spielberg) o de música (“tengo el gusto de una chica de 13 años”). De tot...

El DFW de la conversa només és constant (brillantor a banda) en una cosa: a mostrar-se dubitatiu com a escriptor; així confessarà que li calen set i vuit esborranys i que oscil·la molt i per tot; tant que decideix rebutjar els diners de l’avançament pel nou llibre. És fruit que també és un perfeccionista obsessiu: per això parla en prosa, redactant, anant endavant i enrere, esborrant-se i corregint-se: escriu parlant.

El reportatge no es va publicar mai. Però en van sortir dos grans guanys: una amistat que després va permetre demostrar a Lipsky per què el periodisme anglosaxó no té rival en el gènere de les necrològiques (guanyadora del National Magazine Award, adjuntada aquí), i que no va haver de tallar res d’aquells cinc dies, que, ben vist, transcriu literalment, cosa que va permetre el 2010 l’aparició als EUA d’aquest gran llibre, que té versió en cinema: El último tour.

Compra aquest llibre